Hokkaidō, un tastet d’una illa per descobrir

 🗾Al nord del Japó, separada de la resta del país per l'estret de Tsugaru, trobem

Gaudint del súper
regal d'aniversari

Hokkaidō, la segona illa més gran de l'arxipèlag japonès. Un territori de grans paisatges, natura exuberant i una personalitat pròpia que la diferencia força de la imatge més urbana i frenètica que sovint associem al Japó.
Coneguda pels seus volcans, llacs, boscos i muntanyes, l'illa és una destinació especialment atractiva per als amants de la natura i dels esports d'hivern.

La nostra visita va ser només un petit tastet d'aquesta illa immensa. La raó és que aquest viatge tenia un motiu molt especial: va ser el regal d'en Jordi pels meus 50 anys! A més, amb la complicitat d'una amiga, el regal encara va ser més rodó: també em van regalar l'estada en un ryokan fabulós.
En aquesta ocasió vam decidir deixar de banda les ciutats —tot i que vam fer una incursió en una petita ciutat de la costa— per dedicar-nos a descobrir alguns dels paratges naturals que envoltaven el nostre allotjament. Ens enduem, doncs, una primera pinzellada d'un territori que, sens dubte, mereix molt més temps i un viatge en profunditat.

✈️Per arribar a Hokkaidō des de Tòquio, vam agafar un vol domèstic de la companyia japonesa All Nippon Airways (ANA), des de l'aeroport d'Haneda (Tòquio) fins al de New Chitose, a prop de Sapporo.
El trajecte és força curt: aproximadament una hora i mitja de vol per recórrer uns 820 quilòmetres en direcció nord. Un cop a New Chitose, allà vam recollir el cotxe de lloguer, aquest cop amb Budget.

Otaru, una antiga ciutat portuària

🐟La nostra primera parada a Hokkaidō va ser Otaru, una ciutat portuària situada a la costa occidental de l'illa. Com que havíem arribat força d'hora a New Chitose i disposàvem de temps abans d'anar cap al nostre ryokan, vam aprofitar per fer-hi una visita. A més, és a poc més d'una hora des de l'aeroport (per autopista amb peatges).

Otaru va viure una època de gran esplendor a finals del segle XIX i principis del XX, gràcies a l'activitat del seu port i, sobretot, al comerç de l'arengada. La pesca d'aquest peix va generar una gran riquesa, ja que, a més de comercialitzar-lo com a aliment, se n'obtenia un fertilitzant molt apreciat que s'exportava cap a altres regions del Japó.
Un dels racons més característics de la ciutat és el seu canal, construït entre el 1914 i el 1923 per facilitar el transport de mercaderies des dels vaixells fins als magatzems de la riba. Al llarg del canal encara es conserven molts d'aquests antics edificis de pedra i maó, que antigament servien per emmagatzemar tota mena de productes i que avui han estat reconvertits en botigues, restaurants i espais culturals. Passejar-hi és com fer un petit viatge al passat, especialment gràcies a l'ambient dels edificis històrics que voregen l'aigua.

Canal d'Otaru

També vam recórrer Sakaimachi Street, un antic carrer comercial que conserva nombrosos edificis d'arquitectura occidental de finals del segle XIX i principis del XX. Les seves façanes, amb un aire una mica de l'Oest americà, li donen una personalitat molt especial. Avui, aquests antics establiments acullen botigues de records, cafeteries, restaurants i tallers de vidre, una de les tradicions artesanals més conegudes d'Otaru.

Alguns edificis singulars de Sakaimachi Street

Al final del carrer, a la plaça Marchen, hi ha l'Otaru Steam Clock, un rellotge de vapor de bronze de 5,5 metres d'alçada, situat davant del Museu de les Capses de Música. Va ser instal·lat el 1994 i és obra del rellotger canadenc Raymond Saunders, el mateix creador del famós rellotge de vapor de Vancouver. Cada quinze minuts, el rellotge deixa anar una bafarada de vapor mentre cinc xiulets interpreten una petita melodia. Un racó ben pintoresc que s'ha convertit en una de les imatges més emblemàtiques de la ciutat.

