Viatge en autocaravana: Costa occidental d'Astúries

    Ja us avisem que la nostra ruta per Astúries quasi serà de costa, i per tan som conscients que ens quedarà per a un altre viatge l'interior muntanyós del principat. Un pont de l'autopista A-8 separa les dues comunitats autònomes i les primeres poblacions asturianes que trobarem són Castropol i Figueras. 

El municipi de Castropol té un interessant i petit nucli antic amb edificis senyorials, com per exemple la Villa Rosita (s. XVI) o el Palacio de los Montenegro (s. XV-XVI), ambdues situades al c. Acevedo. Aprofiteu si està obert el pati del Palacio del Marqués de Santa Cruz (s. XVIII) per veure la seva capella, el pati porxat i la torre amb merlets. Un passeig pel moll us donarà bones vistes de la Ría de Eo (pels gallecs Ribadeo) i de l'arenal del Tesón, un banc de sorra situat davant del port de Figueras. 

Figueras (res a veure amb la capital de l'Alt Empordà) pertany al municipi de Castropol. En ella destaca l'eclèctic palauet Peñalba (ara un hotel), dissenyat per un deixeble de Gaudí, Ángel Arbex, el 1912. Les influències modernistes són ben presents, però cap detall que recordi a l'arquitecte català.

Si busqueu un restaurant de cuina asturiana, amb productes de qualitat i un bon servei heu d'anar a Casa Vicente (Av. Galicia). Pica una mica el preu, però val la pena anar-hi. Un clàssic des del 1940.

En la línia de la costa, destaca la platja de Penarronda, de sorra fina i daurada de 600 m de longitud i amb bones onades que farà les delícies dels surfistes. Com en tot el litoral cantàbric, caldrà tenir present els horaris de plenamar i baixamar. Aquí l'APP Park4night ens indica un lloc on pernoctar i gaudir d'una magnífica posta de sol.

Un sender de poc més de 2 km entre camps de blat de moro us portarà a l'àrea recreativa d'Arnao, una zona de pícnic amb barbacoes. Aquest lloc, pocs ho coneixen, va acollir un camp de concentració entre el 1937 i el 1942. Una discreta placa recorda les persones que van ser-hi confinades i privades de llibertat, vivint en condicions atmosfèriques molt adverses. A l'oficina de turisme de Castropol ens informen d'aquest lloc i ens comenten que hi ha un pla de recuperació i de museïtzació de l'espai, on per cert, sovint hi ha atacs contra el monòlit. 

El petit port de Viavélez, cap a l'est, és un lloc singular de tradició marinera amb drassanes, on es pescava la balena fins al s. XIX. Com a curiositat, aquí va néixer l'escriptora de novel·la rosa Corín Tellado. Hi ha una petita ruta fins a un mirador que us donarà una bona perspectiva del port.

El municipi de Navia ubicat en la desembocadura de la ria del mateix nom, conserva algunes restes medievals, com l'antiga muralla del s. XIII. Al voltant de la plaça de l'ajuntament (edifici del s. XIX) hi ha l'església de Santa María de la Barca (de finals del s. XIX) edificada sobre una antiga església medieval, o les cases senyorials de la Marquesa de Navia-Osorio (s. XVIII) o la Casa del Limonar. Pels amants dels dolços, podeu parar a esmorzar a la pastisseria Santa María (c. Mariano Luiña, 18), simplement fabulosa! 😋🍰

El sender GR E-9 us portarà fins a la desembocadura on hi ha la platja de Navia, de 330 m i de sorra fina. A 5 km de Navia, la platja de Frexulfe, una de les més grans de la zona, de 820 m i també de sorra fina. El bany aquí s'ha de fer amb precaució, ja que els corrents en els dies ventosos poden ser perillosos. Està declarada monument natural i per tant és un espai de protecció de la fauna i flora.

La Reserva Natural de Barayo és un espai protegit, formada pel tram final del riu amb el qual comparteix nom, dunes, aiguamolls i una platja salvatge de 700 m, de sorra fosca freqüentada per naturistes. L'accés és de vianants, a través d'una pista forestal o descendint per unes escales naturals enclavades al penya-segat.

                                           

El Puerto de Vega és un poble pesquer, on en el mirador de la Riba es recorda el passat balener de la localitat, amb una costella de cetaci i una escultura que reprodueix la pesca d'aquests grans mamífers. Des d'aquest punt hi ha bones vistes del port. També val la pena pujar fins a la Capilla Nuestra Señora de Atalaya, fundada pel gremi de mariners el 1605. La llegenda diu que la imatge de la verge va aparèixer flotant a la zona. Des d'aquest punt, el més alt del municipi, hi ha bones vistes. 

