dissabte, 17 d’octubre del 2026

Kyoto, la ciutat on el passat continua present (I)

🚅Per arribar a Kyoto vam agafar un shinkansen (el primer d’aquest viatge) des de l’estació de Tokyo. Era un tren Nozomi, que cobreix el trajecte de gairebé 500 km entre les dues ciutats en dues hores i quart.
Com ja vam explicar a les entrades de Tòquio, l’estació central és enorme, amb moltes línies de trens locals i els ràpids trens bala. Per aquest motiu, és aconsellable aconseguir un mapa de l’estació a l’oficina de turisme (la trobareu a l’entrada principal) i localitzar el vostre tren.

El primer shinkansen del viatge

Penseu que és una de les estacions més transitades del Japó i, per tant, no us deixeu intimidar per les riuades de japonesos que venen en la vostra direcció. Paciència i pas ferm… i, sobretot, estigueu segurs de cap a on aneu.
A més a més, a les andanes teniu senyalitzat amb colors i números el vostre vagó. Si arribeu amb temps, en algunes andanes també hi ha espais amb seients i aire condicionat. De la puntualitat, res a dir: està als antípodes de les nostres Rodalies…
Per a més informació dels trens japonesos, un cop més recomanem la consulta de Japonismo.

El nostre allotjament a Kyoto el vam cercar per Booking, i vam tenir una bona oferta al Shizutetsu Hotel Prezio Kyoto Shijo. Molt ben situat, a uns 20-30 minuts a peu del barri de Gion i ben comunicat amb l’estació de metro de Shijo. Habitacions grans i confortables amb una bona diversitat d’opcions en el bufet de l’esmorzar.

Pel canal de Ponto-chō

🎎Kyoto és probablement la ciutat que millor representa el Japó més tradicional. Antiga capital imperial durant més de mil anys, conserva una enorme riquesa de temples, santuaris, jardins i barris històrics que conviuen amb una ciutat moderna i plena de vida.
Aquí el ritme és totalment diferent del de Tòquio: els gratacels i els carrers atapeïts deixen pas a cases tradicionals de fusta, petites botigues, jardins zen i torii vermells que s’endinsen pels boscos. És una ciutat per anar descobrint sense presses, temple a temple, i on gairebé a cada cantonada apareix algun racó que recorda el seu passat imperial.
Depèn del vostre llistat d’interessos a visitar, però us recomanaríem un mínim de 3-4 dies per dedicar a l’antiga capital imperial, l’estrella de la regió de Kansai.

En la nostra primera sortida des de l’hotel, en direcció a Gion per Nishikikoji-dori, ja vam poder copsar-ne l’essència i, sobretot, la diferència amb Tòquio. Edificis més baixos, carrers amb cases més tradicionals de fusta i, alhora, molts més turistes, probablement per les dimensions més reduïdes de la ciutat.
Encara que només vam poder fer un petit tast del que Kyoto ens podia oferir, ja vam començar a descobrir alguns dels seus racons més emblemàtics.

🏮La passejada ens va portar primer a Ponto-chō, un estret carreró ple de restaurants i cases tradicionals, il·luminat pels fanalets que li donen un encant especial al vespre. Des d’allà vam travessar el riu Kamo-gawa, un dels espais més populars de la ciutat per passejar i gaudir de la tranquil·litat de la vora del riu.
Tot seguit vam passar davant del teatre Minamiza, un dels teatres de kabuki més emblemàtics del Japó, amb una llarga tradició teatral. 

Teatre Minamiza

Vam continuar cap al canal Shira-kawa, una zona especialment pintoresca, amb petits ponts, salzes ploraners i cases tradicionals que es reflecteixen a l’aigua.
Vam recórrer els carrers de Shinbashi, al barri de Gion, coneguts per les seves cases tradicionals de fusta i l’atmosfera que evoca el Kyoto d’altres temps. Val a dir que tant el canal com els carrers de Shinbashi poden estar molt concorreguts, però vam poder passejar tranquil·lament, sense trobar-hi grans aglomeracions.
Finalment, vam arribar al santuari de Yasaka-jinja, un important santuari xintoista situat a l’entrada de Gion, que destaca per les seves portes i els seus fanalets, especialment bonics quan es fa fosc.

Pel canal Shira-kawa


Santuari de Yasaka-jinja

Aquesta primera aproximació a Kyoto que ens va permetre descobrir una ciutat amb una personalitat ben diferent de la de Tòquio, on els carrers tradicionals, els canals i la llum dels fanalets creen una atmosfera molt especial quan cau la nit.

Les geishes i les maiko de Kyoto

👘Pel barri de Gion o el menys concorregut de Miyagawachō val la pena deixar-se perdre pels carrers amb cases tradicionals de fusta, amb les seves gelosies i persianes de bambú. Ambdós són els barris de les geishes i maikos, on encara existeixen els ochaya, les cases de te tradicionals on es fa aquest tipus d'entreteniment.
Les geishes són artistes professionals especialitzades en disciplines com la dansa tradicional, la música, el cant i l’art de la conversa, que amenitzen trobades i celebracions amb la seva elegància i les seves habilitats artístiques.
A Kyoto, les aprenentes de geisha reben el nom de maiko. Durant aquesta etapa de formació aprenen les arts tradicionals i es distingeixen pel seu vestuari més vistós, amb quimonos de colors vius, llargues mànigues i pentinats elaborats amb ornaments. Les geishes, en canvi, acostumen a portar una indumentària més sòbria i un estil més discret.

