El castell de Matsumoto i la ruta pels Alps japonesos

Llogar un cotxe a Tòquio

A Tòquio vam reservar el cotxe a través de Klook, una plataforma molt utilitzada al Japó per reservar activitats, transports i també cotxes de lloguer. Entre les opcions disponibles ens va aparèixer Airport Car Rental, una empresa que funciona d’una manera una mica diferent de les grans companyies de lloguer a les quals estem acostumats a Europa.
El que més ens va sorprendre és que no hi havia una oficina convencional de lloguer de cotxes amb un taulell, un aparcament propi i una filera de vehicles esperant els clients. Ens van donar un punt de trobada, i quan ho vam comprovar un dia abans del lloguer, després de fer tota la reserva per internet i no tenir una oficina física com a referència, l’experiència ens va generar una mica d’angoixa.😰

Així i tot, el noi que ens portava el cotxe ens va enviar un missatge al mòbil amb les instruccions de recollida. Un cop allà, vam comprovar que el sistema funcionava perfectament. Ens va lliurar el cotxe, vam fer els tràmits corresponents i vam poder començar el viatge amb normalitat. A més, (gràcies a la consulta a la IA) vam comprovar que aquest tipus de funcionament (punts de lliurament als aparcaments o ubicacions concretes en lloc de grans oficines pròpies) no era tan estrany al Japó com ens havia semblat inicialment.🚙

Una altra cosa que vam haver de tenir en compte va ser el sistema de peatges de les autopistes japoneses. Com que teníem previst fer força quilòmetres, vam llogar també una targeta ETC (Electronic Toll Collection), que permet pagar els peatges electrònicament a través del dispositiu instal·lat al vehicle.
En el nostre cas, vam pagar una taxa pel lloguer de la targeta ETC i, durant el viatge, els peatges anaven quedant registrats. Quan vam retornar el cotxe, ens van calcular l’import dels peatges que havíem fet i ens els van cobrar en aquell moment. D’aquesta manera no ens havíem de preocupar d’anar pagant cada peatge durant el trajecte.
Això ens va anar molt bé, sobretot perquè vam circular bastant per autopista. El sistema és molt còmode: simplement segueixes les indicacions dels carrils ETC i el pagament queda registrat automàticament.🛣️

I a l’hora de conduir… circular per Tòquio requereix una bona dosi de paciència. Hi ha molt trànsit, moltes vies i sortides, i les indicacions poden resultar una mica complicades al principi. Per això, portar un bon navegador GPS és pràcticament imprescindible.
També cal tenir present que sortir de la ciutat pot comportar més temps del que sembla. Les retencions són freqüents, especialment als accessos i a les autopistes, i és fàcil que un trajecte que sobre el mapa sembla curt s’allargui força. Nosaltres vam tenir ben bé una hora i mitja de retencions, des de Tòquio a Matsumoto…🤯

Així doncs, us recomanem que planifiqueu amb marge, no tingueu pressa i deixeu que el GPS faci la seva feina. Un cop deixeu enrere la ciutat, conduir es fa molt més tranquil i tenir cotxe us dona molta llibertat per descobrir llocs més allunyats.

El castell de Matsumoto

De camí al nostre allotjament al ryokan enmig dels Alps, teníem clar que no podíem deixar de visitar el castell de Matsumoto🏯. És com fer un petit viatge enrere en el temps, només arribar-hi, el seu aspecte imponent ja crida l’atenció: les parets fosques li han valgut el sobrenom de Castell del Corb i, amb les muntanyes dels Alps japonesos al fons, el paisatge és espectacular.

Castell de Matsumoto

Construït a finals del segle XVI, és un dels castells originals més ben conservats del Japó i un dels pocs que encara manté la seva estructura de fusta, tenint en compte els nombrosos terratrèmols, incendis, guerres… que ha tingut el país. Per dins, però, la visita té poc a veure amb els castells europeus: escales molt inclinades, passadissos estrets i petites obertures pensades per a la defensa ens recorden constantment que aquest no era un lloc construït només per impressionar, sinó una autèntica fortalesa de samurai.

Castell de Matsumoto

Pujar pis rere pis és tota una aventura, sobretot quan et trobes amb altres visitants en aquelles escales tan estretes!, però l’esforç val molt la pena. Des de dalt, les vistes de Matsumoto i de les muntanyes són precioses.

