Excursió d’un dia des de Kyoto: Nara

A només una mica més de mitja hora de tren de Kyoto, Nara és una de les millors excursions d’un dia que es poden fer des de l’antiga capital japonesa. Va ser la primera capital permanent del Japó, entre els anys 710 i 784, i conserva alguns dels monuments budistes i xintoistes més importants del país.

Amb els cèrvols shika a Nara-kōen

🦌La visita gira sobretot al voltant de Nara-kōen, un immens parc als peus de la muntanya Wakakusa on els cérvols sika (shika) campen lliurement entre temples, santuaris i camins envoltats de vegetació. Els cérvols són un dels grans símbols de Nara i, segons la tradició, són considerats missatgers dels déus.
Aquests animals estan acostumats als turistes, tot i que recordem que no deixen de ser salvatges, en part perquè esperen rebre una galeta especial (shika senbei) que es venen al parc. És curiós que fins i tot han après a fer la salutació japonesa (abaixar el cap) per rebre una galeta.

🦌: Ens donareu una shika senbei?

Des del parc, els diferents camins condueixen cap als grans monuments de Nara, especialment el Tōdai-ji, el Nigatsu-dō, el Sangatsu-dō i el Kasuga-taisha, de manera que bona part de la visita es pot fer a peu.

🏯Venint des de l'estació de Nara, una de les primeres construccions que veureu és el Kōfuku-ji, un temple budista amb més de mil tres-cents anys d'història. Els seus orígens es remunten al 669, però es va traslladar a la nova capital de Heijō-kyō (l'actual Nara) l'any 710. Durant segles va ser el temple familiar del poderós clan Fujiwara, una de les famílies aristocràtiques més influents del Japó.
El Kōfuku-ji forma part dels Monuments Històrics de l'antiga Nara, Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

La imatge més emblemàtica del temple és la pagoda de cinc pisos, actualment tapada per una gran estructura, ja que està en restauració. La seva reobertura està prevista més enllà del 2030.
Fa 50,1 metres i és la segona pagoda de cinc pisos de fusta més alta del Japó, només per darrere de la de Tō-ji, a Kyoto. La primera es va construir el 730 i l'actual és una reconstrucció de 1426, després d'haver estat destruïda pel foc cinc vegades. 

La pagoda de tres pisos al Kōfuku-ji

Per compensar, teniu una pagoda més petita (de tres pisos), en el recinte del temple. Prop de la pagoda hi ha la sala octogonal sud (del 813). Més endavant, hi ha la sala octogonal nord, la Hokuendō, originàriament del 721. L'edifici actual és una reconstrucció medieval i és considerat una de les grans obres de l'arquitectura budista japonesa. Són dues construccions, que per la seva planta octogonal, són poc habituals en les sales budistes, acostumen a ser quadrangulars.

Sala octogonal sud al Kōfuku-ji

Per a completar la visita, podeu anar al Kōfuku-ji National Treasure Museum. Allà hi ha la famosa escultura Ashura (de l'any 734), feta amb l'antiga tècnica de laca seca, i representa un dels famosos huit generals del budisme. Té tres cares i sis braços, i és una de les obres budistes més famoses de tot el Japó. A banda d'aquesta peça, el museu conserva una concentració espectacular d'escultura budista dels períodes Nara, Heian i Kamakura.

🏯El gran protagonista de Nara és, sens dubte, el Tōdai-ji, un dels temples budistes més impressionants del Japó i forma part del llistat de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. La seva visita comença travessant la monumental Nandai-mon, la Gran Porta del Sud, una enorme estructura de fusta.
A banda i banda de la porta hi ha les dues enormes estàtues dels Niō, els guardians del temple, que vigilen l’entrada amb una expressió ferotge.

Porta Nandai-mon

Estàtues dels Niō, els guardians del temple

Un cop superada la porta apareix davant nostre el Daibutsuden, el Pavelló del Gran Buda. L’edifici actual, reconstruït al període Edo, continua sent una de les construccions de fusta més grans del món.