Val la pena caminar pels carrers estrets del nucli antic i si teniu gana, la població té reconegudes tavernes amb bon peix.

Luarca és un municipi pintoresc i molt animat a l'estiu. A la plaça Alfonso X, el centre de la vila, hi ha el Palacio de Gamoneda (s. XVIII), on hi ha l'exposició permanent dedicada a un dels més il·lustres asturians, Severo Ochoa, Premi Nobel de Medicina el 1959. Des de la plaça podem creuar el riu Negro pel pont del Beso. La llegenda explica que a l'edat mitjana el pirata Cambaral fou empresonat després d'una batalla a Luarca. El seu captor el va portar a casa seva, i com passa en aquestes històries, la filla del captor es va enamorar del pirata. Els amants van decidir escapar-se i quedaren en trobar-se prop del riu, allà es fongueren en un petó apassionat. El pare, en trobar-se la parella, enfurismat va donar mort als dos. Una trista llegenda que ens recorda Maricel de Dagoll Dagom. En aquell punt es va construir el pont, i per cert, un dels barris de la vila es diu Cambaral.

Travessant el pont teniu l'antic barri de pescadors (Pescadería), pels seus carrerons i costa amunt arribareu al mirador de El Chano i a la petita capella de San Roque i San Martín (s. XVII), des d'aquí hi ha una magnífica panoràmica de Luarca. 

Una altra opció és fer el passeig del moll, passant per l'animat port i pujant pel barri de Cambaral fins a l'ermita de Nuestra Señora Blanca, reedificada en el s. XVIII, i el far. Des d'aquesta talaia hi ha bones vistes. Just al cantó, el cementiri que mira al port, un dels més bonics del país, per les vistes i les tombes i escultures modernistes que conté. En aquest lloc descansen les restes de Severo Ochoa i la seva dona.

Si després de tanta de pujada us ve de gust un bon gelat, podeu anar a El Asturiano (c. Parroco Camino, 16), amb varietats que reprodueixen els gustos de la rebosteria asturiana, com per exemple el gelat de Moscovitas, unes galetes que es fan a Oviedo.

A continuació ens dirigim al cap de Busto amb un característic far. En aquest espai es permet pernoctar i és un dels millors llocs per quedar-se i veure la posta de sol sobre el penya-segat. Però també és el lloc per venir-hi a fer festes nocturnes i botellades a ritme de reguetón... així que millor aparcar el més allunyat del far possible. Un sender circular de 8 km que comença i acaba al poble de Busto recorre la zona, passant per set miradors sobre el mar i penya-segats de vertigen.

Molt a prop d'aquí un altre mirador excepcional, La Regalina a Cadavedo amb una ermita del mateix nom i uns hórreos, que a diferència dels gallecs, els asturians són més grans, quadrats, de fusta i amb coberta piramidal de teules. Les vistes de la costa i els penya-segats són espectaculars.

Seguint la costa en direcció a Avilés, no podeu passar per alt la platja del Silencio.  Una de les platges verges més maques de la costa occidental, amb forma de petxina protegida per penya-segats i illots de diverses mides que aplaquen la força de la mar. S'hi arriba amb un accés a peu d'uns 500 metres, mitjançant nombroses escales. No disposa de serveis, i potser per això la seva bellesa es conserva intacta.

El Cabo Vidio és un altre indret predilecte per veure la posta de sol, on també hi ha un far i unes vistes espectaculars des dels penya-segats de 100 m d'altura. Si baixeu a la platja que queda a l'esquerra i en horari de baixamar, es pot veure la cova de la Iglesiona, una gran cavitat coberta per una alta i perfecta cúpula.

La població de Cudillero és una de les més boniques de la costa asturiana. La configuració de la vila és singular, ja que queda amagada des de la mar i des de terra, on les cases de mil colors pugen costa amunt, que donen forma al seu conegut i fotografiat amfiteatre. Fins i tot, té la seva pròpia i personal llengua: el pixueto, que s'exhibeix cada any en el pregó de l'Amuravela, peça que narra en clau d'humor i ironia l'esdevingut al llarg de l'any. Aquesta peça se celebra cada 29 de juny coincidint amb la festivitat de San Pedro, és un dels grans esdeveniments d'aquest poble. 