Des del castell: vistes de la ciutat de
Matsumoto i les muntanyes al fons

I si teniu la sort de visitar-lo en un dia clar, encara millor. El reflex del castell sobre el fossat, amb els Alps japonesos al darrere, és probablement una d’aquelles imatges que es queden gravades del viatge. Sens dubte, una de les visites que més ens ha permès connectar amb el Japó més tradicional.

Un cop més, us recomanem la consulta al web de Japonismo, tenen una explicació detallada de l’interior del castell que us servirà de guia durant la vostra visita. És per treure’s el barret, són uns cracs!🙌

Pont Uzumi-bashi i castell de Matsumoto

Els Alps japonesos: experiència ryokan amb onsen

A la zona dels Alps japonesos és molt recomanable provar, almenys una vegada, l’experiència d’allotjar-se en un ryokan, l’allotjament tradicional japonès. Són establiments on es respira una atmosfera molt diferent de la d’un hotel convencional, amb habitacions d’estil japonès, tatami, futons i, sovint, onsen, els tradicionals banys d’aigües termals.
No són l’opció més econòmica per dormir, especialment si inclouen sopar i esmorzar tradicionals, però creiem que val molt la pena reservar-hi almenys una nit. Més que un simple allotjament, és una manera de viure una part de la cultura japonesa i gaudir d’un moment de relaxació enmig de la natura.
I, després d’uns quants dies de viatge, submergir-se en un onsen calent envoltat de muntanyes és una experiència difícil de superar. ♨️

Vistes des de l'habitació del ryokan Yakenoyu

Nosaltres vam reservar a través de Booking el Ryokan Yakenoyu, per la ubicació enmig de la muntanya i perquè estava en un punt central entre Matsumoto (a unes dues hores) i la ciutat de Takayama (a hora i quart en cotxe). Com hem comentat abans, els ryokans no són barats, aquest ens va costar uns 460 € (amb les taxes d’onsen i zona que vam pagar en efectiu allà), per dues nits amb mitja pensió.

Habitació del ryokan Yakenoyu

Amb la yukata gaudint del sopar tradicional japonès

Tot i que veureu comentaris que està una mica atrotinat i que el personal gairebé no parla anglès, nosaltres vam estar molt a gust. Complia amb les expectatives d’un allotjament tradicional: tres onsen privats; yukata (semblant al kimono, però més lleuger i fresc); àpats amb un munt de plats que desconeixíem; habitació amb tatami i futon… Només entrar ja et fan treure les sabates, teniu sabatilles repartides per tota la casa que podreu emprar, i la yukata per estar còmodament per l’establiment i sopar com un japonès més. 👘

I per rematar, l’experiència onsen, que està molt bé, sobretot quan ja s’ha fet de nit i si la temperatura exterior acompanya: les nits als Alps poden ser fresques. ♨️
Un onsen és un bany tradicional japonès d’aigües termals, i el ritual és una mica diferent del que estem acostumats: abans d’entrar a l’aigua cal dutxar-se i rentar-se bé, i al bany s’hi entra completament despullat (sí, és una experiència nudista), sense banyador ni tovallola. La idea és que l’aigua termal serveixi simplement per relaxar-se i no per rentar-se. Costava entrar al principi, l’aigua pot estar molt calenta, però un cop acostumes el cos, és un plaer.

Experiència onsen al ryokan Yakenoyu

I com que els d’aquest ryokan eren privats, t’estalvies la possible incomoditat d’estar despullat amb desconeguts i un altre detall, hi ha onsen on no pots entrar si tens tatuatges, com que aquest era privat, no hem tingut problemes. Cal tenir-ho en compte, en alguns onsen no permeten l’entrada a persones amb tatuatges, per la seva associació tradicional amb la màfia japonesa (yakuza). 

Si us ve de gust viure una altra experiència termal a la zona, podeu acostar-vos al Shinhotaka, un onsen a l’aire lliure situat al costat del riu Gamata ♨️. El que el fa especial és la seva ubicació, pràcticament a tocar del riu i envoltat de muntanyes, que permet gaudir d’un bany termal en plena natura. És una experiència força diferent de la dels onsen privats del ryokan, ja que aquí el bany és compartit i mixt, tot i que els vestidors són separats. A més, cal portar banyador o una peça de bany adequada, a diferència dels onsen tradicionals on s’entra sense roba.
És un lloc ideal per fer una parada durant la ruta i relaxar-se una estona gaudint del paisatge. Això sí, tingueu en compte que és un bany estacional, que habitualment tanca durant els mesos d’hivern, i que pot quedar temporalment fora de servei si el cabal del riu augmenta massa. A tall informatiu, segons la informació oficial, la temporada de 2026 està prevista fins al 30 d’octubre, amb horari de 8 a 18 h i una aportació orientativa de 300 iens per a la neteja i el manteniment.