Daibutsuden

I a l’interior ens espera el Daibutsu, el Gran Buda de bronze: una monumental representació de Vairocana, d’uns 15 metres d’altura. La seva primera consagració es va fer l’any 752, encara que l’estàtua ha hagut de ser reparada diverses vegades al llarg dels segles. És el Buda Còsmic, del qual neixen la resta de Budes, segons la doctrina Kagon. Les mans del Buda tenen els missatges següents: “no temis” (la mà dreta) i “benvingut” (l’esquerra).

Daibutsu, el Gran Buda de bronze

Les altres estàtues que acompanyen al gran buda són:

• Kokūzō Bosatsu (bodhisattva de l'espai i la saviesa). Situat al costat esquerre del Gran Buda, representa la saviesa i la memòria. Si teniu un examen important, és a aquesta figura a qui heu de resar.
• Nyoirin Kannon (Kannon de la Roda dels Desigs). Situat a la dreta, és el bodhisattva associat a la compassió i a la concessió dels desitjos. També presideix els sis regnes del renaixement kàrmic.
• Komokuten, a la part del darrere i a l’esquerra, aquest senyor de la visió il·limitada, fa de guardià del Buda. Està dret sobre un dimoni (jaki), que representa la ignorància, i té un pergamí i un pinzell, símbols de la saviesa. Així i tot, la seva expressió és força severa.
• Tamonten, al darrere i a la dreta, és el senyor que tot ho sent, és l’altre guardià del Buda. Sosté una pagoda a la mà que representa un magatzem diví de la saviesa. També té una expressió amenaçadora, d’estar alerta i vigilant.

Kokūzō Bosatsu

Komokuten

Tamonten

Nyoirin Kannon

🕳️Darrere del Gran Buda hi ha un dels racons més curiosos de la visita: un pilar de fusta amb un petit forat rectangular a la seva base.
Segons s’explica, aquest forat té aproximadament la mateixa mida que el forat nasal del Gran Buda, d’uns 50 cm. La tradició diu que qui sigui capaç de passar pel forat tindrà la il·luminació assegurada en la seva pròxima vida.
És habitual veure-hi nens passant-hi amb relativa facilitat mentre els adults calculen si val més la pena intentar-ho... o conservar intacta la dignitat.
Nosaltres ho vam aconseguir (així que estem il·luminats), el truc és passar primer els braços per sobre del cap i intentar lliscar per passar pel forat. És una mica angoixant, però amb una mica de destresa es pot dur a terme el repte.

Passant pel forat del pilar i aconseguint la il·luminació eterna

Després de visitar el Daibutsuden, val molt la pena continuar pujant pel turó que hi ha darrere del Tōdai-ji. Allà trobem dos temples que sovint queden una mica eclipsats per la grandiositat del Gran Buda, però que tenen una personalitat pròpia i mereixen molt la visita.

El primer és el Nigatsu-dō, literalment el «Pavelló del Segon Mes». Forma part del complex del Tōdai-ji i està situat en una posició elevada, al vessant de la muntanya. Per arribar-hi cal pujar per unes escales de pedra, però l'esforç té recompensa: des de la seva gran terrassa de fusta s'obté una magnífica panoràmica de Nara, amb el parc, la ciutat i les muntanyes al fons.
El Nigatsu-dō és especialment famós per la cerimònia del Shuni-e, celebrada cada any al març i coneguda popularment com l’Omizutori. És una de les cerimònies budistes més antigues del Japó, té més de mil dos-cents anys d’història. Durant la cerimònia, grans torxes de foc són portades per la terrassa del temple, creant un espectacle impressionant. També és una de les construccions del llistat dels Monuments Històrics de l'antiga Nara, Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Nigatsu-dō

Una mica més avall trobem el Sangatsu-dō, també conegut com a Hokke-dō, que és considerat l’edifici més antic del complex del Tōdai-ji. Data del període Nara, del segle VIII, i conserva un important conjunt d'escultures budistes.
El seu nom, «Pavelló del Tercer Mes», fa parella amb el Nigatsu-dō, el «Pavelló del Segon Mes». Tot i que és molt menys espectacular exteriorment, el Sangatsu-dō té un enorme valor històric i artístic i permet descobrir una faceta molt més antiga i íntima del Tōdai-ji.