Antiga ochaya a Gion

Durant la nostra passejada per Gion vam tenir la sort de veure alguna geisha i alguna maiko, entrant en restaurants o caminant pels carrers del barri. És una d’aquelles imatges que associem inevitablement amb el Japó més tradicional i que, quan les veus en directe, et criden l’atenció per la seva elegància i la seva manera de moure’s.
Tot i la temptació de guardar-ne un record, vam preferir no fer-los cap fotografia, per respecte a la seva intimitat i perquè entenem que, malgrat formar part de l’imaginari turístic de Kyoto, estan treballant i fent la seva vida quotidiana. De fet, vam veure força turistes que les fotografiaven pel carrer, de vegades sense gaire discreció.
Nosaltres ens vam quedar amb el record d’haver-les vist i amb la sensació d’haver pogut entreveure, ni que fos per uns instants, una part molt particular de la cultura tradicional japonesa.

Carrers de Miyagawachō

☕Com que segurament acabareu esgotats de recórrer els barris més tradicionals, podeu completar la visita prenent un te i un dolç a Kagizen Yoshifusa. És una de les confiteries tradicionals més antigues de Kyoto. Amb els seus orígens al període Edo, aquesta casa porta prop de tres segles elaborant dolços japonesos que estan estretament vinculats a la cerimònia del te i a la cultura de Kyoto.
Nosaltres vam prendre un matxa fred amb gel, acompanyat d'un delicat wagashi amb forma de flor. De color blanc i rosa, amb els pètals modelats amb una precisió artesanal, semblava més una petita obra d'art que no pas un dolç.
Aquest tipus de wagashi forma part de la tradició de la confiteria de Kyoto, on els dolços no només es conceben per al paladar, sinó també per representar la bellesa de les estacions. Les formes, els colors i els ingredients canvien al llarg de l'any, de manera que cada visita permetrà descobrir una elaboració diferent.

Kagizen Yoshifusa

Un detall més, i prop de Gion, sobretot per als amants de l’animació japonesa, una parada ben especial és la Donguri Kyowakoku, la botiga oficial dedicada a l’univers de Studio Ghibli. En aquest món ple de fantasia hi trobareu peluixos, figures i tota mena de records dels personatges més estimats, com en Totoro, la Kiki o els protagonistes d’El viatge de Chihiro. Amb una decoració acollidora i plena de detalls, és un lloc ideal per endur-se un petit record del Japó i deixar-se transportar, per uns instants, a la màgia de les pel·lícules de Miyazaki.

Amb en Totoro esperan el Gatbus

Castell de Nijō: el poder dels shoguns al cor de Kyoto

🏯Enmig de l'actual Kyoto, entre carrers tranquils i edificis moderns, el Castell de Nijō s'alça com un extraordinari viatge al Japó dels shoguns. Construït l'any 1603 per ordre de Tokugawa Ieyasu, fundador del shogunat Tokugawa, el castell va ser concebut com a residència del shogun durant les seves estades a Kyoto i també com una demostració del poder que havia assolit la família Tokugawa.
El recinte impressiona ja abans d'entrar-hi. Una àmplia fossa d'aigua, enormes murs de pedra i portes monumentals envolten els jardins i els palaus, creant un contrast fascinant entre l'aspecte defensiu d'una fortalesa i l'elegància refinada de l'arquitectura japonesa. Amb uns 275.000 m² de superfície, el conjunt és prou gran per dedicar-hi unes quantes hores i descobrir-lo sense presses.

Entrada del Castell de Nijō

Un dels primers elements que crida l'atenció és la porta Karamon, que dona accés al complex del palau de Ninomaru. Decorada amb elaborades talles de fusta, motius vegetals i detalls ornamentals, és una bona introducció a l'exuberància que trobarem a l'interior.
Aquí queda clar que Nijō no és només una fortalesa militar. La seva arquitectura tenia també una funció política: impressionar els visitants i transmetre visualment la riquesa, l'autoritat i el prestigi dels Tokugawa.


Porta Karamon i detall d'un tigre

El principal atractiu del recinte és probablement el Palau de Ninomaru (Ninomaru-goten), format per sis edificis connectats entre si i considerat un dels exemples més destacats de l'arquitectura shoin-zukuri del període Edo. Per entrar us haureu de treure les sabates i recordeu que no està permès fer fotografies dins del palau.
A l'interior, les estances estan decorades amb una espectacular col·lecció de pintures de l'escola Kano, amb grans composicions de paisatges, pins, flors, ocells i tigres ferotges. Tota una decoració amb l’objectiu d’esdevenir una escenografia del poder.
A les sales principals, el shogun rebia els daimyō, els poderosos senyors feudals del Japó. La distribució dels espais, els diferents nivells del terra i la decoració estaven pensats per reforçar la jerarquia entre el shogun i els seus visitants.
Un dels detalls més famosos són els anomenats “sòls de rossinyol” (uguisubari). Quan es camina pels passadissos, les fustes produeixen un característic grinyol que recorda el cant d'un ocell. Durant molt de temps s'ha explicat que aquest sistema va ser dissenyat expressament per alertar els habitants davant la presència d'intrusos. El mateix castell, però, assenyala que aquesta interpretació és probablement un mite: el soroll es produeix pel moviment de les grapes contra els claus que subjecten l'estructura del terra.