Cudillero traspua mar i pesca pels quatre costats, i encara conserva tradicions tan singulars com la del curadillo, un menjar únic inventat pels mariners pixuetos en èpoques passades, quan deixaven deshidratar petits esquals durant mesos a la porta de casa seva. La plaça de la Marina està farcida de bars, restaurants i tavernes on degustar la gastronomia marinera asturiana.

A l'oficina de turisme us proposen quatre rutes circulars que ressegueixen l'amfiteatre escales amunt i avall, recorrent els carrers estrets i laberíntics, aturant-vos en els múltiples miradors. En un d'aquests carrers (El Canto, 1) hi ha la curiosa Casa de las Conchas, amb la façana coberta de petxines, cargols de mar i closques de musclos.

Com que no tenim reserva és molt complicat trobar un lloc a la plaça de la Marina, així que ens allunyem una mica del centre i dinem al bar El Velero (C. Suárez Inclán, 9). Aquí tastarem el famós cachopo: una mena de llibret fregit de filet de vedella XL, farcit de pernil i formatge (a vegades també de cecina) i arrebossat amb pa ratllat i ou. Amb un per a dues persones teniu més que suficient!! 😋🥩🍴

A la botiga La Gijonesa (Plaza de San Pedro) trobareu una bona selecció de productes asturians que seran el millor souvenir que podeu portar. Conserves, mel, melmelades, dolços, formatges, sidres... tot envasat en un format molt atractiu. D'aquí, entre altres coses, comprarem les famoses Casadielles, un dolç típic, fet amb pasta de full ensucrada i farcida d'una crema de nou, avellana, mel i anís.

La ciutat d'Avilés busca el seu efecte Guggenheim amb la posada en marxa del Centro Niemeyer, inaugurat el 2011. L'última obra internacional d'Oscar Niemeyer i l'única a l'estat espanyol. Dissenyat a partir del 2006, fou una mostra d'agraïment de l'arquitecte brasiler després d'haver estat guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries l'any 1989. Aquest espai de grans dimensions està cridat a ser el motor de reconversió d'una ciutat industrial i d'una àrea degradada, a una destinació turística d'interès cultural.

L'equipament multicultural i multidisciplinari consta de quatre edificis connectats per una gran plaça de 22.000 m² que acull tota mena de propostes. Un auditori; una cúpula, espai expositiu diàfan d'aproximadament 4.000 m²; una torre-mirador de la ria i la ciutat i un edifici polivalent, amb sales de cinema, d'assaig, i per fer-hi conferències.

De moment han passat 10 anys des de la seva inauguració, i a poc a poc es va veient com s'està transformant l'espai, tot i que falta molt encara per regenerar l'urbanisme industrial de la ria. A banda d'aquest centre cultural contemporani, Avilés posseeix un centre històric amb palaus, jardins, fonts, esglésies, cases porticades, etc. que li confereixen una atmosfera única. 

Aquest nucli històric és un dels més ben conservats del nord d'Espanya. Entreu-hi pel carrer Rivero a l'Av. de Cervantes, aquesta via us portarà directament al centre, a la Plaza de España. Abans però, podeu contemplar el Parque de Ferrera, que fou una propietat del Marqués de Ferrera, amb el seu llac amb cignes i els jardins d'estil francès. El barroc palau de l'ajuntament (1667) amb el seu porxo d'11 arcs presideix la plaça de España. On també destaca l'elegant Palacio del Marqués de Ferrera (1652), de residència nobiliària a hotel de luxe. Prop d'aquí, l'església de San Nicolás de Bari, coneguda popularment com a San Francisco, ja que els franciscans van estar 800 anys en aquest convent. Des del s. XIII ocupa aquest espai, on encara hi ha vestigis d'arquitectura romànica, com la façana que dona pas al claustre. No passeu per alt la font de los Caños de San Francisco (s. XVII), de les seves canelles amb forma de caps humans surt una aigua molt fresca. 

El carrer Galiana, obert el s. XVII per eixamplar la ciutat medieval fora muralles, és la via més emblemàtica de la ciutat, amb els seus porxos (és la via porxada més llarga del país, amb 242 m) ocupats per un munt de restaurants i bars on prendre alguna cosa. A l'inici del carrer i al cantó de l'església de San Nicolás de Bari, hi ha el palau de Balsera, d'estil modernista.

Tornant enrere trobareu el Palacio de Valdecarzana, construït per un ric comerciant al s. XIV seguint l'estil gòtic característic de l'època. Amb els arcs ogivals de la planta baixa i la filera de quatre bífores que coronen la façana, és l'edifici civil més antic de la ciutat. La Iglesia de los Padres Franciscanos, del s. XII, destaca especialment per la seva façana, en la qual s'obre una portada romànica de tres arquivoltes sostingudes per columnes.