⛩️La visita pot continuar cap al Kasuga-taisha, un dels santuaris xintoistes més importants de Nara. El camí fins al santuari és gairebé tan interessant com el mateix santuari: s’endinsa en un bosc de grans arbres i està flanquejat per centenars de llanternes de pedra cobertes de molsa. Aquest santuari també forma part del llistat dels Monuments Històrics de l'antiga Nara, Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.
Els edificis del Kasuga-taisha, amb el seu característic vermelló intens, contrasten amb el verd profund del bosc. El santuari és especialment conegut per les seves nombroses llanternes de bronze, que s’encenen en ocasions especials, creant una atmosfera molt particular. 

Kasuga-taisha

🏘️Abans de donar per acabada la visita a Nara, vam anar fins a Naramachi, el barri tradicional situat al sud de la zona dels grans temples.
Aquí el paisatge canvia completament. Deixem enrere els grans edificis religiosos i els espais oberts de Nara-kōen i entrem en un entramat de carrers estrets i cases tradicionals de fusta, que conserven l’aspecte de l’antic barri comercial de la ciutat.

Tapa de claveguera a Nara
No podia faltar un cèrvol shika

Naramachi va créixer al voltant de l’antic Gango-ji, i durant el període Edo i posteriors es va convertir en una zona de comerciants i artesans. Moltes de les cases tradicionals, conegudes com a machiya, tenen una façana estreta que dona al carrer, però s’allarguen molt cap a l’interior, una característica pròpia d’aquest tipus d’arquitectura urbana.

Casa Naramachi Nigiwai-no-le

Nosaltres vam tenir l’oportunitat d’entrar gratuïtament en una d’aquestes antigues cases de comerciants, la Naramachi Nigiwai-no-le, conservada com a mostra de com era la vida quotidiana en aquest barri. Trobareu mapes en anglès que permeten fer un recorregut per la casa, descobrint les seves estances i espais, i també els usos que tenien.
Va ser una visita especialment interessant perquè permet veure un Nara diferent del dels grans temples: més domèstic, més proper i molt menys monumental.

Interiors de la casa Naramachi Nigiwai-no-le

Prop d’aquesta casa vam trobar un petit mercat de productes artesanals, elaborats per les dones de la comunitat. Si voleu souvenirs autèntics, és una molt bona opció, les peces són originals, fetes a mà i sobretot contribuïu a fer un model de turisme més sostenible.

🍰Passejar per Naramachi sense presses és una bona manera d’acabar la jornada. Entre façanes de fusta, petites botigues, restaurants i carrerons tranquils, és fàcil imaginar com devia ser la vida en aquesta ciutat fa centenars d’anys. I si voleu fer una parada tècnica per fer un mos, us recomanem la cafeteria Karupedeiemu. Nosaltres la vam visitar per berenar, tenien uns pastissos que cridaven l’atenció. El personal és molt amable i servicial, la comanda va venir acompanyada d’unes grues petites de papiroflèxia molt maques. Un petit detall que et fa recordar de bon grat aquest lloc.

Karupedeiemu

Kyoto, la ciutat on el passat continua present II

En aquesta segona entrada dedicada a Kyoto us explicarem els temples i santuaris que vam visitar a la ciutat, podrien ser més… La informació turística oficial de Kyoto detalla que hi ha més de 1000 temples i santuaris a la ciutat, i que el 20% són considerats Tresors Nacionals del Japó.

En aquest mapa podreu veure els que hem visitat o simplement vistos sense entrar-hi, com per exemple a la pagoda Yanaka. També hi hem afegit el sender de la filosofia que ens venia de camí d’un temple a un altre, i el bosc de bambú d’Arashiyama.

Temples i santuaris a l’est de Kyoto

⛩️Fushimi Inari Taisha tot i no ser Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO és un dels santuaris més populars i visitats de Kyoto. Situat al sud de la ciutat, és el principal santuari dedicat a Inari, la divinitat associada tradicionalment a les bones collites i que, amb el pas dels segles, també ha esdevingut protectora de la prosperitat en els negocis, la família i els desitjos personals. El santuari té els seus orígens l'any 711, molt abans que Kyoto es convertís en la capital del Japó.