El Palau Honmaru és un altre edifici destacat del castell de Nijō, a Kyoto. Situat dins del recinte interior, antigament era la residència del senyor del castell i està envoltat per fossats i muralles que en reforçaven la protecció. L’edifici actual, traslladat aquí des del Palau Imperial de Kyoto durant l’era Meiji, conserva l’elegància de l’arquitectura palatina tradicional japonesa. Els seus jardins i l’entorn tranquil contrasten amb el caràcter més cerimonial del Palau Ninomaru, i permeten descobrir una altra faceta de la història del castell.

Palau de Ninomaru

Palau Honmaru

Nijō és especialment interessant perquè la seva història està estretament vinculada a l'ascens i la desaparició del poder dels Tokugawa. El castell va ser ampliat considerablement durant el govern del tercer shogun, Tokugawa Iemitsu, especialment amb motiu de la visita de l'emperador Go-Mizunoo el 1626. Aquella visita va convertir Nijō en un magnífic escenari per exhibir la riquesa i l'estabilitat del règim shogunal.
Però és gairebé dos segles i mig més tard quan el castell tornaria a ocupar un lloc central en la història del país. L'any 1867, el darrer shogun, Tokugawa Yoshinobu, va reunir els seus principals vassalls al Palau de Ninomaru i va anunciar la seva intenció de retornar el poder polític a la cort imperial. Aquest episodi va contribuir a posar fi al shogunat Tokugawa i va obrir el camí cap a la Restauració Meiji i la modernització del Japó.
És una de les grans ironies de Nijō: el mateix lloc que havia servit per proclamar i exhibir el poder dels Tokugawa es va convertir, segles després, en l'escenari simbòlic de la seva desaparició.

Vistes del castell de Nijō des de les restes de l'antiga torre

🌸Després de visitar els interiors del palau, val la pena dedicar temps als jardins de Ninomaru. Les grans estructures i els murs de pedra donen pas a un paisatge molt més serè, amb un estany, illes, arbres i camins pensats perquè el jardí pugui contemplar-se des de diferents perspectives.
És precisament aquest contrast el que fa tan especial la visita: en pocs minuts es passa de la monumentalitat dels palaus i les fortificacions a la delicadesa d'un jardí japonès on l'aigua, la pedra i la vegetació creen una atmosfera de calma.
A la primavera, els jardins i els camins del Castell de Nijō es transformen amb la floració dels cirerers. El recinte acull prop de 300 arbres de gairebé 50 varietats, fet que permet gaudir del sakura durant diverses setmanes. Segons el web del castell, la temporada aproximadament va de finals de març a finals d'abril, depenent de la varietat i de l'any.



Jardins de Ninomaru

Avui, el castell és un dels grans testimonis arquitectònics del Japó del període Edo i forma part del conjunt de monuments històrics de l'antiga Kyoto, declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO el 1994.

El Palau Imperial de Kyoto i el parc Gyoen

🌲Una mica més al nord, s’estén el parc Gyoen, un immens espai verd que envolta el Palau Imperial, antiga residència de la família imperial japonesa fins al trasllat de la cort a Tòquio, el 1869. Passejar-hi és endinsar-se en la història del Japó en un entorn de calma i bellesa.

El Palau Imperial destaca per la seva arquitectura tradicional, amb pavellons de fusta, murs blancs, teulades fosques i portes monumentals que evoquen l’elegància de l’antiga cort. Vam tenir la sort de poder accedir al recinte, tot i que a diferència del castell de Nijō, no es permet l’entrada a les estances.




Palau Imperial

Al seu voltant, el parc ofereix amplis camins arbrats, jardins, santuaris i grans extensions verdes que conviden a passejar sense presses. També és un espai ideal per veure els cirerers en flor a la primavera. Tot plegat, patrimoni cultural i natura, converteix aquest indret en un dels racons més agradables de Kyoto, ideal per descobrir el passat imperial de la ciutat i gaudir, alhora, d’una pausa tranquil·la lluny del bullici dels seus carrers més concorreguts.
Per a més informació, podeu consultar el web del recinte.



Jardins del Palau Imperial

Prop d’allà podeu fer un cafè o un mos a la cafeteria i botiga Ritorito, quan vam anar tenien una amulets de ceràmica molt bonics i originals, a banda de fer un bon cafè.

Compres i carrers comercials al cor de Kyoto

👜Entre el nostre hotel, el Shizutetsu Hotel Prezio Kyoto Shijo, i el barri de Gion vam descobrir una de les zones comercials més animades de Kyoto, amb carrers plens de botigues, galeries cobertes i petits establiments que conviden a passejar i tafanejar.
Una de les visites més curioses va ser el mercat de Nishiki, conegut com la cuina de Kyoto, un passadís cobert ple de parades de productes locals, especialitats japoneses, dolços i altres temptacions gastronòmiques.

Mercat de Nishiki

Hello Kitty
Ben a prop, les galeries comercials de Teramachi i Shinkyogoku ens van sorprendre amb les seves botigues de roba, records, accessoris i tota mena de curiositats. I, seguint per Shijo-dori, un dels principals carrers comercials de la ciutat, vam trobar botigues de marques conegudes com la Sanrio Gallery, plena de productes de Hello Kitty i altres personatges entranyables, impossible que no sortiu sense comprar res… és tan bufona!

I per acabar, us deixem el llistat de restaurants que hem trobat i tastat en aquesta zona:

🍕Comencem amb la pizzeria osteria e.o.e (res, per continuar amb la tradició dels divendres pizza…), un local petit, però amb un forn de llenya, suposadament fan pizzes a l’estil napolità, però la massa era més gruixuda, això sí, ben farcida d’ingredients. Crec que els italians l’aprovarien amb un notable. A més a més, estava al mateix carrer del nostre hotel.

