El Mont Fuji i la regió dels cinc llacs

Una altra de les visites recomanables des de Tòquio és anar la regió dels cinc llacs i el Mont Fuji 🗻. En autobús seria l'opció més senzilla, des de la terminal d’autobusos de Shinjuku hi ha autobusos directes fins a Kawaguchi-ko Station. El trajecte dura aproximadament dues hores, depenent del trànsit, i és probablement l’opció més còmoda si voleu anar directament des de Tòquio sense fer transbordaments.
Un cop a Kawaguchi-ko, diferents línies d’autobús permeten moure’s per la zona dels llacs.
Una altra possibilitat és agafar un tren de la línia JR Chūō des de Tòquio i fer transbordament a Ōtsuki per continuar amb la línia Fujikyuko fins a Kawaguchi-ko.
Com us vam explicar, nosaltres vam anar fins al llac de Kawaguchi-ko en cotxe, ja que veníem d’una ruta pels Alps japonesos.🚗

Els cinc llacs d’aquesta regió són Yamanaka-ko, Kawaguchi-ko (els més accessibles des de Tòquio), Sai-ko, Shöji-ko i Motosu-ko. Ara bé, ja us podeu imaginar que l’estrella serà el Mont Fuji (3.776 m), s’arriba a veure des de 100 km de distància. Els cinc llacs envolten la muntanya per la banda nord i ofereixen perspectives molt diferents del volcà.
Encara que s'esperi veure-ho aparèixer en qualsevol moment, el Mont Fuji sempre sorprèn, apuntant entre els arbres, o reflectit en un llac en l'horitzó. El cim més alt del país està molt present en la psique dels japonesos.
A l’estiu és molt complicat veure el cim sense núvols, a causa de la calor i la humitat. De fet, a l’hivern, que l’aire acostuma a estar més net, és quan millora la visibilitat.

El Fuji des de l'habitació al
Toyoko Inn Fuji Kawaguchiko Ohashi

Nosaltres vam optar per anar a Kawaguchi-ko, un poble molt turístic però ideal com a base per gaudir de les vistes del Fuji des del llac. Vam tenir la sort, a més, de poder-lo veure des de la mateixa habitació de l’hotel, el Toyoko Inn Fuji Kawaguchiko Ohashi, ja que la nostra habitació donava directament cap al volcà. És cert que no teníem la combinació perfecta de vistes (llac i Fuji alhora), però el preu estava força bé i ja coneixíem la cadena Toyoko Inn, així que per a nosaltres era una opció més que satisfactòria.

Si no us importa donar-vos el luxe d’una habitació amb vistes, a la riba nord del llac hi ha diversos hotels de categoria superior, com ara l’Ubuya, The Kukuna o el Tominoko, entre altres opcions. A banda de les vistes espectaculars, molts d’aquests allotjaments ofereixen spa, onsen i tota mena de serveis i comoditats per sentir-vos una mica més... glamurosos.

Llac Kawaguchi-ko

I, si no esteu allotjats en un d’aquests hotels de luxe, no passa res: és molt recomanable fer la passejada que ressegueix la riba del llac a partir del pont Kawaguchi-ko. En alguns trams, el camí es converteix en un recorregut especialment bucòlic, amb el llac al davant i el Fuji com a teló de fons. Si el dia és clar, costarà deixar de mirar enrere per comprovar que el volcà continua allà. Nosaltres el vam veure amb núvols, i, igualment és impressionant.

La imatge més habitual del Fuji a l'estiu
Si us fixeu només es veu la punta

Recreació amb IA amb visibilitat al 100%

Per sopar us fem una excel·lent recomanació, a nosaltres ens va agradar molt i el servei va ser molt atent. Just la nostra estada a Kawaguchi-ko coincidia amb l’aniversari d’en Jordi, així que l’ocasió demanava celebrar-ho com cal. 🎉

Crec que vam encertar de ple amb l’elecció: el Sarasvati, un restaurant amb una bona selecció de productes locals, entre els quals vam poder tastar una exquisida carn de wagyu.
I aquí ve l’anècdota: només havíem demanat si ens podien posar una espelma a les postres per celebrar l’aniversari. El que no esperàvem era que aquella petició acabés convertida en un magnífic plat de celebració, molt més elaborat del que imaginàvem, com podeu veure a la foto.
Un d’aquells petits detalls que no costen gaire, però que fan que recordis un restaurant amb un somriure.