Esperant que s'activi l'Otaru Steam Clock

Durant la nostra passejada per Otaru també vam aprofitar per fer dues parades ben diferents, però igualment temptadores.
La primera va ser per dinar al Kitaichi Hall, situat a l'interior del Former Kimura Warehouse, un antic magatzem de finals del segle XIX que avui forma part de les instal·lacions de Kitaichi Glass. L'edifici havia estat utilitzat per emmagatzemar fertilitzant procedent de la pesca de l'arengada, una activitat que va donar molta prosperitat a la ciutat.
Però el que fa especialment singular aquest restaurant és el seu ambient: l'interior està il·luminat per 167 làmpades d'oli de vidre, que s'encenen manualment cada matí i donen a l'espai una atmosfera molt càlida i especial. Una manera ben original de recuperar la història vidriera d'Otaru i gaudir d'un àpat en un entorn ple d'encant.

Interior del Kitaichi Hall

🍰L'altra parada va ser a LeTAO, una de les pastisseries més famoses d'Otaru. Vam anar fins a la seva botiga principal, situada en un edifici molt característic amb una torre que destaca a la plaça Marchen. Evidentment, no podíem marxar sense tastar algunes de les seves especialitats! En lloc de decantar-nos per un sol pastís, vam fer un assortiment de tres porcions diferents, entre les quals hi havia pastissos de formatge i una temptadora proposta de xocolata. Una petita degustació que ens va permetre descobrir la delicadesa i la qualitat d’aquesta reconeguda pastisseria.
Hi ha força cua, així que mentre no us donen taula podeu aprofitar per pujar fins a dalt de la torre, des d'on es poden contemplar les teulades d'Otaru i, en dies clars, el mar i les muntanyes que envolten la ciutat.

Assortiment de pastissos al LeTAO

La torre del LeTAO

Sapporo's Secret Onsen Sanctuary Marukoma Onsen Ryokan, un refugi termal a la riba del llac Shikotsu

♨️Tinc un marit i una amiga que no mereixo, tot un regalàs pel meu 50è aniversari! Aquest ryokan és un establiment tradicional japonès situat en un indret privilegiat, a la riba del llac Shikotsu, envoltat de boscos i muntanyes i allunyat de qualsevol nucli urbà.
Té una llarga història que es remunta al 1915, quan es van descobrir les seves aigües termals. Va obrir les portes dos anys més tard i, des d'aleshores, s'ha convertit en un dels establiments termals més emblemàtics de la zona.

Gaudint de l'onsen al Marukoma

La nostra habitació seguia l'estil japonès tradicional, amb terra de tatami i futons per dormir, i tenia unes vistes precioses al llac. Un entorn ideal per desconnectar i gaudir de la tranquil·litat d'aquest indret. M’hi hauria quedat una setmana sencera!

La nostra habitació al ryokan

El llac Shikotsu, d'origen volcànic, és conegut per la transparència de les seves aigües i pels seus espectaculars tons blavosos. Envoltat de muntanyes i d'una natura exuberant, ofereix un paisatge de gran bellesa. Vam aprofitar l'estada per fer una passejada pels voltants de l'hotel i acostar-nos a la riba per contemplar el llac i fer algunes fotografies.

Llac Shikotsu

Un dels grans atractius del Marukoma són, sens dubte, els seus banys termals (onsen). L'establiment disposa de diferents espais per gaudir de les aigües calentes naturals, tant interiors com exteriors. Un dels més singulars és un bany natural situat pràcticament a tocar del llac, on l'aigua termal brolla directament del subsol i el nivell varia en funció de l'alçada de les aigües del llac. Tot i que nosaltres no ens hi vam banyar, vam poder veure aquest espai tan curiós.
En canvi, sí que vam gaudir d'un altre dels banys termals de l'hotel, de dimensions més àmplies i amb un aspecte semblant al d'una piscina, des d'on podíem contemplar les aigües del llac i les muntanyes que l'envolten. Una experiència molt relaxant i una manera magnífica de gaudir d'aquest entorn natural tan privilegiat.