Com a detall curiós, l'estàtua de La Monstrua (C. Carreño Miranda, 1). Aquest terrible nom l'ostentava Eugenia Martínez Vallejo, una dona nascuda al s. XVII, amb una malaltia congènita que li provoca una notable obesitat. A l'edat de sis anys, el rei Carlos II la va cridar a la cort, per formar part de la "gent de plaer del rei", és a dir per a entreteniment del monarca. El pintor d'Avilés, Juan Carreño de Miranda, retratista oficial de la casa del rei, la va retratar diverses vegades, tan vestida com nua... En fi, com seria de desgraciada la vida de la pobra dona, destinada a ser bufó del rei. 

Per cert, per dormir hem incorporat un nou lloc a l'APP Park4night, al pàrquing Los Canapés, a l'Av. Gutiérrez Herrero. Una zona molt tranquil·la, on acostuma a ser punt de trobada de l'examen de conduir. Molt a prop hi ha un Lidl que us ajudarà a omplir el rebost de l'autocaravana.

Abans de deixar la ciutat, ens recomanen la sidreria Casa Germán (C. Carmen, 53) on comprar sidra, la beguda més característica d'Astúries. Per 18 € ens enduem una caixa de 12 ampolles. No us podem dir que tal el menjar, no hem dinat aquí, però el restaurant té molt bona pinta!

Poc més de 120 km separen el poble de Castropol amb el Cabo de Peñas, l'últim punt de la costa occidental que hem visitat. L'espai protegit es troba en el punt més septentrional d'Astúries. És sens dubte un dels llocs més agrestos del Principat i amb més personalitat. Els seus escarpats penya-segats, que a vegades arriben als cent metres d'altitud, trenquen sobre les aigües del Cantàbric, formant un conjunt d'inigualable bellesa. Un far, el més gran de la regió, inaugurat el 1852, és el punt d'arribada de múltiples senders que recorren la zona.

Des de Peñas, es poden contemplar petites illes i illots rocosos, destacant entre ells La Erbosa, la segona illa en extensió del Principat. No us perdeu aquest espai idíl·lic que us deixarà un bon record i magnífiques fotos.

Viatge en autocaravana: La Corunya i Costa Nord

    La Corunya és la segona ciutat més poblada de Galicía després de Vigo, i un dels principals ports de la comunitat. Bona part de la ciutat està situada sobre una península i tanca per un dels extrems la Ría da Coruña. L'estreta península té dues costes diferenciades, en una tota la zona portuària i a l'altra les platges urbanes d'Orzán i Riazor, separades per una escullera. 

En un dels extrems de la península i sobre el port hi ha la ciutat antiga, que podem començar a explorar per la Praza de María Pita. Dedicada a l'heroïna corunyesa que va plantar cara a l'armada anglesa l'any 1589, després que matessin al seu marit. Segons explica la llegenda, va agafar el pal de la bandera anglesa i es va llençar contra el germà de Francis Drake, qui havia donat ordre d'atacar la ciutat. El monument a Pita en el mig de la plaça recorda els fets. L'ajuntament que presideix la plaça és de principis del s. XX on les quatre figures de la façana representen les quatre províncies gallegues.

La Colegiata de Santa María do Campo (s. XIII) a la Rúa Damas és d'estil romànic. Consta de tres naus amb una rosassa ogival. Enfront, la Casa Palacio Cornide (s. XVIII) va ser un cine el passat segle i després passà a formar part (sic) de les propietats del dictador Franco. 

Si voleu aprofundir en la història de María Pita i de la ciutat podeu visitar la Casa Museo María Pita (C. Herrerías, 28). El carrer on està la casa-museu desemboca a la petita plaça de Santa Bárbara, d'ambient recollit entre els murs de pedra del Convento de las Madres Clarisas (anomenat també de Santa Bárbara). Baixant per la Rúa Príncipe i abans d'arribar a la Praza da Constitución, una placa recorda que aquí va viure l'escriptora i poeta gallega Rosalía de Castro. A pocs metres de la plaça topareu amb l'església més antiga de La Corunya, dedicada a Santiago. Dels s. XII-XIII té un origen romànic, però posterioment ampliada amb elements gòtics.