Carn de wagyu (Sarasvati)

Celebrant l'aniversari al Sarasvati

Altres recomanacions de coses a fer per la zona

A prop de Kawaguchi-ko hi ha altres propostes que us poden interessar. Nosaltres no les vam fer, però les havíem vist recomanades en diverses guies i poden ser una bona alternativa si teniu més temps.

La primera és una visita de caire més cultural i, sobretot, molt fotogènica. Des de l’estació de Shimoyoshida s’arriba al parc Sengen, des d’on s’obté una de les imatges més clàssiques del Japó: la pagoda Chūreitō, vermella i de cinc pisos, envoltada de cirerers i amb el mont Fuji majestuós al fons. Això sí, la postal té un preu: cal pujar uns 400 graons fins al mirador. Si hi aneu durant la floració dels cirerers, probablement entendreu per què és una de les fotografies més famoses del país.🏯

Pagoda Chūreitō (imatge de Canva)

L’altra proposta és de caràcter força diferent i està pensada per als amants de l’adrenalina: Fuji-Q Highland, un dels parcs d’atraccions més coneguts del Japó, famós per les seves muntanyes russes trepidants i per les vistes privilegiades del Fuji.🎢

Pujar a la muntanya sagrada

L’experiència estrella de la zona és, sens dubte, la pujada al mont Fuji. Nosaltres ho deixem per a un altre viatge (i a veure si mentrestant ens dona temps d’entrenar-nos una mica…), però si sou amants de la muntanya, aquesta és probablement l’activitat més emblemàtica que podeu fer a la regió.🗻

Tapa de claveguera a Kawaguchi-ko

El Fuji no és una muntanya especialment tècnica, però no us deixeu enganyar per la seva forma gairebé perfecta: arriba als 3.776 metres, és una muntanya alta i exposada, i la meteorologia pot canviar ràpidament. A més, l’altitud és un factor que cal prendre seriosament. Per tant, no és una excursió qualsevol i convé anar-hi amb una certa preparació física i ben equipats.

Tradicionalment, l’ascensió es divideix en 10 estacions, des de la primera, situada a la base de la muntanya, fins a la desena, que correspon al cim. La majoria dels caminants, però, no comencen des de baix: les rutes més habituals parteixen d’una de les quatre cinquenes estacions, a les quals es pot arribar amb autobús i, en alguns casos, amb vehicle particular. Començar des d’aquí permet escurçar considerablement l’ascensió.

Des de les cinquenes estacions, el temps necessari per arribar al cim depèn de la ruta i del ritme. La Yoshida, per exemple, requereix unes 6 hores de pujada i unes 4 hores de baixada. A això encara hi podeu afegir el temps necessari per fer la volta al cràter, el conegut Ohachimeguri, un recorregut d’uns 3 km per la part superior del volcà.

La ruta Yoshida és la més popular i també la més accessible si us allotgeu a Kawaguchi-ko. Comença a 2.305 metres d’altitud, a la cinquena estació de la línia Fuji Subaru, també coneguda com a Cinquena Estació de Kawaguchi-ko. És una zona molt ben equipada, amb restaurants, botigues, lavabos i altres serveis, i per això és el punt de partida escollit per molts excursionistes.

Fuji envoltat de núvols des del llac Kawaguchi-ko

Quan es pot pujar?

Aquí cal tenir molt present una cosa: la temporada oficial d’ascensió és molt curta. El 2026, la ruta Yoshida i la Subashiri han estat obertes de l’1 de juliol al 10 de setembre, mentre que les rutes Fujinomiya i Gotemba han obert del 10 de juliol al 10 de setembre. Fora d’aquest període, els camins que porten al cim estan tancats i les autoritats desaconsellen (i en diversos trams prohibeixen) l’ascensió.
A més, la pujada està subjecta a algunes restriccions. A la ruta Yoshida, per exemple, el 2026 s’ha establert una taxa de 4.000 ¥ per persona i una limitació d’accés a la porta entre les 14.00 i les 3.00 h, excepte per als excursionistes que tenen una reserva en un refugi de muntanya. També hi ha un límit de 4.000 excursionistes diaris, sense comptar els qui tenen reserva en un refugi.