A l'onsen del cantó del llac

I si l'entorn i les instal·lacions ja feien especial l'estada, la gastronomia no es va quedar enrere. Al vespre vam gaudir d'un sopar tradicional japonès, presentat en múltiples plats i amb una elaboració i una cura pels detalls que ens van recordar un menú degustació d'un restaurant amb estrella Michelin. Tot un festival gastronòmic!
L'endemà, l'esmorzar era de tipus bufet lliure, amb una oferta molt àmplia de plats japonesos i occidentals, que permetia començar el dia amb energia abans de continuar descobrint l’entorn.
En definitiva, una estada que va superar les expectatives i que ens va permetre gaudir d'una de les experiències més autèntiques del Japó: dormir en un ryokan tradicional, degustar la seva gastronomia i relaxar-nos en unes aigües termals amb vistes a un llac espectacular.

Sopar tradicional japonès

Ruta en cotxe pel Parc Nacional Shikotsu-Tōya

Com ja hem explicat abans, a Hokkaidō estàvem més interessats a gaudir de la natura. Per aquest motiu, aprofitant que teníem cotxe i gairebé tot el dia vam buscar alguns punts d’interès prop del nostre ryokan i acabar de camí a l’aeroport. A continuació podreu veure els espais visitats i l’itinerari en cotxe.

💦La primera parada del nostre itinerari va ser a les Ōtaki Niagara Falls (res a veure amb les del continent americà, que no us enganyi el nom).
Amagades entre els boscos d’Hokkaidō, aquestes cascades estan formades per una ampla cortina d’aigua d’uns 80 metres que llisca suaument per una paret rocosa de tan sols tres metres d’alçada. El que més crida l’atenció és el contrast entre l’aigua i les roques volcàniques de tonalitats verdoses. Quan els raigs del sol il·luminen el llit del riu, aquest adquireix uns matisos verd maragda que converteixen el paisatge en una petita meravella natural.
Per arribar-hi cal caminar (no arriba a un quilòmetre) per un sender envoltat de vegetació, on el soroll de l’aigua i la tranquil·litat del bosc ens acompanyen fins a la cascada.
No són les cascades més altes ni les més espectaculars del Japó, però tenen aquella bellesa tranquil·la i especial que fa que alguns racons d'Hokkaidō siguin tan fascinants.

Ōtaki Niagara Falls

🚠Una altra de les visites que vam fer al sud d’Hokkaidō va ser pujar al telefèric Usuzan Ropeway (a 2.000 ¥ per adult), situat als peus del mont Usu, una zona de gran activitat volcànica que ha anat modelant aquest paisatge al llarg de milers d’anys.

El trajecte amb telefèric dura uns sis minuts i, a mesura que guanyem altura, se’ns obre davant dels ulls una panoràmica espectacular del llac Tōya, un dels llacs més bonics de l’illa. El seu origen és volcànic: es va formar fa aproximadament cent deu mil anys, després d’una gran erupció que va provocar l’enfonsament del terreny i va donar lloc a una enorme caldera que, amb el temps, es va omplir d’aigua. Al mig del llac destaquen les illes de Nakajima, també d’origen volcànic, que completen aquesta estampa tan característica.

Llac Tōya

🌋Però el paisatge que ens envolta amaga molt més que un llac preciós. Ens trobem als dominis del mont Usu (Usuzan), un volcà actiu que ha protagonitzat diverses erupcions al llarg de la història i que continua transformant el territori, l'última erupció va ser l’any 2000. Una de les seves erupcions més curioses va tenir lloc entre 1943 i 1945, quan, després de nombrosos terratrèmols i moviments del terreny, va sorgir del no-res el Shōwa-shinzan, una muntanya volcànica que va créixer enmig d’uns camps de conreu. Avui encara podem contemplar aquest dom volcànic, de tonalitats rogencoses, que contrasta amb el verd del paisatge.

Shōwa-shinzan

Un cop a l’estació superior del telefèric, podem acostar-nos als diferents miradors per gaudir de les vistes. El mirador Mt. USU Terrace és un lloc ideal per aturar-se i contemplar el llac Tōya des de les altures. També podem arribar fins al punt d’observació USU360, des d’on s’obté una panoràmica de 360 graus de tot l’entorn volcànic, amb els diferents cims, la zona de cràters i el llac al fons.