Onsen Shinhotaka

En ruta pels Alps japonesos

Alerta informativa dels ossos

🐻Atenció als ossos: la zona dels Alps japonesos és l’hàbitat de l’os negre asiàtic, i ocasionalment se’n poden trobar exemplars pels boscos i les muntanyes. Tot i que veure’n durant una ruta turística no és habitual (nosaltres vam veure una cria prop de la carretera), convé estar atent als cartells d’avís locals, evitar caminar sol per zones poc transitades i fer soroll mentre es camina per no sorprendre cap animal.

La cascada de Hirayu (Hirayu Otaki) és una de les grans joies naturals dels Alps japonesos. Amb una impressionant caiguda de 64 metres, l’aigua s’obre pas entre els boscos de l’entorn d’Hirayu Onsen, oferint un paisatge espectacular que canvia amb cada estació. A la tardor, el bosc es tenyeix de tons vermells i daurats, mentre que a l’hivern la cascada es congela parcialment i es converteix en una enorme escultura de gel. No és d’estranyar que estigui inclosa entre les 100 millors cascades del Japó.

Cascada Hirayu

El poble de Shirakawa-go, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, és conegut per les seves cases tradicionals d’estil gassho-zukuri, de les quals se’n conserven més d’un centenar de diferents mides. Aquestes construccions són molt característiques per les seves enormes teulades de palla, molt inclinades i amb forma de mans juntes en posició d’oració 🙏(d’aquí ve el nom gassho-zukuri), dissenyades per suportar les fortes nevades que cauen a la regió durant l’hivern. Les cases, construïdes principalment amb fusta i sense fer servir claus a les grans estructures de la teulada, són un exemple d’arquitectura tradicional adaptada a les condicions climàtiques i a la vida rural de muntanya. Per conèixer millor el poblat, podeu consultar el seu web.

Cases de Shirakawa-go

Tradicionalment, aquestes cases acollien diverses generacions de la mateixa família i combinaven els espais destinats a la vida quotidiana amb zones de treball, com les golfes, que s’utilitzaven per a la cria de cucs de seda. Passejar pels seus carrers permet descobrir un paisatge de cases envoltades de camps d’arròs, petits jardins i muntanyes, que canvia completament segons l’estació de l’any. I el més interessant és que no es tracta només d’un poble museu: moltes de les cases continuen formant part de la vida dels habitants, tot i que algunes s’han adaptat per rebre visitants.

Tapa de clavegueram

Casa d'estil gassho-zukuri a Shirakawa-go

Si voleu conèixer millor aquestes construccions, també podeu visitar l’interior d’algunes cases. Una de les més conegudes és la Wada House, una de les cases de gassho-zukuri més grans del poble, on es poden veure les estances tradicionals i objectes de la família que encara hi viu. També destaquen la Kanda House, que permet observar de prop l’estructura de fusta que sosté la teulada, i la Nagase House, de cinc nivells, que conserva un impressionant altar budista i objectes de la vida quotidiana. Entrar en alguna d’aquestes cases és una bona manera d’entendre com s’aprofitava l’espai i com s’adaptava l’habitatge a les dures condicions dels hiverns de muntanya.

La ciutat de Takayama, situada al cor dels Alps japonesos, és coneguda pel seu nucli antic molt ben conservat, que manté l’encant del Japó d’èpoques passades. Durant el període Edo (1603-1868), va prosperar gràcies als seus artesans i comerciants, i encara avui es poden recórrer carrers plens de cases de fusta, botigues tradicionals i antigues destil·leries de sake.🍶

Yoshijima House

La zona més emblemàtica és Sanmachi Suji, el barri històric, on les façanes fosques de les antigues cases de comerciants, les gelosies de fusta i els petits establiments creen una atmosfera molt especial. Passejar-hi sense pressa és gairebé obligatori: hi trobareu botigues d’artesania, pastisseries tradicionals i llocs on tastar algunes especialitats locals, com el mitarashi dango (broquetes de boletes d’arròs amb salsa de soja) o la famosa vedella d’Hida, molt apreciada al Japó. També és una bona ocasió per entrar en alguna destil·leria i tastar el sake elaborat a la regió.🥩

Cases de Sanmachi Suji

Un altre dels atractius de Takayama són els seus mercats matinals, especialment el de la riba del riu Miyagawa, on els productors locals venen fruita, verdures, adobats, flors i productes artesanals. Són ideals per veure una faceta més quotidiana de la ciutat i descobrir productes típics de la zona.