A Kawaguchi-ko hi ha molts racons
on podeu fotografiar el volcà

Algunes recomanacions si us animeu a pujar

No som uns experts de muntanya, però sí que ens sembla important tenir en compte algunes coses abans de plantejar-se l’ascensió:

• No subestimeu l’altitud. Passar dels 2.300 metres de la cinquena estació als 3.776 del cim en poques hores pot provocar mal d’altura. Pugeu a un ritme tranquil, hidrateu-vos i, si apareixen símptomes importants, no continueu pujant.
• Porteu roba d’abrigar encara que sigui estiu. Al cim pot fer molt fred i el vent pot ser fort, mentre que a Tòquio probablement us estareu fonent de calor…
• Un bon calçat de muntanya i bastons són molt recomanables. El terreny és volcànic, amb molta roca i grava, i la baixada pot acabar sent especialment dura per a les cames i els genolls.
• No confieu exclusivament en el mòbil. Porteu prou aigua i menjar i informeu-vos de la ruta i de la meteorologia abans de començar.
• Si voleu dormir en un refugi, reserveu amb antelació. Dividir l’ascensió en dues etapes permet afrontar-la amb més calma i dona l’opció d’arribar al cim per veure la sortida del sol.
• Compte amb el bullet climbing. Consisteix a pujar ràpidament des de la cinquena estació, arribar al cim per veure sortir el sol i baixar immediatament, sense passar la nit en un refugi. És una opció molt exigent i augmenta el risc de patir mal d’altura. Si heu vingut fins al Fuji, potser val més la pena prendre-s’ho amb calma i gaudir de l’experiència.

Per a més informació de la muntanya sagrada, les rutes i dates per poder escalar, consulteu el web oficial del Fuji. També us serà de molta utilitat les recomanacions i consells del web Japonismo.

Des de l'estació de Kawaguchi-ko

Encara que nosaltres no ens hi hàgim atrevit (de moment), pujar al Fuji deu ser una d’aquelles experiències que justifiquen per si soles un viatge al Japó. Això sí: millor arribar al cim sencer que no pas convertir la muntanya sagrada en una batalla personal contra els nostres pulmons.

Nikkō

Excursió d’un dia des de Tòquio: Nikkō

Ens anem d'excursió

Segurament si esteu diversos dies a Tòquio fareu alguna sortida d’un dia per visitar indrets que estiguin a prop. A més, amb la bona xarxa ferroviària (res a veure amb Rodalies) és fàcil plantejar-se aquestes sortides.

En les properes entrades us explicarem dues que hem fet, Nikkō i els llacs del Mont Fuji, tot i que aquesta última no la vam fer des de Tòquio, sinó de retorn en cotxe per una ruta als Alps japonesos.

Nikkō, és una de les excursions més interessants que es poden fer des de la capital japonesa, permet sortir del Tokyo urbà i, en poques hores, entrar en un paisatge de muntanya amb temples, santuaris, boscos i cascades.
A uns 120 km al nord de Tòquio, a la prefectura de Tochigi, es troba la ciutat, envoltada de muntanyes i boscos i és especialment coneguda pels seus temples i santuaris, declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1999.
La ciutat va adquirir una enorme importància religiosa al llarg dels segles, però és sobretot el mausoleu de Tokugawa Ieyasu, fundador del shogunat Tokugawa, el que va convertir el lloc en una de les grans destinacions històriques del Japó.

🚄Per arribar-hi, hi ha diverses opcions, però bàsicament és: o gastar molts diners en un shinkansen directe i en menys de dues hores estar mirant temples, o perdre més temps i estalviar. Nosaltres vam adquirir el Nikkō Pass, amb la línia de Tobu des de l’estació d’Asakusa que la teníem a prop de l’hotel. El passe bàsic de dos dies inclou el viatge d’anada i tornada en trens locals (unes 3 hores de viatge) i un pràctic autobús que connecta l’estació de Nikkō amb els principals temples, tot plegat per 3.000 ￥ per persona. Els bitllets exprés que ens oferien per estalviar temps (una hora més o menys), implicava sumar una bona pasta, no recordem la quantitat exacta, creiem que eren uns 1.800 ￥ per persona de suplement. I un detall més, el Nikkō Pass no inclou l’entrada als temples… Al web oficial de la ciutat podeu descarregar el fulletó dels temples i consultar els diferents preus, per a planificar la vostra estada.

El pont Shin-kyō és un dels símbols de la ciutat i serà, tot segur, la primera visita de la zona patrimonial. Aquest característic pont vermell travessa el riu Daiyagawa i marca, en certa manera, l'entrada a la zona sagrada de la ciutat. És una parada ràpida però molt fotogènica, i sincerament no val la pena pagar diners per travessar un part del pont.
Reconstruït a principis del segle XX, marca el punt on Shōdō Shōnin (el monjo que va introduir el budisme al país) va passar el riu sobre dues serps gegants.