Des del punt d’observació USU360

Tota aquesta regió forma part del Geoparc Mundial de la UNESCO Tōya-Usu, un territori excepcional per entendre com l’activitat volcànica ha anat construint i transformant el paisatge. És fascinant pensar que les muntanyes, el llac i les illes que tenim davant són el resultat de grans erupcions i de milers d’anys d’evolució geològica.

♨️Per acabar la nostra ruta per l’illa, ens desplacem fins a Noboribetsu Onsen, un dels pobles termals més coneguts del Japó. Situat en una vall de muntanya, és un lloc on l’activitat volcànica es fa ben evident i on l’aigua calenta i les fumaroles formen part del paisatge.
La fama de les seves aigües termals es va estendre especialment a principis del segle XX, quan, durant la guerra russojaponesa de 1904-1905, es van utilitzar com a balneari per a la recuperació dels soldats ferits. Amb els anys, Noboribetsu es va convertir en una de les destinacions termals més populars d’Hokkaidō. Avui, el poble està ple d’hotels amb onsen, petits restaurants i botigues de records. 

El paisatge volcànic de Jigokudani, la vall de l'infern

Però el gran atractiu de Noboribetsu és, sens dubte, Jigokudani, la vall de l’Infern. El nom no podria ser més encertat: ens trobem davant d’una antiga zona de cràters volcànics, amb un paisatge gairebé lunar, on el vapor surt constantment de les esquerdes del terra, l’aigua bullent brolla entre les roques i l’olor de sofre impregna l’ambient. Aquesta activitat geotèrmica, vinculada al volcà Kuttara, és precisament l’origen de les nombroses fonts d’aigua calenta que abasteixen els banys termals del poble.

Jigokudani

Una xarxa de passarel·les i petits camins permet recórrer aquesta zona i acostar-se als diferents punts d’activitat volcànica. Passejar-hi és una experiència ben curiosa, perquè tens la sensació de trobar-te en un paisatge que no sembla gaire terrestre. El fum, les basses d’aigua calenta i els colors de la terra creen una atmosfera molt particular.
La vall també té la seva part llegendària. Segons la tradició local, en aquest paisatge d’aparença infernal hi viu un oni (dimoni japonès) anomenat Yukujin, considerat un esperit amable que porta bona sort. La seva figura està molt present al poble, on trobem diverses estàtues dedicades a aquest peculiar personatge.
Nosaltres, però, no vam tenir la sort de trobar-nos amb el dimoni. Qui sí que va aparèixer va ser un cérvol que passejava tranquil·lament entre les fumaroles i els gorgs d’aigua calenta, com si aquell paisatge tan inhòspit fos el lloc més normal del món. Una escena ben curiosa que ens va deixar una de les imatges més singulars d’aquesta última visita a Hokkaidō.

Un cérvol enmig del paisatge lunar

I així, entre fumaroles, aigües termals i llegendes, posem punt final a la nostra ruta per Hokkaidō i, al mateix temps, al nostre viatge pel país del sol naixent.
Ja només ens quedava tornar a Tòquio, on passaríem una última nit a prop de l’aeroport abans d’emprendre el viatge de tornada a casa. Ens acomiadem així del Japó, una destinació magnífica que ens ha captivat pels seus paisatges, la seva cultura, la seva gastronomia i, sobretot, per tots els moments i experiències que ens ha regalat.

Esperem que hàgiu gaudit acompanyant-nos en aquest viatge i que el nostre relat us hagi servit per descobrir una mica més aquest país tan fascinant. Com sempre, estarem encantats de llegir els vostres comentaris i qualsevol aportació que ens vulgueu fer.
Moltes gràcies, una vegada més, per llegir-nos i acompanyar-nos en les nostres aventures!