La visita al santuari xintoista Sakurayama Hachimangu és molt recomanable. Situat en una zona tranquil·la i envoltada de vegetació, una mica allunyada de l’enrenou del nucli antic. És un lloc amb molta història i està estretament vinculat al Takayama Matsuri, un dels festivals tradicionals més famosos del Japó, durant el qual desfilen espectaculars carrosses decorades artesanalment pels carrers de la ciutat. Val la pena acostar-s’hi per veure l’arquitectura tradicional del santuari i descobrir una altra cara de la cultura japonesa.⛩️

Santuari xintoista Sakurayama Hachimangu

Takayama és, en definitiva, una ciutat per gaudir caminant, assaborint la gastronomia local i descobrint petits racons tradicionals. Tot i que és una destinació força turística, conserva una identitat pròpia i és una parada perfecta per combinar amb la visita a Shirakawa-go i els paisatges de muntanya dels Alps japonesos.🏔️

El Mont Fuji i la regió dels cinc llacs

Una altra de les visites recomanables des de Tòquio és anar la regió dels cinc llacs i el Mont Fuji 🗻. En autobús seria l'opció més senzilla, des de la terminal d’autobusos de Shinjuku hi ha autobusos directes fins a Kawaguchi-ko Station. El trajecte dura aproximadament dues hores, depenent del trànsit, i és probablement l’opció més còmoda si voleu anar directament des de Tòquio sense fer transbordaments.
Un cop a Kawaguchi-ko, diferents línies d’autobús permeten moure’s per la zona dels llacs.
Una altra possibilitat és agafar un tren de la línia JR Chūō des de Tòquio i fer transbordament a Ōtsuki per continuar amb la línia Fujikyuko fins a Kawaguchi-ko.
Com us vam explicar, nosaltres vam anar fins al llac de Kawaguchi-ko en cotxe, ja que veníem d’una ruta pels Alps japonesos.🚗

Els cinc llacs d’aquesta regió són Yamanaka-ko, Kawaguchi-ko (els més accessibles des de Tòquio), Sai-ko, Shöji-ko i Motosu-ko. Ara bé, ja us podeu imaginar que l’estrella serà el Mont Fuji (3.776 m), s’arriba a veure des de 100 km de distància. Els cinc llacs envolten la muntanya per la banda nord i ofereixen perspectives molt diferents del volcà.
Encara que s'esperi veure-ho aparèixer en qualsevol moment, el Mont Fuji sempre sorprèn, apuntant entre els arbres, o reflectit en un llac en l'horitzó. El cim més alt del país està molt present en la psique dels japonesos.
A l’estiu és molt complicat veure el cim sense núvols, a causa de la calor i la humitat. De fet, a l’hivern, que l’aire acostuma a estar més net, és quan millora la visibilitat.

El Fuji des de l'habitació al
Toyoko Inn Fuji Kawaguchiko Ohashi

Nosaltres vam optar per anar a Kawaguchi-ko, un poble molt turístic però ideal com a base per gaudir de les vistes del Fuji des del llac. Vam tenir la sort, a més, de poder-lo veure des de la mateixa habitació de l’hotel, el Toyoko Inn Fuji Kawaguchiko Ohashi, ja que la nostra habitació donava directament cap al volcà. És cert que no teníem la combinació perfecta de vistes (llac i Fuji alhora), però el preu estava força bé i ja coneixíem la cadena Toyoko Inn, així que per a nosaltres era una opció més que satisfactòria.

Si no us importa donar-vos el luxe d’una habitació amb vistes, a la riba nord del llac hi ha diversos hotels de categoria superior, com ara l’Ubuya, The Kukuna o el Tominoko, entre altres opcions. A banda de les vistes espectaculars, molts d’aquests allotjaments ofereixen spa, onsen i tota mena de serveis i comoditats per sentir-vos una mica més... glamurosos.

Llac Kawaguchi-ko

I, si no esteu allotjats en un d’aquests hotels de luxe, no passa res: és molt recomanable fer la passejada que ressegueix la riba del llac a partir del pont Kawaguchi-ko. En alguns trams, el camí es converteix en un recorregut especialment bucòlic, amb el llac al davant i el Fuji com a teló de fons. Si el dia és clar, costarà deixar de mirar enrere per comprovar que el volcà continua allà. Nosaltres el vam veure amb núvols, i, igualment és impressionant.