🍜No vam visitar el Museu de Kyoto, però sí un dels seus restaurants a l’interior. Simulant un carrer de cases tradicionals (machiya) del període Edo, vam anar al Shigechan. Hi vam tastar un tradicional teishoku, un menú japonès que combina en un mateix àpat un plat principal, arròs, sopa i petits acompanyaments. Tot molt bo i bé de preu, tota una experiència molt quotidiana i autènticament japonesa.

Teishoku al Shigechan

🍣Una altra de les experiències gastronòmiques que vam voler provar a Kyoto va ser el kaiten-zushi, el tradicional sushi que circula per una cinta transportadora davant dels comensals. Vam anar al Musashi Sushi, un establiment molt conegut de la zona de Sanjo, on des de fa dècades en serveixen preparat al moment i a preus força assequibles.
Només cal deixar-se portar pel ritme de la cinta i anar escollint els plats que més us vinguin de gust. Hi ha una gran varietat de sushi, des dels clàssics de salmó, tonyina o gambes fins a especialitats més pròpies de Kyoto.

🥩A l’Okonomiyaki Manmaru no Tsuki vam descobrir l’okonomiyaki, una mena de truita o crep que es cuina a la planxa elaborada amb diferents ingredients. A més de les diferents varietats d’okonomiyaki, també s’hi poden trobar plats de carn, verdures i altres especialitats preparades a la planxa (teppanyaki). Vam poder seure a la barra, així que podíem observar com preparaven els plats davant nostre, una part més de l’experiència gastronòmica japonesa.

Okonomiyaki

🍰I, per acabar amb les propostes el cafè i pastisseria Bake & Treat, en una bonica machiya reformada, amb un petit jardí interior i ambient tranquil. Ideal per prendre un tros de pastís i un cafè, especialment després de sopar si us heu quedat amb ganes de postres, perquè obre fins tard (22 h). El Basque cheesecake és una de les especialitats i està boníssim!!! 

dimarts, 13 d’octubre del 2026

El castell de Matsumoto i la ruta pels Alps japonesos

Llogar un cotxe a Tòquio

A Tòquio vam reservar el cotxe a través de Klook, una plataforma molt utilitzada al Japó per reservar activitats, transports i també cotxes de lloguer. Entre les opcions disponibles ens va aparèixer Airport Car Rental, una empresa que funciona d’una manera una mica diferent de les grans companyies de lloguer a les quals estem acostumats a Europa.
El que més ens va sorprendre és que no hi havia una oficina convencional de lloguer de cotxes amb un taulell, un aparcament propi i una filera de vehicles esperant els clients. Ens van donar un punt de trobada, i quan ho vam comprovar un dia abans del lloguer, després de fer tota la reserva per internet i no tenir una oficina física com a referència, l’experiència ens va generar una mica d’angoixa.😰

Així i tot, el noi que ens portava el cotxe ens va enviar un missatge al mòbil amb les instruccions de recollida. Un cop allà, vam comprovar que el sistema funcionava perfectament. Ens va lliurar el cotxe, vam fer els tràmits corresponents i vam poder començar el viatge amb normalitat. A més, (gràcies a la consulta a la IA) vam comprovar que aquest tipus de funcionament (punts de lliurament als aparcaments o ubicacions concretes en lloc de grans oficines pròpies) no era tan estrany al Japó com ens havia semblat inicialment.🚙

Una altra cosa que vam haver de tenir en compte va ser el sistema de peatges de les autopistes japoneses. Com que teníem previst fer força quilòmetres, vam llogar també una targeta ETC (Electronic Toll Collection), que permet pagar els peatges electrònicament a través del dispositiu instal·lat al vehicle.
En el nostre cas, vam pagar una taxa pel lloguer de la targeta ETC i, durant el viatge, els peatges anaven quedant registrats. Quan vam retornar el cotxe, ens van calcular l’import dels peatges que havíem fet i ens els van cobrar en aquell moment. D’aquesta manera no ens havíem de preocupar d’anar pagant cada peatge durant el trajecte.
Això ens va anar molt bé, sobretot perquè vam circular bastant per autopista. El sistema és molt còmode: simplement segueixes les indicacions dels carrils ETC i el pagament queda registrat automàticament.🛣️

I a l’hora de conduir… circular per Tòquio requereix una bona dosi de paciència. Hi ha molt trànsit, moltes vies i sortides, i les indicacions poden resultar una mica complicades al principi. Per això, portar un bon navegador GPS és pràcticament imprescindible.
També cal tenir present que sortir de la ciutat pot comportar més temps del que sembla. Les retencions són freqüents, especialment als accessos i a les autopistes, i és fàcil que un trajecte que sobre el mapa sembla curt s’allargui força. Nosaltres vam tenir ben bé una hora i mitja de retencions, des de Tòquio a Matsumoto…🤯

Així doncs, us recomanem que planifiqueu amb marge, no tingueu pressa i deixeu que el GPS faci la seva feina. Un cop deixeu enrere la ciutat, conduir es fa molt més tranquil i tenir cotxe us dona molta llibertat per descobrir llocs més allunyats.

El castell de Matsumoto

De camí al nostre allotjament al ryokan enmig dels Alps, teníem clar que no podíem deixar de visitar el castell de Matsumoto🏯. És com fer un petit viatge enrere en el temps, només arribar-hi, el seu aspecte imponent ja crida l’atenció: les parets fosques li han valgut el sobrenom de Castell del Corb i, amb les muntanyes dels Alps japonesos al fons, el paisatge és espectacular.