La imatge que tothom associa amb Fushimi Inari és la dels torii de color vermell ataronjat que s'endinsen pel bosc formant llargs túnels. Són les famoses Senbon Torii, literalment «mil torii», tot i que en realitat n'hi ha molts més.

Però Fushimi Inari és molt més que el famós túnel de torii. Tot el mont Inari forma part del recinte sagrat del santuari, i és precisament aquí on la visita es converteix en una autèntica excursió. El mont Inari té 233 metres d'altitud i el camí va ascendint entre torii, petits santuaris, altars de pedra i racons de culte envoltats de vegetació.

Els torii del Fushimi Inari Taisha

La guineu, missatgera d'Inari

Nosaltres vam decidir fer tota la pujada fins al cim, una opció que requereix força estona, però que val molt la pena. A mesura que t'allunyes de la zona més turística, la gent va disminuint i això us permetrà fer fotos sense aglomeracions. Ho sabem, en aparèixer el primer torii, ja tindreu càmera i mòbil apunt (ho vam fer), però paciència amb la gentada.

A més a més, i a mig camí, des de Yotsutsuji, es pot gaudir d'una bonica panoràmica de Kyoto, abans de continuar fins al cim.

I és precisament aquesta pujada la que més ens va agradar de la visita. Fushimi Inari no és només un lloc on anar a fer la fotografia dels torii vermells; és una muntanya sagrada que es va descobrint a poc a poc mentre camines. Com més puges, més íntim es torna l'entorn i més s'entén la importància espiritual que té aquest indret.

Racons de Fushimi Inari Taisha

🎥Curiositat cinèfila: alguns dels emblemàtics túnels de torii de Fushimi Inari apareixen a la pel·lícula Memòries d'una geisha (Memoirs of a Geisha, 2005), convertint aquest indret en un escenari encara més reconeixible per als amants del cinema.

🍪En sortir del Fushimi Inari vam anar al Vermillion Cafe, una cafeteria molt recomanada a les guies de Kyoto, però que, en el nostre cas, va estar a l'altura de les expectatives.

El local té una terrassa molt agradable amb vistes a un estany, envoltada de vegetació, que convida a seure una estona i desconnectar. Després de tota la pujada al mont Inari, va ser el lloc perfecte per descansar, prendre alguna cosa i recuperar forces en un entorn tranquil.

🪷Després de visitar Fushimi Inari, ens vam acostar al Tōfuku-ji, un dels temples zen més importants de Kyoto, fundat al segle XIII. Tot i que no vam pagar l'entrada a les zones de visita, vam poder passejar pels voltants i contemplar la impressionant porta San-mon, la porta zen més antiga del Japó (1425), que destaca per la seva monumentalitat.

També vam poder veure, una mica de lluny, el famós pont Tsūten-kyō, que travessa una vall plena d'aurons. És especialment conegut pels colors espectaculars que ofereixen els arbres a la tardor.

Porta San-mon

🧘El dia que vam fer la ruta pel barri tradicional de Gion, ens vam acostar al Kennin-ji, considerat el temple zen més antic de Kyoto, fundat l'any 1202. Tot i que no vam entrar al recinte, on hi ha un dels paisatges secs més emblemàtics de Kyoto (karensansui), vam poder veure'n l'exterior i gaudir de l'ambient tranquil que contrasta amb els carrers més concorreguts dels voltants.

Kennin-ji

🏯Una altra de les imatges que ens vam endur d'aquesta zona va ser la de la pagoda Yasaka, també coneguda com a pagoda de Hōkan-ji. Amb els seus cinc pisos i uns 46 metres d'alçada, és una de les estampes més emblemàtiques de Kyoto. Envoltada de carrers tradicionals i cases de fusta, sembla treta d'una altra època. Nosaltres ens vam conformar a admirar-la des de l'exterior, sense pujar-hi, però és un d'aquells racons que val la pena visitar simplement per gaudir de l'arquitectura i de l'atmosfera del barri.

Pagoda Yasaka

🌿Prop d’allà, teniu el parc Maruyama, un dels espais verds més coneguts de Kyoto, situat al costat del santuari Yasaka. És especialment famós a la primavera, quan els cirerers floreixen i el parc s'omple de visitants que celebren el hanami, la tradició japonesa de contemplar les flors.