Pont Shin-kyō

Continuant escales amunt, el primer temple que trobareu és Rinnō-ji, un important temple budista. Durant segles, budisme i xintoisme van conviure estretament al Japó, i el complex religiós de Nikkō n'és un magnífic exemple. L'edifici principal, Sanbutsudō, destaca per les seves grans estàtues budistes.

Temple budista Rinnō-ji

El santuari Tōshō-gū serà probablement la visita imprescindible del recinte, si penseu que tots els temples i santuaris són iguals, si us plau, no us salteu aquesta visita.
Aquest espectacular santuari xintoista és el mausoleu de Tokugawa Ieyasu (1543-1616), fundador del shogunat Tokugawa. El seu net va completar la restauració de tot el conjunt original el 1617, on van intervenir 15.000 persones, amb els artistes més famosos de l’època. A diferència d'altres santuaris japonesos, aquí trobareu una decoració extraordinàriament elaborada: colors, escultures, animals mitològics i una enorme quantitat de detalls.

Santuari Tōshō-gū

Entrareu per la porta Ishi-dorii, de pedra del 1619. A l’esquerra hi destaca l’espectacular pagoda Gōjūnotō de 34 m d’altitud, reconstrucció del 1819. L’original era de mitjan segle disset. La següent porta és Omote-mon, custodiada pels reis Deva.

Pagoda Gōjūnotō

Porta Omote-mon, amb els reis Deva

Entrant al pati exterior, hi ha els tres magatzems sagrats (Sanjinko), amb alguns detalls curiosos en aquestes construccions, com per exemple els elefants esculpits pel cèlebre artista Kanō Tan’yū al magatzem Kami-jinko, els va haver d’imaginar, ja que no havia vist mai cap.

Els elefants "imaginats" a Kami-jinko

L’altre detall més famós, el teniu a l’estable sagrat Shinkyūsha, on hi ha els micos Sanzaru. Són les talles dels tres micos savis, que representen el conegut principi de "no veure el mal, no escoltar el mal i no parlar del mal".

Micos Sanzaru

A la part esquerra del pati està el Honji-dō. Aixecant la vista es veurà el Nakiryū (Drac que plora) en el sostre. Els monjos mostren la gran acústica del pavelló entrexocant dos pals. El drac “rugeix” quan fan xocar els dos pals sota la seva boca, però no si és en un altre lloc.

Porta Yōmei-mon i detall d'un drac esculpit

La Yōmei-mon és la porta amb la decoració més elaborada del santuari (i també del Japó). El color blanc i el daurat brillen després de la restauració, i presenta més de 500 imatges tallades sobre històries populars, bèsties mítiques i savis xinesos. Per a no provocar enveja als déus amb la seva perfecció, els arquitectes van instal·lar deliberadament l'últim pilar de suport al revés.

Una segona porta blanca amb tocs daurats, la Kara-mon dona pas al pati interior del santuari. Les parets als costats de totes dues portes presenten fantàstiques talles que inclouen arabescos de peònies. També es veuran molts fanals de pedra, donats pel daimyō local.

Porta Kara-mon

El santuari principal o Gōhonsha està construït en estil gongen-zukuri, amb la seva típica forma en H, en la que el Honden (pavelló principal) i el Haiden (saló de culte) estan connectats per un passadís de pedra. Per entrar-hi ens haurem de descalçar, veureu els retrats dels 36 poetes immortals de Kyoto, així com la pintura del sostre del període Momoyama; i pareu atenció als cent dracs, tots diferents. Les pintures de la fusuma (porta corredissa) representen un kirin (bèstia mítica meitat girafa i meitat drac).

Abans de pujar els més de 200 graons cap al mausoleu de Ieyasu, passareu per la porta Sakashita-mon, decorada amb el nemuri-neko (gat dorment) al capdamunt. Aquesta talla, una de les més famoses del Japó, s'atribueix al llegendari artista Hidari Jingorō.

Nemuri-neko, el gat dorment

Pujant les escales de pedra, arribareu al Okusha, el santuari interior, on es troba la tomba de Ieyasu de 5 m d'altura feta d'or, plata i bronze.

Tomba de Ieyasu

Com heu pogut llegir, el santuari té molts racons i detalls, per aquest motiu us recomanem que reserveu una bona estona, és el lloc on probablement passareu més temps de tota la visita.