La imatge més habitual del Fuji a l'estiu
Si us fixeu només es veu la punta

Recreació amb IA amb visibilitat al 100%

Per sopar us fem una excel·lent recomanació, a nosaltres ens va agradar molt i el servei va ser molt atent. Just la nostra estada a Kawaguchi-ko coincidia amb l’aniversari d’en Jordi, així que l’ocasió demanava celebrar-ho com cal. 🎉

Crec que vam encertar de ple amb l’elecció: el Sarasvati, un restaurant amb una bona selecció de productes locals, entre els quals vam poder tastar una exquisida carn de wagyu.
I aquí ve l’anècdota: només havíem demanat si ens podien posar una espelma a les postres per celebrar l’aniversari. El que no esperàvem era que aquella petició acabés convertida en un magnífic plat de celebració, molt més elaborat del que imaginàvem, com podeu veure a la foto.
Un d’aquells petits detalls que no costen gaire, però que fan que recordis un restaurant amb un somriure.

Carn de wagyu (Sarasvati)

Celebrant l'aniversari al Sarasvati

Altres recomanacions de coses a fer per la zona

A prop de Kawaguchi-ko hi ha altres propostes que us poden interessar. Nosaltres no les vam fer, però les havíem vist recomanades en diverses guies i poden ser una bona alternativa si teniu més temps.

La primera és una visita de caire més cultural i, sobretot, molt fotogènica. Des de l’estació de Shimoyoshida s’arriba al parc Sengen, des d’on s’obté una de les imatges més clàssiques del Japó: la pagoda Chūreitō, vermella i de cinc pisos, envoltada de cirerers i amb el mont Fuji majestuós al fons. Això sí, la postal té un preu: cal pujar uns 400 graons fins al mirador. Si hi aneu durant la floració dels cirerers, probablement entendreu per què és una de les fotografies més famoses del país.🏯

Pagoda Chūreitō (imatge de Canva)

L’altra proposta és de caràcter força diferent i està pensada per als amants de l’adrenalina: Fuji-Q Highland, un dels parcs d’atraccions més coneguts del Japó, famós per les seves muntanyes russes trepidants i per les vistes privilegiades del Fuji.🎢

Pujar a la muntanya sagrada

L’experiència estrella de la zona és, sens dubte, la pujada al mont Fuji. Nosaltres ho deixem per a un altre viatge (i a veure si mentrestant ens dona temps d’entrenar-nos una mica…), però si sou amants de la muntanya, aquesta és probablement l’activitat més emblemàtica que podeu fer a la regió.🗻

Tapa de claveguera a Kawaguchi-ko

El Fuji no és una muntanya especialment tècnica, però no us deixeu enganyar per la seva forma gairebé perfecta: arriba als 3.776 metres, és una muntanya alta i exposada, i la meteorologia pot canviar ràpidament. A més, l’altitud és un factor que cal prendre seriosament. Per tant, no és una excursió qualsevol i convé anar-hi amb una certa preparació física i ben equipats.

Tradicionalment, l’ascensió es divideix en 10 estacions, des de la primera, situada a la base de la muntanya, fins a la desena, que correspon al cim. La majoria dels caminants, però, no comencen des de baix: les rutes més habituals parteixen d’una de les quatre cinquenes estacions, a les quals es pot arribar amb autobús i, en alguns casos, amb vehicle particular. Començar des d’aquí permet escurçar considerablement l’ascensió.

Des de les cinquenes estacions, el temps necessari per arribar al cim depèn de la ruta i del ritme. La Yoshida, per exemple, requereix unes 6 hores de pujada i unes 4 hores de baixada. A això encara hi podeu afegir el temps necessari per fer la volta al cràter, el conegut Ohachimeguri, un recorregut d’uns 3 km per la part superior del volcà.

La ruta Yoshida és la més popular i també la més accessible si us allotgeu a Kawaguchi-ko. Comença a 2.305 metres d’altitud, a la cinquena estació de la línia Fuji Subaru, també coneguda com a Cinquena Estació de Kawaguchi-ko. És una zona molt ben equipada, amb restaurants, botigues, lavabos i altres serveis, i per això és el punt de partida escollit per molts excursionistes.

Fuji envoltat de núvols des del llac Kawaguchi-ko

Quan es pot pujar?