Fins al pròxim viatge!😍

Hiroshima, mon amour

Hi ha ciutats que es visiten i ciutats que, abans fins i tot d'arribar-hi, ja pesen en la memòria. Hiroshima és una d'elles.
El seu nom ens porta inevitablement al 6 d'agost de 1945, quan la ciutat es va aturar i la destrucció, horror i dolor ho van envair tot, convertint-se en una de les pàgines més tràgiques de la història contemporània. Però Hiroshima és molt més que aquell instant terrible. És també una ciutat que ha sabut reconstruir-se, recuperar la vida i convertir el record en un compromís amb la pau.
Potser per això em ve al cap el títol de la pel·lícula d'Alain Resnais, Hiroshima, mon amour. Una història sobre l'amor i la memòria, sobre allò que no s'oblida i sobre les ferides que continuen vivint dins nostre. Perquè Hiroshima és una ciutat que no es pot mirar sense recordar, però que tampoc no es pot entendre només a través del seu passat.
Avui, Hiroshima ens parla de la memòria, sí, però també de la vida. I és aquesta ciutat, amb totes les seves contradiccions i la seva força, la que venim a descobrir.

La imatge de la destrucció, una de les múltiples fotografies
que es poden veure al Museu Commemoratiu de la Pau d’Hiroshima

Tapa de claveguera
en record de la bomba atòmica

🚄Hi arribarem amb el shinkansen Sakura 745, que cobreix el trajecte des d’Osaka en una hora i mitja. Cal recordar que per anar a l’illa de Miyajima, el tren local d’Hiroshima a Miyajimaguchi, i tot seguit el ferri de JR West des d’aquí a Miyajima estan inclosos en el Kansai-Hiroshima Area Pass (només cal pagar 100 ¥ de suplement en el ferri d’anada).

🏨Amb l’allotjament no ens vam complicar la vida, l’Urbain Hotel Hiroshima Central, que es troba a la zona de Hatchobori, un dels barris més cèntrics i animats d’Hiroshima, envoltat de comerços, restaurants i cafeteries. Des d'aquí podem arribar caminant al castell d’Hiroshima i, una mica més enllà, al Parc de la Pau i a la Cúpula de la Bomba Atòmica.
És un hotel urbà, senzill i funcional, sense grans luxes, però amb tot allò que necessitem per descansar després de les llargues jornades de visites.

🌳Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima: un recordatori de l'horror de la guerra i un clam per la pau

Al bell mig d'Hiroshima, a tocar del riu Motoyasu, trobem el Parc Commemoratiu de la Pau, un dels espais més emotius i significatius de la ciutat. Construït a la zona que abans de la Segona Guerra Mundial era el principal centre comercial i administratiu d'Hiroshima, el parc va néixer amb la voluntat de recordar les víctimes del bombardeig atòmic del 6 d'agost de 1945 i convertir aquell escenari de destrucció en un símbol universal de pau i de rebuig a les armes nuclears.
Passejar-hi és una experiència colpidora. Entre jardins, espais verds i monuments commemoratius, cada racó explica una part d'aquella tragèdia i manté viu el record de les persones que van perdre la vida, i també el patiment dels supervivents. Aquests són alguns dels principals monuments i espais que no ens podem perdre durant la visita:

💣Cúpula de la Bomba Atòmica

És probablement la imatge més coneguda d'Hiroshima i un dels testimonis més impactants del bombardeig. Es tracta de les restes de l'antic Saló de Promoció Industrial de la Prefectura d'Hiroshima, construït el 1915, va ser dissenyat per l'arquitecte txec Jan Letzi. Aquesta sala d'exposició d'estil occidental estava a només 160 m de l'hipocentre de l'explosió.
Tot i que la bomba va esclatar pràcticament damunt seu, una part de l'estructura va resistir la devastació i va quedar dempeus. Hi ha enderrocs escampats al voltant de l'estructura buida, i encara es poden veure marques de cremades en les ruïnes, que es van conservar el 1966, com a record permanent de les conseqüències de les armes nuclears. L'any 1996 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 

Les restes del Saló de Promoció Industrial
de la Prefectura d'Hiroshima

🔥Estany de la Pau i Flama de la Pau

Aquest estany rectangular forma part de l'eix commemoratiu central del parc. En aquest espai s'alça la Flama de la Pau, encesa el 1964 com a símbol del desig d'un món sense armes nuclears.
La flama continua cremant i, segons el compromís de la ciutat, no s'apagarà fins que totes les armes nuclears hagin desaparegut del planeta. Tal com està el món, pensem que abans s’acabarà el gas que alimenta la flama…
Així i tot, la seva presència transmet un missatge de pau i esperança que contrasta amb el record de la destrucció que va patir la ciutat.