Amb els seus camins, estanys i racons verds, és un lloc agradable per passejar i fer una pausa del bullici dels carrers de Gion. 

Parc Maruyama

Prop del Parc Maruyama hi ha la tapa de
claveguera dedicada als Pokémon

🏯El temple Kiyomizu-dera és un dels més emblemàtics de Kyoto i forma part del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Fundat l'any 778, està situat en un vessant del mont Otowa i és conegut tant per la seva història com per les espectaculars vistes de la ciutat.

El seu element més famós és la gran terrassa de fusta del pavelló principal (Hondō), que sobresurt de la muntanya i està sostinguda per enormes pilars. Des d'aquí es pot contemplar Kyoto i gaudir del paisatge que envolta el temple. L'estructura actual data del 1633 i va ser construïda amb tècniques tradicionals japoneses, sense fer servir claus.

Temple Kiyomizu-dera

Durant la visita també vam fer un petit recorregut fins a la pagoda de Koyasu, una bonica construcció vermella de tres pisos situada en un dels extrems del recinte. Envoltada de vegetació, destaca pel seu color viu i la seva arquitectura tradicional. Aquest racó, una mica apartat del pavelló principal, ens va permetre descobrir una altra perspectiva del temple i gaudir d'un entorn més tranquil.

Un altre dels punts destacats és la cascada d'Otowa, d'on prové el nom del temple, que significa «aigua pura». Les seves tres corrents d'aigua s'associen tradicionalment a desitjos de salut, longevitat i èxit en els estudis.

Pagoda de Koyasu

🏯El Ginkaku-ji, conegut popularment com el Pavelló de Plata, és un dels temples zen més emblemàtics de Kyoto. Va ser construït a finals del segle XV com a residència de retir del shōgun Ashikaga Yoshimasa, i després de la seva mort es va convertir en un temple budista. Un altre temple que forma part del llistat de monuments històrics de Kyoto, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Malgrat el nom, el pavelló no està recobert de plata. Yoshimasa tenia la intenció de cobrir-lo amb làmines d'aquest metall, a imatge del famós Pavelló d'Or (Kinkaku-ji), però el projecte mai no es va dur a terme. El resultat és un edifici de fusta d'una bellesa discreta, molt vinculat a l'estètica japonesa del wabi-sabi, que troba la bellesa en la simplicitat i la imperfecció.

Ginkaku-ji, conegut popularment com el Pavelló de Plata

Un dels grans atractius de la visita són els jardins zen, amb un jardí de sorra blanca acuradament rastellada i el Kōgetsudai, un monticle de sorra en forma de con que destaca davant del pavelló. El recorregut continua entre estanys, molsa, pedres i vegetació, fins a pujar per un camí que ofereix diferents perspectives del recinte i unes boniques vistes de Kyoto.

🌸En sortir del temple, podeu acostar-vos al sender del filòsof (Tetsugaku-no-Michi), és un dels passejos més agradables del nord de Kyoto. Aquest camí voreja un canal entre vegetació i cirerers, connectant els voltants del Ginkaku-ji amb la zona de Nyakuoji. El seu nom prové del filòsof japonès Nishida Kitarō, professor de la Universitat de Kyoto, que acostumava a passejar per aquesta zona mentre reflexionava. Avui, el sender convida a fer exactament això: caminar sense presses i gaudir de l'entorn, lluny del tràfec dels carrers més concorreguts.

Sender del filòsof

És especialment famós durant la primavera, quan els cirerers floreixen i formen un bonic túnel de flors sobre el canal, però també és un passeig agradable en qualsevol altra època de l'any.

Una manera tranquil·la d'acabar la visita al nord d'Higashiyama, descobrint una Kyoto més pausada, on la natura i la serenitat són les protagonistes.

La primera imatge és real a l'estiu, i la segona (amb IA)
com seria a la primavera, amb els cirerers en flor

Temples i santuaris a l’oest de Kyoto

🪷Al nord de Kyoto hi ha Daitoku-ji, un gran recinte zen que, més que un sol temple, és tot un conjunt de petits temples i subtemples envoltats de jardins, murs i camins tranquils. Passejar-hi és una mica com entrar en un altre Kyoto, molt més silenciós i pausat.