Aquí cal tenir molt present una cosa: la temporada oficial d’ascensió és molt curta. El 2026, la ruta Yoshida i la Subashiri han estat obertes de l’1 de juliol al 10 de setembre, mentre que les rutes Fujinomiya i Gotemba han obert del 10 de juliol al 10 de setembre. Fora d’aquest període, els camins que porten al cim estan tancats i les autoritats desaconsellen (i en diversos trams prohibeixen) l’ascensió.
A més, la pujada està subjecta a algunes restriccions. A la ruta Yoshida, per exemple, el 2026 s’ha establert una taxa de 4.000 ¥ per persona i una limitació d’accés a la porta entre les 14.00 i les 3.00 h, excepte per als excursionistes que tenen una reserva en un refugi de muntanya. També hi ha un límit de 4.000 excursionistes diaris, sense comptar els qui tenen reserva en un refugi.

A Kawaguchi-ko hi ha molts racons
on podeu fotografiar el volcà

Algunes recomanacions si us animeu a pujar

No som uns experts de muntanya, però sí que ens sembla important tenir en compte algunes coses abans de plantejar-se l’ascensió:

• No subestimeu l’altitud. Passar dels 2.300 metres de la cinquena estació als 3.776 del cim en poques hores pot provocar mal d’altura. Pugeu a un ritme tranquil, hidrateu-vos i, si apareixen símptomes importants, no continueu pujant.
• Porteu roba d’abrigar encara que sigui estiu. Al cim pot fer molt fred i el vent pot ser fort, mentre que a Tòquio probablement us estareu fonent de calor…
• Un bon calçat de muntanya i bastons són molt recomanables. El terreny és volcànic, amb molta roca i grava, i la baixada pot acabar sent especialment dura per a les cames i els genolls.
• No confieu exclusivament en el mòbil. Porteu prou aigua i menjar i informeu-vos de la ruta i de la meteorologia abans de començar.
• Si voleu dormir en un refugi, reserveu amb antelació. Dividir l’ascensió en dues etapes permet afrontar-la amb més calma i dona l’opció d’arribar al cim per veure la sortida del sol.
• Compte amb el bullet climbing. Consisteix a pujar ràpidament des de la cinquena estació, arribar al cim per veure sortir el sol i baixar immediatament, sense passar la nit en un refugi. És una opció molt exigent i augmenta el risc de patir mal d’altura. Si heu vingut fins al Fuji, potser val més la pena prendre-s’ho amb calma i gaudir de l’experiència.

Per a més informació de la muntanya sagrada, les rutes i dates per poder escalar, consulteu el web oficial del Fuji. També us serà de molta utilitat les recomanacions i consells del web Japonismo.

Des de l'estació de Kawaguchi-ko

Encara que nosaltres no ens hi hàgim atrevit (de moment), pujar al Fuji deu ser una d’aquelles experiències que justifiquen per si soles un viatge al Japó. Això sí: millor arribar al cim sencer que no pas convertir la muntanya sagrada en una batalla personal contra els nostres pulmons.

Nikkō

Excursió d’un dia des de Tòquio: Nikkō

Ens anem d'excursió

Segurament si esteu diversos dies a Tòquio fareu alguna sortida d’un dia per visitar indrets que estiguin a prop. A més, amb la bona xarxa ferroviària (res a veure amb Rodalies) és fàcil plantejar-se aquestes sortides.

En les properes entrades us explicarem dues que hem fet, Nikkō i els llacs del Mont Fuji, tot i que aquesta última no la vam fer des de Tòquio, sinó de retorn en cotxe per una ruta als Alps japonesos.

Nikkō, és una de les excursions més interessants que es poden fer des de la capital japonesa, permet sortir del Tokyo urbà i, en poques hores, entrar en un paisatge de muntanya amb temples, santuaris, boscos i cascades.
A uns 120 km al nord de Tòquio, a la prefectura de Tochigi, es troba la ciutat, envoltada de muntanyes i boscos i és especialment coneguda pels seus temples i santuaris, declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1999.
La ciutat va adquirir una enorme importància religiosa al llarg dels segles, però és sobretot el mausoleu de Tokugawa Ieyasu, fundador del shogunat Tokugawa, el que va convertir el lloc en una de les grans destinacions històriques del Japó.