Cenotafi, estany i flama de la pau

🙏Cenotafi de les Víctimes de la Bomba Atòmica

És un dels monuments centrals del parc i ocupa una posició especialment simbòlica: des de sota el seu arc es pot veure, alineada, la Flama de la Pau i, més enllà, la Cúpula de la Bomba Atòmica.
El monument, inaugurat el 1952, té la forma d'un arc de pedra inspirat en els antics habitatges funeraris japonesos. A sota hi ha un cofre de pedra que guarda el registre amb els noms de les víctimes conegudes del bombardeig, al qual s'afegeixen nous noms quan es confirma la seva identitat.
Hi podem llegir la inscripció: «Que totes les ànimes descansin en pau, perquè no repetirem aquest error». Una frase que resumeix perfectament l'esperit de record i compromís amb la pau que defineix tot el parc.

Cenotafi

☮️Auditori Nacional Commemoratiu de la Pau de les Víctimes de la Bomba Atòmica d'Hiroshima

Aquest espai, inaugurat el 2002, està dedicat a recordar les persones que van morir a causa de la bomba atòmica i a preservar els testimonis dels supervivents, coneguts com a hibakusha.
A l'interior hi ha un espai de silenci i recolliment, i també un memorial audiovisual que permet conèixer la dimensió de la tragèdia a través de fotografies, noms i testimonis personals. També s'hi pot consultar informació sobre les víctimes i escoltar les experiències d'aquelles persones que van viure el bombardeig.
És un espai especialment emotiu perquè posa rostre i veu a les xifres, i ens ajuda a entendre que darrere de cada víctima hi havia una vida, una família i una història.

🕊️Museu Commemoratiu de la Pau d’Hiroshima

És una de les visites imprescindibles per entendre realment què va passar a Hiroshima el 6 d'agost de 1945. El museu, inaugurat el 1955, documenta el bombardeig atòmic, les seves conseqüències immediates i els efectes que la radiació va tenir sobre la població durant les dècades posteriors.
A través de fotografies, objectes personals, peces de roba, rellotges aturats a l'hora de l'explosió, documents i testimonis dels supervivents, l'exposició ens apropa a la realitat d'aquell dia d'una manera molt directa. Alguns dels objectes exposats són especialment colpidors perquè mostren fins a quin punt la vida quotidiana de milers de persones va quedar destruïda en qüestió de segons.
La visita no és fàcil emocionalment, però sí molt necessària. El museu no només explica un episodi de la història, sinó que ens convida a reflexionar sobre les conseqüències humanes de les armes nuclears i la necessitat de treballar per un món en pau.

Alguns dels objectes que es poden trobar al museu: com les grues
de la Sadako Sasaki o un rellotge de quan Hiroshima es va aturar

🫶Monument a la Pau dels Nens

Un dels monuments més tendres i, alhora, més tristos del parc és el dedicat als infants que van morir a causa de la bomba atòmica. Està presidit per l'escultura d'una nena que sosté una grua de paper amb els braços aixecats.
El monument està inspirat en la història de Sadako Sasaki, una nena que tenia només dos anys quan va caure la bomba i amb 9 anys va desenvolupar leucèmia. Va ser llavors quan va decidir fer 1.000 grues de paper.
Al Japó, la grua és un símbol de longevitat i felicitat, i Sadako creia que si aconseguia aquesta fita es recuperaria. Va morir abans d'aconseguir el seu objectiu, però els seus companys van completar la resta de grues.
La seva història va commoure el país i va inspirar la construcció del monument, inaugurat el 1958. Actualment, milers de grues de paper de colors, enviades per infants i visitants d'arreu del món, pengen al seu voltant com a ofrena i símbol de pau, esperança i solidaritat.

Monument a la Pau dels Nens, i les grues que recorden
la trista història de la Sadako

Aquests i altres monuments escampats pel parc ens han de fer reflexionar sobre l’horror de les guerres i no oblidar mai les conseqüències que poden tenir.
Quan va esclatar la bomba, a Hiroshima hi vivien aproximadament 350.000 persones. La força de l'explosió, la calor extrema, l'ona expansiva i la radiació van provocar una destrucció sense precedents.
El nombre exacte de víctimes continua sent desconegut, però l'Ajuntament d'Hiroshima estima que unes 140.000 persones havien mort a finals de desembre de 1945, com a conseqüència directa o indirecta del bombardeig i dels efectes aguts de la radiació.