Castell de Matsumoto

Construït a finals del segle XVI, és un dels castells originals més ben conservats del Japó i un dels pocs que encara manté la seva estructura de fusta, tenint en compte els nombrosos terratrèmols, incendis, guerres… que ha tingut el país. Per dins, però, la visita té poc a veure amb els castells europeus: escales molt inclinades, passadissos estrets i petites obertures pensades per a la defensa ens recorden constantment que aquest no era un lloc construït només per impressionar, sinó una autèntica fortalesa de samurai.

Castell de Matsumoto

Pujar pis rere pis és tota una aventura, sobretot quan et trobes amb altres visitants en aquelles escales tan estretes!, però l’esforç val molt la pena. Des de dalt, les vistes de Matsumoto i de les muntanyes són precioses.

Des del castell: vistes de la ciutat de
Matsumoto i les muntanyes al fons

I si teniu la sort de visitar-lo en un dia clar, encara millor. El reflex del castell sobre el fossat, amb els Alps japonesos al darrere, és probablement una d’aquelles imatges que es queden gravades del viatge. Sens dubte, una de les visites que més ens ha permès connectar amb el Japó més tradicional.

Un cop més, us recomanem la consulta al web de Japonismo, tenen una explicació detallada de l’interior del castell que us servirà de guia durant la vostra visita. És per treure’s el barret, són uns cracs!🙌

Pont Uzumi-bashi i castell de Matsumoto

Els Alps japonesos: experiència ryokan amb onsen

A la zona dels Alps japonesos és molt recomanable provar, almenys una vegada, l’experiència d’allotjar-se en un ryokan, l’allotjament tradicional japonès. Són establiments on es respira una atmosfera molt diferent de la d’un hotel convencional, amb habitacions d’estil japonès, tatami, futons i, sovint, onsen, els tradicionals banys d’aigües termals.
No són l’opció més econòmica per dormir, especialment si inclouen sopar i esmorzar tradicionals, però creiem que val molt la pena reservar-hi almenys una nit. Més que un simple allotjament, és una manera de viure una part de la cultura japonesa i gaudir d’un moment de relaxació enmig de la natura.
I, després d’uns quants dies de viatge, submergir-se en un onsen calent envoltat de muntanyes és una experiència difícil de superar. ♨️

Vistes des de l'habitació del ryokan Yakenoyu

Nosaltres vam reservar a través de Booking el Ryokan Yakenoyu, per la ubicació enmig de la muntanya i perquè estava en un punt central entre Matsumoto (a unes dues hores) i la ciutat de Takayama (a hora i quart en cotxe). Com hem comentat abans, els ryokans no són barats, aquest ens va costar uns 460 € (amb les taxes d’onsen i zona que vam pagar en efectiu allà), per dues nits amb mitja pensió.

Habitació del ryokan Yakenoyu

Amb la yukata gaudint del sopar tradicional japonès

Tot i que veureu comentaris que està una mica atrotinat i que el personal gairebé no parla anglès, nosaltres vam estar molt a gust. Complia amb les expectatives d’un allotjament tradicional: tres onsen privats; yukata (semblant al kimono, però més lleuger i fresc); àpats amb un munt de plats que desconeixíem; habitació amb tatami i futon… Només entrar ja et fan treure les sabates, teniu sabatilles repartides per tota la casa que podreu emprar, i la yukata per estar còmodament per l’establiment i sopar com un japonès més. 👘

I per rematar, l’experiència onsen, que està molt bé, sobretot quan ja s’ha fet de nit i si la temperatura exterior acompanya: les nits als Alps poden ser fresques. ♨️
Un onsen és un bany tradicional japonès d’aigües termals, i el ritual és una mica diferent del que estem acostumats: abans d’entrar a l’aigua cal dutxar-se i rentar-se bé, i al bany s’hi entra completament despullat (sí, és una experiència nudista), sense banyador ni tovallola. La idea és que l’aigua termal serveixi simplement per relaxar-se i no per rentar-se. Costava entrar al principi, l’aigua pot estar molt calenta, però un cop acostumes el cos, és un plaer.


Experiència onsen al ryokan Yakenoyu

I com que els d’aquest ryokan eren privats, t’estalvies la possible incomoditat d’estar despullat amb desconeguts i un altre detall, hi ha onsen on no pots entrar si tens tatuatges, com que aquest era privat, no hem tingut problemes. Cal tenir-ho en compte, en alguns onsen no permeten l’entrada a persones amb tatuatges, per la seva associació tradicional amb la màfia japonesa (yakuza). 

Si us ve de gust viure una altra experiència termal a la zona, podeu acostar-vos al Shinhotaka, un onsen a l’aire lliure situat al costat del riu Gamata ♨️. El que el fa especial és la seva ubicació, pràcticament a tocar del riu i envoltat de muntanyes, que permet gaudir d’un bany termal en plena natura. És una experiència força diferent de la dels onsen privats del ryokan, ja que aquí el bany és compartit i mixt, tot i que els vestidors són separats. A més, cal portar banyador o una peça de bany adequada, a diferència dels onsen tradicionals on s’entra sense roba.
És un lloc ideal per fer una parada durant la ruta i relaxar-se una estona gaudint del paisatge. Això sí, tingueu en compte que és un bany estacional, que habitualment tanca durant els mesos d’hivern, i que pot quedar temporalment fora de servei si el cabal del riu augmenta massa. A tall informatiu, segons la informació oficial, la temporada de 2026 està prevista fins al 30 d’octubre, amb horari de 8 a 18 h i una aportació orientativa de 300 iens per a la neteja i el manteniment.

