Nova Zelanda: Northland

Ens endinsem a Northland (Te Tai Tokerau), la regió més septentrional de Nova Zelanda i un dels indrets on està més present la història maori. Però aquesta zona també és coneguda per les seves platges i els boscs centenaris de kauris, uns arbres gegants que antigament poblaven tota l'illa. Per descobrir la regió, serà interessant que visiteu aquest web, on teniu diverses propostes de rutes.

Paihia, Bay of Islands

Bay of Islands des de Waitangi Treaty Grounds

La nostra descoberta començarà a Paihia, en plena Bay of Islands, ja us podeu imaginar que és el lloc vacacional d'estiu més popular de la regió. Uns 230 km la separen d'Auckland, i la componen unes 150 illes amb platges banyades per aigua turquesa. Ara a l'hivern austral, és una zona molt tranquil·la amb un clima agradable. Històricament, és un indret destacat pels maoris, ja que les primeres migracions procedents de la Polinèsia van arribar aquí, l'anomenaven Pewhairangi. Però, també va ser el primer assentament dels britànics, a la veïna població de Russell. A banda de tots els esports aquàtics que vulgueu imaginar, també podreu fer creuers d'albirament de dofins i balenes.

A Paihia, ens quedarem dues nits al Scenic Hotel Bay of Islands, sense moltes pretensions però amb habitacions grans i confortables. Disposa d'un restaurant i una piscina, i un bon esmorzar, on també són destacables els ous benedictins. 

The Treaty House

Una de les visites que no us podeu saltar, és anar a Waitangi Treaty Grounds, a 5 minuts de la població i connectada per un estret pont. És segurament l'emplaçament més històric de tota Nova Zelanda, ja que el 6 de febrer de 1840 i després de molts intensos debats, els 43 caps maoris van signar el Tractat de Waitangi amb la Corona britànica, que després fou ratificat per més de 500 caps. Un acord que no es va complir, com no per part dels colons anglesos, desembocant en múltiples guerres i confiscació de terres, i ja en els anys més recents, després de llargues reivindicacions, en un procés de reparació.

L'entrada no és barata (60 $ NZ), però inclou la visita guiada al recinte, on destaca un espectacular museu i molt didàctic (Te Kongahu Museum of Waitangi) inaugurat el 2016; la Treaty House, on l'oficial britànic i primer representant de la Corona, James Busby, hi va viure amb la seva família i on es va redactar el tractat (1840); o la House of Gathering (Te Whare Rūnanga), una casa de reunions bellament tallada, en estil maori i inaugurada el 6 de febrer de 1940, per commemorar el centenari del tractat. La casa de reunions reflecteix les històries maoris i els estils de talla dels iwi, o tribus, de tota Nova Zelanda. Aquí completareu la visita, amb una representació de balls i cançons maoris, on no faltarà la tradicional dansa de la guerra, l'haka.

Danses tradicionals maoris

El complex museogràfic és tan gran que amb l'entrada podreu anar dos dies. No deixeu d'admirar la canoa de guerra de cerimònies (Ngātokimatawhaorua) més gran del món, de 35 m de llarg i construïda amb un exemplar de l'arbre kauri. Per moure-la es necessiten 76 remers, i cada 6 de febrer és llançada al mar per celebrar el Dia de Waitangi. Abans d'arribar a la Casa del Tractat, teniu un altre museu, Te Rau Aroha (Museu del Preu de la Ciutadania), ja us podeu imaginar pel nom, el sacrifici fet pels maoris al servei del seu país en temps de guerra. És a dir, en compliment de l'article 3, participar en les guerres de l'imperi britànic. L'asta de la bandera, a l'esplanada del turonet, marca el lloc de signatura del tractat, on onegen les tres banderes oficials: la de les Tribus Unides de Nova Zelanda (des de 1834), la bandera del Regne Unit (des de 1840) i la bandera de Nova Zelanda (des de 1902).

Bandera de les Tribus Unides de Nova Zelanda

Si amb tanta visita cultural us voleu relaxar, un agradable cafè vorejat per un jardí tropical, serà el lloc ideal per fer una parada i reflexionar sobre la història neozelandesa. Per cert, no ho hem dit, però al Museu de Waitangi, podreu descobrir l'origen del nom d'Aotearoa (Nova Zelanda). I és que la dona d'en Kupe (el primer cap maori que va arribar aquí) quan va veure l'illa, va pronunciar: "He ao, he ao tea, he ao tea roa!", que traduït seria, "un núvol, un núvol blanc, un núvol llarg i blanc", per aquest motiu, el país és conegut amb el sobrenom del País del núvol blanc, que a la vegada dona nom a la trilogia de l'escriptora Sarah Lark. 