En record a les víctimes de la bomba atòmica

Però la tragèdia no va acabar aquell any. Moltes de les persones que van sobreviure, van haver d'afrontar durant la resta de la seva vida problemes de salut derivats de l'exposició a la radiació. Entre les conseqüències documentades hi ha un increment del risc de desenvolupar leucèmia i diversos tipus de càncer, a més d'altres problemes de salut. Les seqüeles físiques i psicològiques, com també la discriminació social que van patir alguns supervivents, van marcar generacions senceres.
Visitar el Parc Commemoratiu de la Pau és, per tant, molt més que fer una parada turística. És apropar-se a una de les pàgines més fosques de la història contemporània, recordar les víctimes i escoltar el missatge que Hiroshima continua transmetent al món: que cap ciutat ni cap generació hauria de tornar a viure una tragèdia com aquella. Un missatge que molts líders mundials no tenen present, per desgràcia.

🏯En un curt passeig des del parc, tenim el castell d'Hiroshima, també conegut com el castell de la Carpa (Rijō), és un dels edificis històrics més emblemàtics de la ciutat. Construït a finals del segle XVI per iniciativa del senyor feudal Mōri Terumoto, va ser durant segles el centre polític i militar de la regió i va contribuir al desenvolupament de la ciutat.
El castell original va quedar completament destruït per la bomba atòmica. La torre principal que veiem actualment és una reconstrucció inaugurada el 1958, que durant dècades va acollir un museu dedicat a la història d'Hiroshima i a la cultura dels samurais. Ara el museu està tancat, per desperfectes en l’estructura de formigó del castell.
El recinte està envoltat de fossats, muralles de pedra i jardins, i val especialment la pena passejar pel Ninomaru, on s'han reconstruït diverses estructures de fusta seguint les tècniques tradicionals japoneses. Aquest era un punt de defensa des del qual els invasors podien ser atacats amb fletxes.

Castell d'Hiroshima o de la Carpa (Rijō)

De passeig pel centre de la ciutat

🥐Una de les petites descobertes gastronòmiques de la nostra estada a Hiroshima va ser La Mystère, una pastisseria i forn de pa d'inspiració francesa, amagada en un carreró de la zona de Kamiyacho. És una boulangerie molt especial, on la tradició francesa es combina amb la creativitat i la delicadesa tan característiques de la rebosteria japonesa.
Coincidint amb la tradició de l’hora del croissant (menjar un bon croissant els divendres), no vaig deixar passar l’oportunitat de tastar aquest croissant de mantega amb cobertura de nata amb gerds. Simplement boníssim!!

Croissant de La Mystère

🛍️Després de la nostra deliciosa parada a La Mystère, vam aprofitar per passejar per una de les zones comercials més animades d’Hiroshima.
Ens vam trobar amb un dels típics shotengai japonesos, les galeries comercials cobertes que formen part de la vida quotidiana del país. Es tracta del carrer comercial Hondori, per a vianants, amb centenars de comerços, restaurants, cafeteries i establiments de tota mena. Però la zona comercial s'estén també pels carrers adjacents i les galeries cobertes, creant un autèntic laberint de botigues on és fàcil entretenir-se una bona estona.
Aquí hi trobareu de tot, per si encara voleu acabar d’omplir la maleta, i si més no, sempre està bé deixar-se portar pels carrers i descobrir aquells racons que no sempre surten a les guies.

Passejant pel centre d'Hiroshima vam veure
moltes tapes de claveguera decorades. Aquesta
dedicada al producte de la zona: l'ostra.

Miyajima: una illa plena de màgia i espiritualitat

Durant la nostra estada a Hiroshima vam aprofitar un matí per visitar l'illa de Miyajima, situada a la badia d'Hiroshima i considerada un dels indrets més bonics del Japó. Tot i que l'illa ofereix moltes més possibilitats, amb temples, racons tradicionals i diverses rutes de senderisme, nosaltres ens vam centrar en el seu famós santuari.