🚄Per arribar-hi, hi ha diverses opcions, però bàsicament és: o gastar molts diners en un shinkansen directe i en menys de dues hores estar mirant temples, o perdre més temps i estalviar. Nosaltres vam adquirir el Nikkō Pass, amb la línia de Tobu des de l’estació d’Asakusa que la teníem a prop de l’hotel. El passe bàsic de dos dies inclou el viatge d’anada i tornada en trens locals (unes 3 hores de viatge) i un pràctic autobús que connecta l’estació de Nikkō amb els principals temples, tot plegat per 3.000 ￥ per persona. Els bitllets exprés que ens oferien per estalviar temps (una hora més o menys), implicava sumar una bona pasta, no recordem la quantitat exacta, creiem que eren uns 1.800 ￥ per persona de suplement. I un detall més, el Nikkō Pass no inclou l’entrada als temples… Al web oficial de la ciutat podeu descarregar el fulletó dels temples i consultar els diferents preus, per a planificar la vostra estada.

El pont Shin-kyō és un dels símbols de la ciutat i serà, tot segur, la primera visita de la zona patrimonial. Aquest característic pont vermell travessa el riu Daiyagawa i marca, en certa manera, l'entrada a la zona sagrada de la ciutat. És una parada ràpida però molt fotogènica, i sincerament no val la pena pagar diners per travessar un part del pont.
Reconstruït a principis del segle XX, marca el punt on Shōdō Shōnin (el monjo que va introduir el budisme al país) va passar el riu sobre dues serps gegants.

Pont Shin-kyō

Continuant escales amunt, el primer temple que trobareu és Rinnō-ji, un important temple budista. Durant segles, budisme i xintoisme van conviure estretament al Japó, i el complex religiós de Nikkō n'és un magnífic exemple. L'edifici principal, Sanbutsudō, destaca per les seves grans estàtues budistes.

Temple budista Rinnō-ji

El santuari Tōshō-gū serà probablement la visita imprescindible del recinte, si penseu que tots els temples i santuaris són iguals, si us plau, no us salteu aquesta visita.
Aquest espectacular santuari xintoista és el mausoleu de Tokugawa Ieyasu (1543-1616), fundador del shogunat Tokugawa. El seu net va completar la restauració de tot el conjunt original el 1617, on van intervenir 15.000 persones, amb els artistes més famosos de l’època. A diferència d'altres santuaris japonesos, aquí trobareu una decoració extraordinàriament elaborada: colors, escultures, animals mitològics i una enorme quantitat de detalls.

Santuari Tōshō-gū

Entrareu per la porta Ishi-dorii, de pedra del 1619. A l’esquerra hi destaca l’espectacular pagoda Gōjūnotō de 34 m d’altitud, reconstrucció del 1819. L’original era de mitjan segle disset. La següent porta és Omote-mon, custodiada pels reis Deva.

Pagoda Gōjūnotō

Porta Omote-mon, amb els reis Deva

Entrant al pati exterior, hi ha els tres magatzems sagrats (Sanjinko), amb alguns detalls curiosos en aquestes construccions, com per exemple els elefants esculpits pel cèlebre artista Kanō Tan’yū al magatzem Kami-jinko, els va haver d’imaginar, ja que no havia vist mai cap.

Els elefants "imaginats" a Kami-jinko

L’altre detall més famós, el teniu a l’estable sagrat Shinkyūsha, on hi ha els micos Sanzaru. Són les talles dels tres micos savis, que representen el conegut principi de "no veure el mal, no escoltar el mal i no parlar del mal".

Micos Sanzaru

A la part esquerra del pati està el Honji-dō. Aixecant la vista es veurà el Nakiryū (Drac que plora) en el sostre. Els monjos mostren la gran acústica del pavelló entrexocant dos pals. El drac “rugeix” quan fan xocar els dos pals sota la seva boca, però no si és en un altre lloc.

Porta Yōmei-mon i detall d'un drac esculpit

La Yōmei-mon és la porta amb la decoració més elaborada del santuari (i també del Japó). El color blanc i el daurat brillen després de la restauració, i presenta més de 500 imatges tallades sobre històries populars, bèsties mítiques i savis xinesos. Per a no provocar enveja als déus amb la seva perfecció, els arquitectes van instal·lar deliberadament l'últim pilar de suport al revés.

Una segona porta blanca amb tocs daurats, la Kara-mon dona pas al pati interior del santuari. Les parets als costats de totes dues portes presenten fantàstiques talles que inclouen arabescos de peònies. També es veuran molts fanals de pedra, donats pel daimyō local.