Onsen Shinhotaka

En ruta pels Alps japonesos

Alerta informativa dels ossos
🐻Atenció als ossos: la zona dels Alps japonesos és l’hàbitat de l’os negre asiàtic, i ocasionalment se’n poden trobar exemplars pels boscos i les muntanyes. Tot i que veure’n durant una ruta turística no és habitual (nosaltres vam veure una cria prop de la carretera), convé estar atent als cartells d’avís locals, evitar caminar sol per zones poc transitades i fer soroll mentre es camina per no sorprendre cap animal.




La cascada de Hirayu (Hirayu Otaki) és una de les grans joies naturals dels Alps japonesos. Amb una impressionant caiguda de 64 metres, l’aigua s’obre pas entre els boscos de l’entorn d’Hirayu Onsen, oferint un paisatge espectacular que canvia amb cada estació. A la tardor, el bosc es tenyeix de tons vermells i daurats, mentre que a l’hivern la cascada es congela parcialment i es converteix en una enorme escultura de gel. No és d’estranyar que estigui inclosa entre les 100 millors cascades del Japó.

Cascada Hirayu

El poble de Shirakawa-go, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, és conegut per les seves cases tradicionals d’estil gassho-zukuri, de les quals se’n conserven més d’un centenar de diferents mides. Aquestes construccions són molt característiques per les seves enormes teulades de palla, molt inclinades i amb forma de mans juntes en posició d’oració 🙏(d’aquí ve el nom gassho-zukuri), dissenyades per suportar les fortes nevades que cauen a la regió durant l’hivern. Les cases, construïdes principalment amb fusta i sense fer servir claus a les grans estructures de la teulada, són un exemple d’arquitectura tradicional adaptada a les condicions climàtiques i a la vida rural de muntanya. Per conèixer millor el poblat, podeu consultar el seu web.

Cases de Shirakawa-go

Tradicionalment, aquestes cases acollien diverses generacions de la mateixa família i combinaven els espais destinats a la vida quotidiana amb zones de treball, com les golfes, que s’utilitzaven per a la cria de cucs de seda. Passejar pels seus carrers permet descobrir un paisatge de cases envoltades de camps d’arròs, petits jardins i muntanyes, que canvia completament segons l’estació de l’any. I el més interessant és que no es tracta només d’un poble museu: moltes de les cases continuen formant part de la vida dels habitants, tot i que algunes s’han adaptat per rebre visitants.

Tapa de clavegueram
Casa d'estil gassho-zukuri a Shirakawa-go

Si voleu conèixer millor aquestes construccions, també podeu visitar l’interior d’algunes cases. Una de les més conegudes és la Wada House, una de les cases de gassho-zukuri més grans del poble, on es poden veure les estances tradicionals i objectes de la família que encara hi viu. També destaquen la Kanda House, que permet observar de prop l’estructura de fusta que sosté la teulada, i la Nagase House, de cinc nivells, que conserva un impressionant altar budista i objectes de la vida quotidiana. Entrar en alguna d’aquestes cases és una bona manera d’entendre com s’aprofitava l’espai i com s’adaptava l’habitatge a les dures condicions dels hiverns de muntanya.

La ciutat de Takayama, situada al cor dels Alps japonesos, és coneguda pel seu nucli antic molt ben conservat, que manté l’encant del Japó d’èpoques passades. Durant el període Edo (1603-1868), va prosperar gràcies als seus artesans i comerciants, i encara avui es poden recórrer carrers plens de cases de fusta, botigues tradicionals i antigues destil·leries de sake.🍶

Yoshijima House

La zona més emblemàtica és Sanmachi Suji, el barri històric, on les façanes fosques de les antigues cases de comerciants, les gelosies de fusta i els petits establiments creen una atmosfera molt especial. Passejar-hi sense pressa és gairebé obligatori: hi trobareu botigues d’artesania, pastisseries tradicionals i llocs on tastar algunes especialitats locals, com el mitarashi dango (broquetes de boletes d’arròs amb salsa de soja) o la famosa vedella d’Hida, molt apreciada al Japó. També és una bona ocasió per entrar en alguna destil·leria i tastar el sake elaborat a la regió.🥩


Cases de Sanmachi Suji

Un altre dels atractius de Takayama són els seus mercats matinals, especialment el de la riba del riu Miyagawa, on els productors locals venen fruita, verdures, adobats, flors i productes artesanals. Són ideals per veure una faceta més quotidiana de la ciutat i descobrir productes típics de la zona.