El santuari Taiyū-in és el mausoleu de Tokugawa Iemitsu, tercer shōgun del clan Tokugawa i net de Tokugawa Ieyasu. El recorregut fins al mausoleu és especialment bonic, s'hi arriba pujant per un camí envoltat de cedres i passant per diverses portes ornamentades, estàtues i llanternes de pedra i bronze. A mesura que s'avança cap a l'interior, l'ambient es torna més silenciós i boscós, cosa que li dona un caràcter molt diferent del més espectacular i carregat de decoració de Tōshō-gū.
Un dels elements més destacats és la porta Niten-mon, decorada amb figures dels guardians budistes. Tenen una mà aixecada (per donar la benvinguda a la gent de cor pur) i l’altra avall (per no deixar passar a les de cor impur).

Guardià budista a la porta Niten-mon

Porta Niten-mon

Santuari Taiyū-in

I finalment, i no menys important, l’altre santuari a destacar és Futarasan, de 1.200 anys d’antiguitat, és un dels més antics de Nikkō i està dedicat a les muntanyes sagrades de la zona.

Santuari Futarasan

Després de la magnificència de Tōshō-gū, Futarasan ofereix una experiència una mica més tranquil·la i integrada en el bosc. El contrast és molt agradable: fusta pintada de vermell, vegetació, toriis i camins envoltats de cedres.

Cafe Karin

Si després de tanta visita a temples i santuaris teniu ganes d’una pausa, de retorn al poble de Nikkō, hi ha el Cafe Karin, una petita cafeteria amb un ambient molt acollidor i casolà (pastissos boníssims).🍰☕

L'interior, de fusta i amb un aire nòrdic, està ple de Moomins (uns entranyables personatges creats per l'escriptora i il·lustradora finlandesa Tove Jansson, i molt populars al Japó) per tot arreu: n'hi ha a les prestatgeries, a les taules, a les finestres i fins i tot en alguns dels objectes que es fan servir per servir el cafè. 

Si disposeu de més temps, també hi ha un Nikkō Pass de fins a quatre dies (8.000 ¥), més enllà dels temples i santuaris, Nikkō està envoltada d’una natura espectacular, dins del Parc Nacional de Nikkō. La zona d’Okunikkō ofereix paisatges de muntanya, amb el llac Chūzenji, la impressionant cascada Kegon i els aiguamolls de Senjōgahara, ideals per fer-hi rutes de senderisme. També hi ha Yumoto Onsen, un petit poble termal conegut per les seves aigües sulfuroses, on és possible gaudir d’un tradicional bany japonès. És, per tant, una zona que permet combinar la visita cultural a Nikkō amb excursions, paisatges de muntanya i la tradicional experiència dels onsen.

Abans de marxar de Nikkō, també val la pena parar atenció a la JR Nikkō Station, especialment si s’hi arriba amb tren. L’actual edifici data de 1912 i és una elegant construcció de fusta d’estil occidental, amb reminiscències del romànic i del neorenaixement. Durant molt de temps es va dir que l’havia dissenyat Frank Lloyd Wright, probablement per la seva aparença i per la presència de Wright al Japó, però aquesta atribució no és correcta. Les investigacions més recents apunten a Akashi Torao, un jove tècnic de l’administració ferroviària, com a autor del projecte, tot i que l’autoria continua tenint alguns interrogants.

Estació de JR Nikkō Station

Tòquio: tradició i futur en una mateixa ciutat (II)

Pels barris de Ginza, Shiodome, Shiba, Shibuya i Shinjuku

Ginza SIX

En l’anterior entrada ens vam quedar a l’estació central de Tòquio, doncs tot just darrere de la seva entrada principal, tenim el barri de Ginza. Aquest és un dels barris més elegants i sofisticats de Tòquio, conegut pels seus grans magatzems, botigues de luxe, restaurants i galeries d’art. El seu eix principal és Ginza-dori, una gran avinguda que els caps de setmana es converteix en zona de vianants i que és perfecta per passejar, mirar aparadors i observar el moviment de la ciutat.
Ginza és probablement un dels llocs on us podeu sentir com un personatge de Sex in the city, però en versió oriental. Podeu passejar “només per mirar” i acabar sentint que la vostra targeta de crèdit necessita vacances. Entre Chanel, Cartier, Louis Vuitton i companyia, és un bon lloc per practicar l'esport del window shopping amb una disciplina admirable. 😅

A banda de grans marques internacionals, teniu els tradicionals grans magatzems japonesos, com Mitsukoshi o Matsuya, a més de complexos moderns com Ginza Six. No us deixeu intimidar per les seves botigues de luxe, aquests grans magatzems tenen una terrassa a la 13a planta on podreu pujar gratuïtament i descansar, menjar-vos el sandwich del dinar o simplement contemplar les vistes del luxós barri.😎
Nosaltres ens hem permès (tampoc era excessivament car) fer uns Aperol a l’Eataly (a la 6 planta). Al voltant d’una barra central hi ha diverses opcions per menjar italià, i fins i tot una petita botiga amb productes d’importació italiana.