Daitoku-ji pertany a l'escola Rinzai del budisme zen i té els seus orígens al segle XIV. Al llarg dels segles, el conjunt ha estat molt vinculat a la cultura japonesa del te, a la meditació zen i a alguns dels personatges més importants de la història del Japó.

Daitoku-ji

Entre aquests subtemples hi ha Kōtō-in, un dels que teníem apuntats per visitar. És conegut sobretot pel seu camí d'accés, envoltat de bambú i vegetació, i pel bonic jardí de molsa i aurons que hi ha a l'interior. És d'aquells llocs que conviden a anar-hi sense pressa i simplement deixar-se portar per l'ambient.

Però aquesta vegada no va poder ser: Kōtō-in estava tancat i ens vam quedar amb les ganes d'entrar-hi. 

Tot i això, el mateix recinte de Daitoku-ji ens va agradar molt. Sense grans multituds ni aquella sensació d'anar corrent d'un lloc a l'altre, vam poder passejar pels seus camins i descobrir alguns dels seus racons. I Kōtō-in queda, doncs, a la llista de pendents per a la pròxima visita a Kyoto.

🏯A la part nord-oest de la ciutat, tenim Kinkaku-ji, conegut com el Pavelló Daurat. I el nom no enganya: el temple, recobert de fulles d'or, destaca al costat d'un estany on es reflecteix l'edifici, creant una de les imatges més icòniques de la ciutat.

El pavelló que veiem avui és una reconstrucció, ja que l'original va ser destruït per un incendi. El 2 de juliol de 1950, un jove monjo de 21 anys, Hayashi Yōken, va incendiar deliberadament el temple i el Pavelló d’Or va quedar completament destruït.

Els motius mai no es van aclarir del tot. Hayashi se sentia profundament inferior i mantenia una relació gairebé obsessiva amb la bellesa del pavelló. Segons algunes interpretacions, el Kinkaku-ji representava per a ell una perfecció inabastable que, alhora, l’atreia i el turmentava. Destruir-lo hauria estat una manera d’alliberar-se’n.

L’incendi va impressionar profundament el Japó de la postguerra i anys més tard va inspirar Yukio Mishima per escriure El pavelló d’or, una novel·la que converteix aquesta història real en una reflexió sobre la bellesa, l’obsessió i la destrucció.

El Kinkaku-ji, Pavelló Daurat, amb el seu fènix d'or

Tot i ser una reconstrucció, és difícil no quedar-se una estona mirant-lo. Els diferents pisos tenen estils arquitectònics diferents i està coronat amb una au fènix daurada. El temple està envoltat de verd i amb l'aigua al davant, tornant el seu reflex dins l’aigua.

La visita es fa seguint un recorregut pels jardins que envolten l'estany, amb diferents perspectives del pavelló. Pareu atenció a la pintoresca casa de te Sekka-tei caracteritzada per l’estètica wabi-sabi (simplicitat rústica) de la cerimònia del te japonesa.

Kinkaku-ji 

Casa de te Sekka-tei

És un lloc força concorregut, però quan trobes un moment per apartar-te una mica de la gent i mirar-lo amb calma, entens perfectament per què és un dels grans símbols de Kyoto.

🪨El Ryōan-ji amaga un dels jardins zen més famosos del Japó. I, curiosament, no és un jardí ple de flors, arbres o colors. Aquí la bellesa neix precisament de la simplicitat: una gran superfície de sorra blanca perfectament rastellada, envoltada per un mur de pedra, on quinze roques descansen aparentment sense ordre.

El jardí zen del Ryōan-ji

El jardí és conegut com el karesansui, un paisatge sec en què la sorra representa l’aigua i les pedres poden evocar illes, muntanyes o altres formes de la natura. Les línies que es dibuixen sobre la sorra amb el rastell suggereixen el moviment de les onades i creen una sensació de calma gairebé hipnòtica.