Porta Kara-mon

El santuari principal o Gōhonsha està construït en estil gongen-zukuri, amb la seva típica forma en H, en la que el Honden (pavelló principal) i el Haiden (saló de culte) estan connectats per un passadís de pedra. Per entrar-hi ens haurem de descalçar, veureu els retrats dels 36 poetes immortals de Kyoto, així com la pintura del sostre del període Momoyama; i pareu atenció als cent dracs, tots diferents. Les pintures de la fusuma (porta corredissa) representen un kirin (bèstia mítica meitat girafa i meitat drac).

Abans de pujar els més de 200 graons cap al mausoleu de Ieyasu, passareu per la porta Sakashita-mon, decorada amb el nemuri-neko (gat dorment) al capdamunt. Aquesta talla, una de les més famoses del Japó, s'atribueix al llegendari artista Hidari Jingorō.

Nemuri-neko, el gat dorment

Pujant les escales de pedra, arribareu al Okusha, el santuari interior, on es troba la tomba de Ieyasu de 5 m d'altura feta d'or, plata i bronze.

Tomba de Ieyasu

Com heu pogut llegir, el santuari té molts racons i detalls, per aquest motiu us recomanem que reserveu una bona estona, és el lloc on probablement passareu més temps de tota la visita.

El santuari Taiyū-in és el mausoleu de Tokugawa Iemitsu, tercer shōgun del clan Tokugawa i net de Tokugawa Ieyasu. El recorregut fins al mausoleu és especialment bonic, s'hi arriba pujant per un camí envoltat de cedres i passant per diverses portes ornamentades, estàtues i llanternes de pedra i bronze. A mesura que s'avança cap a l'interior, l'ambient es torna més silenciós i boscós, cosa que li dona un caràcter molt diferent del més espectacular i carregat de decoració de Tōshō-gū.
Un dels elements més destacats és la porta Niten-mon, decorada amb figures dels guardians budistes. Tenen una mà aixecada (per donar la benvinguda a la gent de cor pur) i l’altra avall (per no deixar passar a les de cor impur).

Guardià budista a la porta Niten-mon

Porta Niten-mon

Santuari Taiyū-in

I finalment, i no menys important, l’altre santuari a destacar és Futarasan, de 1.200 anys d’antiguitat, és un dels més antics de Nikkō i està dedicat a les muntanyes sagrades de la zona.

Santuari Futarasan

Després de la magnificència de Tōshō-gū, Futarasan ofereix una experiència una mica més tranquil·la i integrada en el bosc. El contrast és molt agradable: fusta pintada de vermell, vegetació, toriis i camins envoltats de cedres.

Cafe Karin

Si després de tanta visita a temples i santuaris teniu ganes d’una pausa, de retorn al poble de Nikkō, hi ha el Cafe Karin, una petita cafeteria amb un ambient molt acollidor i casolà (pastissos boníssims).🍰☕

L'interior, de fusta i amb un aire nòrdic, està ple de Moomins (uns entranyables personatges creats per l'escriptora i il·lustradora finlandesa Tove Jansson, i molt populars al Japó) per tot arreu: n'hi ha a les prestatgeries, a les taules, a les finestres i fins i tot en alguns dels objectes que es fan servir per servir el cafè. 

Si disposeu de més temps, també hi ha un Nikkō Pass de fins a quatre dies (8.000 ¥), més enllà dels temples i santuaris, Nikkō està envoltada d’una natura espectacular, dins del Parc Nacional de Nikkō. La zona d’Okunikkō ofereix paisatges de muntanya, amb el llac Chūzenji, la impressionant cascada Kegon i els aiguamolls de Senjōgahara, ideals per fer-hi rutes de senderisme. També hi ha Yumoto Onsen, un petit poble termal conegut per les seves aigües sulfuroses, on és possible gaudir d’un tradicional bany japonès. És, per tant, una zona que permet combinar la visita cultural a Nikkō amb excursions, paisatges de muntanya i la tradicional experiència dels onsen.

Abans de marxar de Nikkō, també val la pena parar atenció a la JR Nikkō Station, especialment si s’hi arriba amb tren. L’actual edifici data de 1912 i és una elegant construcció de fusta d’estil occidental, amb reminiscències del romànic i del neorenaixement. Durant molt de temps es va dir que l’havia dissenyat Frank Lloyd Wright, probablement per la seva aparença i per la presència de Wright al Japó, però aquesta atribució no és correcta. Les investigacions més recents apunten a Akashi Torao, un jove tècnic de l’administració ferroviària, com a autor del projecte, tot i que l’autoria continua tenint alguns interrogants.

Estació de JR Nikkō Station