Des de la terrassa del Ginza SIX

Eataly

                         

Molt a prop d’allà, està l’edifici de Seiko House Ginza, a la intersecció entre els carrers Ginza-dori i Harumi-dori, amb la seva característica torre del rellotge. D’arquitectura neorenaixentista, l’edifici actual es va inaugurar el 1932, després del terratrèmol del Gran Kantō, fa una corba elegant seguint la cruïlla, un detall arquitectònic molt fotogènic i que ajuda a convertir-lo en un punt de trobada clàssic: “ens veiem sota el rellotge de Ginza”. El rellotge il·lumina les esferes des de dins durant la nit i les campanes sonen amb la melodia de Westminster cada quart d’hora des dels anys cinquanta.

Seiko House Ginza

També val la pena acostar-se al teatre Kabukiza, inaugurat fa més de 130 anys, és el principal escenari del kabuki al Japó i acull representacions durant bona part de l’any. Des del període Meiji ha estat la seu del teatre més refinat, tot i que no ha deixat de banda propostes més contemporànies.
L’edifici actual, inaugurat el 2013, manté l’estètica tradicional japonesa, amb teulades i elements arquitectònics inspirats en els teatres històrics, tot i incorporar instal·lacions modernes.

Teatre Kabukiza

El kabuki és una forma tradicional de teatre japonès que va néixer a començaments del segle XVII. Combina interpretació, música, dansa i escenografia, amb vestuaris molt elaborats i un maquillatge característic. Les obres solen representar històries de samurais, conflictes familiars, amors, venjances i episodis de la tradició japonesa. Una de les seves particularitats és que històricament tots els papers, inclosos els femenins, són interpretats per homes. Els actors utilitzen moviments molt estilitzats i expressions exagerades, que formen part del llenguatge propi del gènere.🎎🎭
El Kabukiza és, per tant, un lloc especialment interessant per aproximar-se a aquesta tradició teatral, declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2008.

Tsukiji

A poca distància de Ginza trobem Tsukiji, l’antic mercat de peix de Tòquio. Tot i que el mercat majorista es va traslladar a Toyosu fa uns anys, la zona de Tsukiji Outer Market continua ben viva, amb parades de peix i marisc, sushi, broquetes, truites japoneses i tota mena de productes gastronòmics. Crec que mai havíem vist unes potes de cranc XXL, no sé quins components té l’aigua de la costa japonesa, però semblen d’un altre planeta.
És un lloc ideal per anar-hi amb gana i deixar-se portar una mica pel nas... i per l’estómac. Ens preguntareu per un restaurant en concret, però n’hi ha tants i amb tanta diversitat de menges, que a qualsevol lloc trobareu una bona oferta.🐟🍣

Ja en el barri de Shiodome i Shiba, i una mica més al sud, teniu els jardins Hama-rikyu, un parc històric del període Edo situat a tocar de la badia de Tòquio. Antic retir feudal i imperial, va passar a ser un jardí públic el 1946 i avui ofereix un espai de tranquil·litat enmig de la ciutat de Tòquio, això sí, és de pagament (300 iens).

Casa de te Nakajima (jardins Hama-rikyu)

El seu element principal és un estany connectat amb el mar, fet que permet que l’aigua canviï amb les marees. Al centre hi ha la casa de te Nakajima, on es pot gaudir de te verd matcha. També hi ha altres cases de te, on poder donar una ullada a l’interior i veure la seva delicada i senzilla estructura.
El jardí també serà un lloc ideal per contemplar l’explosió floral dels cirerers i les pruneres a la primavera i pels colors de tardor entre novembre i principis de desembre.🌸🌸
I si hi aneu a l’estiu o quan comença a fer calor, tingueu en compte que al cantó del quiosc de l’entrada, podeu recollir un paraigua tradicional japonès (wasaga) per protegir-vos del sol, ideal per fer fotos de postureo… 