Ngātokimatawhaorua, la gran canoa de guerra

El far del Cape Reinga, a uns 213 km, és el punt més septentrional de l'illa, i valdrà la pena fer aquesta ruta de gairebé tres hores des de Paihia. Ara bé, penseu a omplir el dipòsit de benzina, ja que la BP a la població d'Awanui és la penúltima benzinera de la ruta, i encara us quedaran uns 100 km per arribar. L'anècdota del viatge és que patíem pel nivell de gasolina, ja havíem entrat en reserva i no tindríem prou combustible per arribar a la BP de tornada, però pocs kilòmetres abans del far, vam trobar una benzinera miraculosa, al mig del no-res, la GAS Waitiki (9047 Far North Road, Te Hāpua 0484).

Far del Cape Reinga

Durant els últims 100 kilòmetres, en l'estreta península, només veureu granges disperses i ramats d'ovelles i vaques que pasturen en prats d'un verd infinit. No només és l'últim indret de l'illa, sinó també de la vida. Pels maoris des del cap (Te Rerenga-Wairua) els esperits dels morts "salten" a l'eternitat deixant aquest món, concretament i segons la tradició, des de l'arbre pohutukawa de 800 anys que s'aferra a les roques. En aquest lloc, el mar de Tasmània i l'oceà Pacífic es troben, provocant fortes onades que arriben als 10 m d'alçada quan hi ha tempestes. Des d'on deixem el cotxe, un passeig de 10 minuts us portarà al far (del 1941), on podreu veure, a l'oest el cap Maria Van Dieman i l'illa Motuopao, i a l'est hi ha Piwhane/Spirits Bay i Hikurua/de Serville Cliffs, el punt més al nord de l'illa del Nord.

Les vistes des del Cap Reinga

De tornada, valdrà la pena fer els gairebé 4 kilòmetres a l'oest per veure les Te Paki Giant Sand Dunes, una extensió de 7 km² de gegants dunes, de 150 m d'alçada. Us farà l'efecte d'estar un altre país, un exemple més de la varietat paisatgística de l'illa.

Te Paki Giant Sand Dunes

Des de Paihia i creuant l'extrem nord a l'oest, a gairebé 120 km, hi ha els boscs de kauri, els arbres gegants semblants a les sequoies. Waipoua Forest fou declarada reserva forestal el 1952, i fruit del procés de restauració del Tractat de Waitangi, les terres del bosc han estat retornades a la tribu teroroa, qui gestionen el centre de visitants.

Tane Mahuta

Te Matua Ngahere

El rei dels kauris, és l'exemplar Tane Mahuta, que rep el nom del déu maori del bosc, té unes dimensions colossals: 51,5 m d'alçada, un diàmetre de 13,8 m i un volum de fusta de 244,5 m³, convertint-lo en el kauri viu més gran, amb una antiguitat d'entre 1200 i 2000 anys. L'ecosistema d'aquests arbres és tan delicat que s'extremen les mesures de protecció, com per exemple, serà necessari netejar les soles de les sabates a consciència, amb aigua i uns raspalls, a les entrades del parc o en el sender que porta al Tane Mahuta.

En una altra zona del parc, en un passeig de 20 minuts s'arriba al Te Matua Ngahere (Pare del bosc), de 30 m d'alçada, un perímetre de 16,4 metres i una antiguitat calculada en 3000 anys. En teoria, també es poden veure altres exemplars de kauri, com les Four Sisters, un conjunt de quatre kauris units a la base, però per obres de rehabilitació, el camí estava tancat. Això sí, pareu l'orella i segurament escoltareu el Tui (Menjamel tui), una de les aus més característiques del país, amb el seu peculiar cant, que fins i tot pot repetir paraules com els lloros.

Poc més de 50 km separen el bosc de kauris de la població de Dargaville

Good Life Stores

, on pararem per posar benzina i prendre un cafè, abans de retornar a Auckland, i continuar la ruta cap al sud. La població no té res d'espectacular, però té la fama de ser la capital del moniato (kumara) de Nova Zelanda, aquí es produeixen dos terços d'aquest tubèrcul. Antigament, fou un important port fluvial des d'on s'exportava la fusta de kauri, de fet el seu nom ve del comerciant de fusta Joseph Dargaville, qui va fundar el poble l'any 1872.

Si també pareu per aquí, no passeu per alt la botiga-cafè Good Life Stores (98, Victoria St.), a banda de productes de proximitat, serveixen molt amablement un bon cafè i tenen unes magdalenes de xocolata boníssimes. I segurament també les galetes i els pastissos, que tot i no tastar-los, tenien una pinta exquisida.

Com heu vist, no us hem parlat d'altres restaurants o llocs on menjar, però a Paihia hi ha diversos restaurants on menjar bon peix (tot i ser cars) o més d'estil americà (hamburgueses, costelles de porc, pizzes...). Nosaltres vam preferir una cuina més exòtica, i vam sopar al Green's Thai Cuisine. De fet, són dos restaurants, al cantó tenen la versió hindú. Bones racions, plats ben cuinats i sense patir per la butxaca.

I si voleu estalviar, als supermercats Countdown tenen plats preparats i sandvitxos molt bé de preu, així que podeu carregar i fer el pícnic a les parades de la ruta.