La visita al santuari xintoista Sakurayama Hachimangu és molt recomanable. Situat en una zona tranquil·la i envoltada de vegetació, una mica allunyada de l’enrenou del nucli antic. És un lloc amb molta història i està estretament vinculat al Takayama Matsuri, un dels festivals tradicionals més famosos del Japó, durant el qual desfilen espectaculars carrosses decorades artesanalment pels carrers de la ciutat. Val la pena acostar-s’hi per veure l’arquitectura tradicional del santuari i descobrir una altra cara de la cultura japonesa.⛩️

Santuari xintoista Sakurayama Hachimangu


Takayama és, en definitiva, una ciutat per gaudir caminant, assaborint la gastronomia local i descobrint petits racons tradicionals. Tot i que és una destinació força turística, conserva una identitat pròpia i és una parada perfecta per combinar amb la visita a Shirakawa-go i els paisatges de muntanya dels Alps japonesos.🏔️

dijous, 8 d’octubre del 2026

El Mont Fuji i la regió dels cinc llacs

Una altra de les visites recomanables des de Tòquio és anar la regió dels cinc llacs i el Mont Fuji 🗻. En autobús seria l'opció més senzilla, des de la terminal d’autobusos de Shinjuku hi ha autobusos directes fins a Kawaguchi-ko Station. El trajecte dura aproximadament dues hores, depenent del trànsit, i és probablement l’opció més còmoda si voleu anar directament des de Tòquio sense fer transbordaments.
Un cop a Kawaguchi-ko, diferents línies d’autobús permeten moure’s per la zona dels llacs.
Una altra possibilitat és agafar un tren de la línia JR Chūō des de Tòquio i fer transbordament a Ōtsuki per continuar amb la línia Fujikyuko fins a Kawaguchi-ko.
Com us vam explicar, nosaltres vam anar fins al llac de Kawaguchi-ko en cotxe, ja que veníem d’una ruta pels Alps japonesos.🚗

Els cinc llacs d’aquesta regió són Yamanaka-ko, Kawaguchi-ko (els més accessibles des de Tòquio), Sai-ko, Shöji-ko i Motosu-ko. Ara bé, ja us podeu imaginar que l’estrella serà el Mont Fuji (3.776 m), s’arriba a veure des de 100 km de distància. Els cinc llacs envolten la muntanya per la banda nord i ofereixen perspectives molt diferents del volcà.
Encara que s'esperi veure-ho aparèixer en qualsevol moment, el Mont Fuji sempre sorprèn, apuntant entre els arbres, o reflectit en un llac en l'horitzó. El cim més alt del país està molt present en la psique dels japonesos.
A l’estiu és molt complicat veure el cim sense núvols, a causa de la calor i la humitat. De fet, a l’hivern, que l’aire acostuma a estar més net, és quan millora la visibilitat.

El Fuji des de l'habitació al
Toyoko Inn Fuji Kawaguchiko Ohashi

Nosaltres vam optar per anar a Kawaguchi-ko, un poble molt turístic però ideal com a base per gaudir de les vistes del Fuji des del llac. Vam tenir la sort, a més, de poder-lo veure des de la mateixa habitació de l’hotel, el Toyoko Inn Fuji Kawaguchiko Ohashi, ja que la nostra habitació donava directament cap al volcà. És cert que no teníem la combinació perfecta de vistes (llac i Fuji alhora), però el preu estava força bé i ja coneixíem la cadena Toyoko Inn, així que per a nosaltres era una opció més que satisfactòria.

Si no us importa donar-vos el luxe d’una habitació amb vistes, a la riba nord del llac hi ha diversos hotels de categoria superior, com ara l’Ubuya, The Kukuna o el Tominoko, entre altres opcions. A banda de les vistes espectaculars, molts d’aquests allotjaments ofereixen spa, onsen i tota mena de serveis i comoditats per sentir-vos una mica més... glamurosos.

Llac Kawaguchi-ko

I, si no esteu allotjats en un d’aquests hotels de luxe, no passa res: és molt recomanable fer la passejada que ressegueix la riba del llac a partir del pont Kawaguchi-ko. En alguns trams, el camí es converteix en un recorregut especialment bucòlic, amb el llac al davant i el Fuji com a teló de fons. Si el dia és clar, costarà deixar de mirar enrere per comprovar que el volcà continua allà. Nosaltres el vam veure amb núvols, i, igualment és impressionant.

La imatge més habitual del Fuji a l'estiu
Si us fixeu només es veu la punta
Recreació amb IA amb visibilitat al 100%

Per sopar us fem una excel·lent recomanació, a nosaltres ens va agradar molt i el servei va ser molt atent. Just la nostra estada a Kawaguchi-ko coincidia amb l’aniversari d’en Jordi, així que l’ocasió demanava celebrar-ho com cal. 🎉

Crec que vam encertar de ple amb l’elecció: el Sarasvati, un restaurant amb una bona selecció de productes locals, entre els quals vam poder tastar una exquisida carn de wagyu.
I aquí ve l’anècdota: només havíem demanat si ens podien posar una espelma a les postres per celebrar l’aniversari. El que no esperàvem era que aquella petició acabés convertida en un magnífic plat de celebració, molt més elaborat del que imaginàvem, com podeu veure a la foto.
Un d’aquells petits detalls que no costen gaire, però que fan que recordis un restaurant amb un somriure.

Carn de wagyu (Sarasvati)

Celebrant l'aniversari al Sarasvati

Altres recomanacions de coses a fer per la zona

A prop de Kawaguchi-ko hi ha altres propostes que us poden interessar. Nosaltres no les vam fer, però les havíem vist recomanades en diverses guies i poden ser una bona alternativa si teniu més temps.