Jardins Hama-rikyu

Amb les wasaga

A una mica més de trenta minuts caminant, teniu la Torre de Tòquio, de 333 metres d’altitud es va acabar el 1958, inspirada en la Torre Eiffel. Té dos miradors principals: un a 150 m, i l’altra a 250 m, des d’on teniu una panoràmica espectacular de la ciutat. De nit està il·luminada (la podreu veure des de l’Skytree) i en dies especials s’il·lumina de diferents colors. 🗼

Torre de Tòquio

Diverses vistes des de la torre

Just al cantó, en continu contrast entre modernitat i tradició, hi ha el temple Zojoji. És un temple budista històric vinculat a la família Tokugawa i té una combinació molt fotogènica de temple tradicional amb la torre al darrere. El temple està dins del parc Shiba, un espai agradable per passejar i veure la torre des de diferents angles. A la primavera hi ha cirerers florits.

El torii d'entrada al santuari Meiji

Shibuya, és un dels barris més emblemàtics de Tòquio i probablement un dels llocs on millor es percep l’energia de la ciutat. Ple de pantalles gegants, neons, botigues, restaurants i una marea constant de gent, combina cultura urbana, moda i entreteniment amb racons molt més tranquils, com per exemple el santuari Meiji. Aquest és un dels santuaris xintoistes més importants de Tòquio i un autèntic oasi de tranquil·litat enmig de la ciutat. Està envoltat per un immens bosc de més de 100.000 arbres, portats d’arreu del Japó quan es va fer el parc, cosa que fa que el passeig fins al santuari sigui gairebé tan especial com la visita.

Va ser construït el 1920 en honor de l’emperador Meiji i la seva esposa, l’emperadriu Shōken. Per arribar-hi cal travessar un gran torii de fusta i recórrer els camins del bosc fins a arribar al recinte principal. Pel camí principal fixeu-vos en els barrils de vi (símbol de la bona sintonia dels emperadors Meiji amb occident) i sake donats al santuari.
Al temple podreu observar les tradicions del xintoisme, com les ofrenes, les oracions i les tauletes de fusta amb desitjos. És un lloc especialment agradable per allunyar-se durant una estona del ritme frenètic de Tòquio i descobrir una cara més espiritual i tradicional de la ciutat.

Santuari Meiji

Barrils de sake

Dins del recinte del santuari Meiji es troben els jardins Meiji Jingu Gyoen, un espai natural molt més tranquil i recollit que la resta del santuari. Per accedir-hi cal pagar una petita entrada, però el passeig pels seus camins, envoltats d’arbres i vegetació, fa que la visita valgui la pena.

Casa de te de l'emperadriu Meiji

Recreació amb IA dels jardins d'iris

Els jardins són especialment coneguts pel pou Kiyomasa, un petit pou d’aigua de gran importància espiritual i un dels racons més populars del jardí. També destaquen els estanys, els ponts i la vegetació que canvia amb les estacions. Durant el mes de juny, les flors d’iris omplen de color els jardins i ofereixen un dels paisatges més bonics del recinte.

Flor de nenúfar a l'estany dels jardins

Ara bé, i tornant a l’era futurista de Tòquio, el símbol indiscutible és el encreuament de Shibuya, el famós pas de vianants on milers de persones travessen simultàniament en totes direccions. Si voleu veure la munió de gent que travessa el carrer, ho podeu fer des de l’Starbucks que teniu allà al davant. Tenen uns amplis finestrals que permeten fer fotos i vídeos. En teoria és un espai reservat si tens consumició del local, però hem vist molts turistes i locals sense consumir.

Un altre punt imprescindible és l’estàtua d’Hachikō, el gos que va esperar durant anys el seu amo a l’estació de Shibuya i que s’ha convertit en un símbol de lleialtat al Japó. Té fins i tot, la seva particular oficina de turisme, amb marxandatge i el característic segell de l’indret. 

Hachikō

Per contemplar el barri des de les altures, val la pena pujar al Shibuya Sky, un espectacular mirador situat al cim de Shibuya Scramble Square. A una altitud de 229 metres, ofereix vistes panoràmiques de 360 graus de Tòquio. Des d’aquí podreu veure millor les “formiguetes” de l’encreuament o altres edificis singulars de Tòquio, i en un dia clar, el mont Fuji, al lluny.

Shibuya 109, una icona de la moda juvenil

Encreuament de Shibuya

Una curiositat: Shibuya no és només una destinació turística; és també un dels grans centres de la moda i la cultura juvenil japonesa. Per perdre’s entre botigues, restaurants i ambient juvenil, el Center-gai és una de les zones més animades. I a poca distància hi ha Harajuku i Omotesandō, de manera que es pot combinar fàcilment la visita amb un passeig per alguns dels carrers més singulars de Tòquio.