Però hi ha un petit misteri: des de qualsevol punt del jardí, mai no es poden veure les quinze pedres alhora. Sempre n’hi ha una que queda amagada darrere les altres. No se sap amb certesa si això va ser concebut deliberadament o si és simplement una conseqüència de la disposició del jardí, però el detall contribueix a la seva aura enigmàtica que et convida a seure davant seu, i simplement, mirar.

Un altre exemple de la filosofia zen el trobem a la part de darrere, en un lavabo de pedra (Tsukubai) pel saló de te, on hi ha aquesta inscripció: “Aprenc només per estar content”. És a dir, el que aprèn només per estar content és espiritualment ric, mentre que el que no aprèn a estar content és espiritualment pobre, encara que materialment sigui ric.

Lavabo de pedra (Tsukubai)

Si voleu gaudir d’aquesta experiència zen, recomanem anar-hi aviat i evitar els caps de setmana. Només us haureu de descalçar, contemplar i fer una meditació.

🎋A l’oest de Kyoto, hi ha un dels paisatges més coneguts i fotografiats de tota la ciutat: el Bosc de bambú Arashiyama. Un camí s’endinsa entre centenars de tiges de bambú que s’enfilen verticalment cap al cel, tan altes i atapeïdes que podrien semblar la nau d’una catedral.

Caminar-hi és una experiència curiosa. A banda i banda del camí, el bambú forma una mena de túnel natural que filtra la llum i deixa el terra immers en una tonalitat verdosa. Quan fa vent, les tiges es mouen suaument i es freguen les unes amb les altres, produint un murmuri constant que dona al lloc una atmosfera gairebé irreal.

És fàcil entendre per què aquest indret s’ha convertit en una de les imatges més emblemàtiques de Kyoto. Però també és un d’aquells llocs on la realitat pot ser una mica diferent de la fotografia. El camí principal és força conegut i, especialment durant les hores de més afluència, pot estar ple de visitants.

Bosc de bambú Arashiyama

🚄Vam començar les explicacions de Kyoto parlant de trens, i acabem mencionant la seva estació central, on segur que hi passareu. La Kyoto Station actual es va inaugurar el 1997, coincidint amb el 1.200 aniversari de Kyoto com a capital. El projecte va ser obra de l'arquitecte japonès Hiroshi Hara, que va guanyar un concurs internacional per dissenyar la nova estació.

No sembla gens l'estació que esperaríeu trobar a Kyoto. En lloc de fusta, teulades tradicionals i jardins zen, hi trobes una enorme estructura de vidre i acer, amb un immens atri central, escales mecàniques, passarel·les i una sensació gairebé futurista. Unes grans escales mecàniques us portaran a la passarel·la Skyway, un corredor envidrat que discorre sobre el vestíbul principal. Des de la seva terrassa, l’Sky Garden, tindreu unes bones vistes de la ciutat. Com per exemple de la característica Kyoto Tower, que supera els 130 metres i és una de les siluetes més fàcils d'identificar de la zona.

Kyoto Station, amb l'Skyway al mig

Kyoto Tower

En aquesta estació és on vam activar el Kansai-Hiroshima Area Pass. Un passi regional de JR West que permet viatjar durant cinc dies consecutius per la regió de Kansai i fins a Hiroshima.

En el nostre cas, li vam treure molt de suc: durant aquests cinc dies el vam utilitzar per anar de Kyoto a Osaka, anar al castell d’Himeji, visitar Nara, arribar fins a Hiroshima i tornar de nou a Kyoto. Tenir el passi ens va permetre moure'ns amb molta més llibertat i, sobretot, sense haver d'estar comprant un bitllet nou per a cada trajecte.

Un dels seus grans avantatges és que inclou el Sanyo Shinkansen entre Shin-Osaka i Hiroshima, de manera que el trajecte fins a Hiroshima es fa ràpidament i còmodament. També permet utilitzar els trens JR de la zona i, si es visita Miyajima, el ferri de JR West entre Miyajimaguchi i Miyajima està inclòs.

Dit això, us recomanem que abans de comprar-lo, val la pena fer quatre números i mirar l'itinerari previst. Però si, com nosaltres, concentreu en cinc dies diversos trajectes per Osaka, Nara i Hiroshima, pot resultar una opció molt còmoda i fàcil de gestionar.