El santuari d'Itsukushima i el gran torii vist des del ferri

⛩️El santuari d'Itsukushima (Itsukushima-jinja) és, sens dubte, el gran protagonista de l'illa de Miyajima i una de les imatges més icòniques del Japó. La seva singularitat rau en la seva construcció sobre l'aigua, amb pavellons de fusta pintats de vermell i llargues passarel·les que connecten els diferents edificis. Amb la marea alta tot el conjunt sembla surar sobre el mar, amb el gran torii vermell al davant i les muntanyes com a teló de fons.

Entrada del santuari amb aquest torii de pedra

Itsukushima-jinja, un santuari sobre l'aigua

El seu origen es remunta a l'any 593, quan, segons la tradició, Saeki Kuramoto va fundar el santuari en aquest indret. L'illa d'Itsukushima, que significa literalment «illa de culte», ja era considerada un lloc sagrat i la mateixa muntanya i la natura que l'envolta eren objecte de veneració. El santuari està dedicat a tres deesses sintoistes, Ichikishimahime, Tagorihime i Tagitsuhime, divinitats relacionades amb la protecció dels mars, la navegació i la seguretat dels viatgers.
La gran transformació del santuari va arribar al segle XII, concretament cap al 1168, gràcies al mecenatge del poderós senyor feudal Taira no Kiyomori, que va impulsar la construcció d'un conjunt monumental seguint l'elegant estil arquitectònic de les residències aristocràtiques de l'època Heian. Els edificis que veiem actualment són fruit de diverses reconstruccions al llarg dels segles: el pavelló principal data de 1571, mentre que altres edificis, com el santuari dels déus convidats, es remunten a 1241. Tot i les reconstruccions i restauracions, s'ha conservat fidelment l'estil arquitectònic original.

El símbol del santuari, el gran Otorii

Un dels elements més espectaculars és el gran torii vermell (Otorii), situat a uns 160 metres del santuari i construït directament dins del mar. Amb aproximadament 16 metres d'alçada, és especialment impressionant quan la marea puja i sembla que suri sobre l'aigua. Quan la marea baixa, en canvi, és possible acostar-s'hi caminant per la sorra i observar-lo de ben a prop.

També us podeu fer fotos amb el torii des de l'aigua (gens freda)

L'any 1996, el conjunt va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, tant pel seu extraordinari valor arquitectònic com per la manera tan harmoniosa d'integrar l'obra humana amb el paisatge natural.

Molt a prop del santuari també vam visitar la pagoda Tahōtō, una construcció de dimensions més reduïdes i amb una arquitectura molt característica, que combina elements de les pagodes japoneses amb una estructura de dos nivells. Pintada en tons vermellosos, es troba en un petit turó, envoltada de vegetació, i ofereix una estampa molt bonica del conjunt monumental d'Itsukushima.

Pagoda Tahōtō

🦌Una altra sorpresa de Miyajima va ser trobar-nos cérvols passejant tranquil·lament pels carrers i pels voltants dels monuments. No ens ho esperàvem gens! Igual que passa a Nara, aquests animals conviuen amb els visitants i es mouen lliurement per l'illa, afegint-hi un toc encara més especial.

Cérvol a Miyajima

🦪Per dinar, vam escollir el restaurant Shibaisaryo Mizuha, pràcticament al costat de l'entrada del santuari. Una de les coses que el fan especial és l'edifici on es troba: una antiga casa tradicional japonesa rehabilitada, amb bigues de fusta, elements arquitectònics originals i sales amb tatami que conserven l'encant de les construccions tradicionals.

La seva cuina està centrada principalment en els productes del mar de la zona. Entre les especialitats destaquen l'anago (anguila de mar o congre), molt típic de Miyajima, les ostres (kaki) i les cloïsses.
No recordo exactament que vam menjar, segurament algun plat de peix, però el que no oblidarem mai són les postres hipercalòriques que vam demanar, una mena de parfait japonès de fruites, gelat, un tros de pastís… hauríem d’haver tornat nedant per cremar aquest excés…

Deixeu una mica de gana per a les postres