Kabukichō

Shinjuku és d’aquells llocs que costa explicar amb una sola paraula. És immens, sorollós, ple de llums i de gent, i sembla que cada carrer amaga una cara diferent de Tòquio. De dia, els gratacels, els centres comercials i el moviment constant de l’estació dominen el paisatge; quan arriba la nit, els neons prenen el relleu i el barri es transforma completament.

De fet, és la “fauna” de nit el que menys ens va agradar de Tòquio, sobretot a la zona de Kabukichō. És el gran districte d’oci nocturn de Shinjuku, amb restaurants, bars, clubs i també locals d’entreteniment per a adults. I en aquest punt és el que ens va xocar més, la pressió sobre el turista home per anar als locals d’adults… eufemisme per dir que hi ha prostitució encoberta…
Així i tot, després del primer xoc desconcertant al principi, entenem que té altres cares, amb aquesta faceta més atrevida i curiosa de Tòquio.

Don Quijote

Enmig dels neons de Kabukichō hi ha un lloc que mereix una visita encara que no tingueu cap intenció de comprar res: Don Quijote. Aquesta enorme botiga japonesa de descompte és una mena de calaix de sastre gegant on podeu trobar des de snacks i souvenirs fins a cosmètica, electrònica, joguines, roba i tota mena de productes que probablement no coneixíeu.

La gràcia és entrar-hi i deixar-se portar. Els passadissos estan atapeïts de productes i cartells, i la sensació és una barreja entre supermercat, botiga de souvenirs i parc d'atraccions. La botiga obre les 24 hores, així que és perfecte per fer-hi una volta després de sopar o durant un passeig nocturn pel barri. I si sou fans de Godzilla, encara teniu un motiu més per entrar-hi: hi trobareu una secció dedicada al famós monstre japonès.

I ara que parlem del famós monstre japonès, teniu el seu cap sortint amenaçant del centre d’oci Toho, a només 2 minuts de la botiga.

Godzilla

De l’ambient nocturn, sí que ens agradaria destacar el Golden Gai, un laberint de carrerons amb centenars de bars diminuts, cadascun amb la seva pròpia personalitat. En molts llocs cal pagar una consumició mínima i també hi hem trobat un dels millors llocs on menjar ramen, el Nagi, un petit local pujant unes petites escales força empinades. Segur que trobareu cua, demaneu la tanda i us cridaran… tampoc vam esperar molta estona.🍜

Ramen del Nagi

Golden Gai

Una altra visita recomanable del barri és anar a l’edifici del govern metropolità, les seves torres bessones de l'edifici compten totes dues amb un mirador situat a una altitud de 202 metres. Hi ha força cua, donada la seva gratuïtat. Nosaltres no vam pujar, però ja us podeu imaginar les vistes… un altre punt on contemplar la immensitat de Tòquio i entendre la magnitud de les dimensions de la ciutat.

Tòquio Night & Light

Si hi aneu al vespre, el mateix edifici es converteix en una atracció, la Tòquio Night & Light, un espectacle de videomapatge gratuït i disponible tot l'any, que es projecta sobre la façana de l'edifici núm. 1. Amb una superfície de 13.904 metres quadrats, des de la planta 4 fins a la 32, va ser reconegut pel Guinness World Records el febrer de 2024 com la projecció permanent arquitectònica més gran del món.
Les projeccions compten amb obres creades per artistes del Japó i de tot el món que s'inspiren en la cultura i l'art japonesos, com per exemple, una projecció del famós Pac-Man que vam poder veure. No es requereix entrada ni reserva, així que és un bon pla per a afegir a una nit a Tòquio.🌃

Shinjuku és, en definitiva, un barri per caminar sense presses i deixar-se sorprendre. Gratacels, temples de neó, jardins, carrerons, tavernes informals (izakaya) i vida nocturna conviuen en un mateix espai, i potser és precisament aquesta barreja una mica caòtica la que el fa tan especial.

I fins aquí la nostra descoberta de Tòquio, que com us vam dir al principi, no preteníem fer una guia exhaustiva de tot el que es pot fer i veure, sinó un retrat acurat d'allò que hem vist i ens ha impactat o agradat més. Esperem que ho hàgiu gaudit, i si teniu algun dubte ens podeu escriure un comentari.
Nosaltres us continuarem explicant el viatge al Japó. Fins aviat!!!😊

Al santuari Nezu-jinja