La primera és una visita de caire més cultural i, sobretot, molt fotogènica. Des de l’estació de Shimoyoshida s’arriba al parc Sengen, des d’on s’obté una de les imatges més clàssiques del Japó: la pagoda Chūreitō, vermella i de cinc pisos, envoltada de cirerers i amb el mont Fuji majestuós al fons. Això sí, la postal té un preu: cal pujar uns 400 graons fins al mirador. Si hi aneu durant la floració dels cirerers, probablement entendreu per què és una de les fotografies més famoses del país.🏯

Pagoda Chūreitō (imatge de Canva)

L’altra proposta és de caràcter força diferent i està pensada per als amants de l’adrenalina: Fuji-Q Highland, un dels parcs d’atraccions més coneguts del Japó, famós per les seves muntanyes russes trepidants i per les vistes privilegiades del Fuji.🎢

Pujar a la muntanya sagrada

L’experiència estrella de la zona és, sens dubte, la pujada al mont Fuji. Nosaltres ho deixem per a un altre viatge (i a veure si mentrestant ens dona temps d’entrenar-nos una mica…), però si sou amants de la muntanya, aquesta és probablement l’activitat més emblemàtica que podeu fer a la regió.🗻

Tapa de claveguera a Kawaguchi-ko

El Fuji no és una muntanya especialment tècnica, però no us deixeu enganyar per la seva forma gairebé perfecta: arriba als 3.776 metres, és una muntanya alta i exposada, i la meteorologia pot canviar ràpidament. A més, l’altitud és un factor que cal prendre seriosament. Per tant, no és una excursió qualsevol i convé anar-hi amb una certa preparació física i ben equipats.

Tradicionalment, l’ascensió es divideix en 10 estacions, des de la primera, situada a la base de la muntanya, fins a la desena, que correspon al cim. La majoria dels caminants, però, no comencen des de baix: les rutes més habituals parteixen d’una de les quatre cinquenes estacions, a les quals es pot arribar amb autobús i, en alguns casos, amb vehicle particular. Començar des d’aquí permet escurçar considerablement l’ascensió.

Des de les cinquenes estacions, el temps necessari per arribar al cim depèn de la ruta i del ritme. La Yoshida, per exemple, requereix unes 6 hores de pujada i unes 4 hores de baixada. A això encara hi podeu afegir el temps necessari per fer la volta al cràter, el conegut Ohachimeguri, un recorregut d’uns 3 km per la part superior del volcà.

La ruta Yoshida és la més popular i també la més accessible si us allotgeu a Kawaguchi-ko. Comença a 2.305 metres d’altitud, a la cinquena estació de la línia Fuji Subaru, també coneguda com a Cinquena Estació de Kawaguchi-ko. És una zona molt ben equipada, amb restaurants, botigues, lavabos i altres serveis, i per això és el punt de partida escollit per molts excursionistes.

Fuji envoltat de núvols des del llac Kawaguchi-ko

Quan es pot pujar?

Aquí cal tenir molt present una cosa: la temporada oficial d’ascensió és molt curta. El 2026, la ruta Yoshida i la Subashiri han estat obertes de l’1 de juliol al 10 de setembre, mentre que les rutes Fujinomiya i Gotemba han obert del 10 de juliol al 10 de setembre. Fora d’aquest període, els camins que porten al cim estan tancats i les autoritats desaconsellen (i en diversos trams prohibeixen) l’ascensió.
A més, la pujada està subjecta a algunes restriccions. A la ruta Yoshida, per exemple, el 2026 s’ha establert una taxa de 4.000 ¥ per persona i una limitació d’accés a la porta entre les 14.00 i les 3.00 h, excepte per als excursionistes que tenen una reserva en un refugi de muntanya. També hi ha un límit de 4.000 excursionistes diaris, sense comptar els qui tenen reserva en un refugi.

A Kawaguchi-ko hi ha molts racons
on podeu fotografiar el volcà

Algunes recomanacions si us animeu a pujar

No som uns experts de muntanya, però sí que ens sembla important tenir en compte algunes coses abans de plantejar-se l’ascensió:

  • No subestimeu l’altitud. Passar dels 2.300 metres de la cinquena estació als 3.776 del cim en poques hores pot provocar mal d’altura. Pugeu a un ritme tranquil, hidrateu-vos i, si apareixen símptomes importants, no continueu pujant.
  • Porteu roba d’abrigar encara que sigui estiu. Al cim pot fer molt fred i el vent pot ser fort, mentre que a Tòquio probablement us estareu fonent de calor…
  • Un bon calçat de muntanya i bastons són molt recomanables. El terreny és volcànic, amb molta roca i grava, i la baixada pot acabar sent especialment dura per a les cames i els genolls.
  • No confieu exclusivament en el mòbil. Porteu prou aigua i menjar i informeu-vos de la ruta i de la meteorologia abans de començar.
  • Si voleu dormir en un refugi, reserveu amb antelació. Dividir l’ascensió en dues etapes permet afrontar-la amb més calma i dona l’opció d’arribar al cim per veure la sortida del sol.
  • Compte amb el bullet climbing. Consisteix a pujar ràpidament des de la cinquena estació, arribar al cim per veure sortir el sol i baixar immediatament, sense passar la nit en un refugi. És una opció molt exigent i augmenta el risc de patir mal d’altura. Si heu vingut fins al Fuji, potser val més la pena prendre-s’ho amb calma i gaudir de l’experiència.

Per a més informació de la muntanya sagrada, les rutes i dates per poder escalar, consulteu el web oficial del Fuji. També us serà de molta utilitat les recomanacions i consells del web Japonismo.

Des de l'estació de Kawaguchi-ko

Encara que nosaltres no ens hi hàgim atrevit (de moment), pujar al Fuji deu ser una d’aquelles experiències que justifiquen per si soles un viatge al Japó. Això sí: millor arribar al cim sencer que no pas convertir la muntanya sagrada en una batalla personal contra els nostres pulmons.