A la Rúa Tabernas, 11 la Casa Museo de Emilia Pardo Bazán, qui a banda de comtessa va ser escriptora, feminista i professora de l'Ateneu madrileny. Rebutjada fins a tres ocasions per entrar a formar part de la RAE només pel fet de ser dona, va acabar sent presidenta honorífica de la Real Academia Gallega, que té la seu en aquesta casa.

El Jardín de San Carlos ocupa l'antic baluard Fortaleza Vieja d'ús militar i va ser transformat en parc el s. XVIII. La seva posició de talaia el converteix en un magnífic mirador del port i del castell de San Antón, fet construir pel rei Felip II per defensar el port. Actualment acull el Museo Arqueológico.

Molt a prop del Jardín de San Carlos hem trobat un bar amb molt bona qualitat-preu. És la Taberna del Chipirón (Rúa San Fernando, 21). Tot i tenir la terrassa plena i la cuina desbordada per les comandes, ens han aconseguit una tauleta a l'interior. Pensant en la situació de la cuina, els plats van sortir quasi sense esperes i ben cuinats. Pop a la gallega, ració d'empanada i ració de calamarsets a la planxa, més dues aigües, dues racions de flam de la casa (boníssim i casolà) més dos cafès, tot per 35,90 €. Hem vist crítiques molt negatives a TripAdvisor... però ens costa creure que estiguem parlant del mateix local. Per nosaltres 100% recomanable.

El passeig de la Marina dona la visió típica de la ciutat, que s'ha guanyat el sobrenom de "la ciutat de vidre". I és que les antigues cases de pescadors van donar lloc, durant el s. XIX, a una fila de nous immobles amb els balcons envidrats. D'aquesta manera les galeries cobertes es protegien de l'erosió del mar i del vent.

Els carrers que hi ha entre la Marina i les platges, estan plenes de bars i restaurants on es respira l'ambient de la ciutat. Així que aquí tindreu una bona oferta gastronòmica per triar i remenar.

No podeu deixar La Corunya sense visitar la Torre de Hércules, en un dels extrems de la península venint des de la costa de les platges. Aquest far d'origen romà, es va edificar el s. I, i modificat posteriorment donant-li una planta quadrada de 55 metres d'altura. Podeu pujar-hi per 3 € i promet bones vistes de la ciutat. Als peus del far un gran parc de 50 Ha on hi ha 15 obres escultòriques que dialoguen amb la torre a través de la mitologia o la simbologia marítima. Una d'aquestes llegendes recollida a la Estoria de España, iniciativa del rei Alfons X, explica que el gegant Gerió derrotat per Hèrcules descansa als peus del far.

De la Costa Nord som conscients que ens hem saltat molts pobles marítims amb molt d'encant, i ens hem dirigit directament a la Praia das Catedrais. Aquesta platja de la costa de Lugo i quasi a tocar d'Astúries té fama mundial, en el 2013 va ser escollida entre els viatgers de TripAdvisor com la 6a millor platja del món, la segona del continent europeu i la millor platja espanyola [+ informació]. La Xunta per evitar aglomeracions a l'estiu, i més en temps de pandèmia COVID-19, ha creat una pàgina de reserves. L'entrada és gratuïta, però això sí, cal tenir molt en compte els horaris de la baixamar i la plenamar, ja que amb la marea alta el mar engoleix la platja.

Tot i que el seu nom original és Praia Augas Santas, és coneguda popularment pel seu nom catedralici per les seves roques de pissarra erosionades en forma de voltes o contraforts de les catedrals. Aquests arcs arriben als 30 m d'altura creant un paisatge encisador. El mar i el vent són els responsables d'aquesta transformació, deixant una platja colpidora que tot i ser apte per al bany cal tenir en compte la fredor i potència de l'aigua.

Per cert, els pàrquings habilitats prop de la platja són aptes per pernoctar amb l'autocaravana, i així ho hem fet, gaudint de la posta de sol al cantó del mar.

Ribadeo serà l'últim poble que visitarem de Galícia abans d'entrar a Astúries. La Ría de Ribadeo separa les dues comunitats, i del poble destaca el seu passat rellevant com a port destacat del cantàbric. A l'oficina de turisme situada a la Praza de España us facilitaran un mapa amb les rutes dedicades al Ribadeo Il·lustrat i al Ribadeo Indià. 

Durant el S. XVIII, el període de la Il·lustració, el port de Ribadeo aconsegueix una posició de primer nivell en el Cantàbric, causa i efecte de l'establiment d'importants comerciants que edifiquen habitatges i pazos d'arquitectura singular. Com per exemple el Pazo de Ibáñez (s. XVIII) d'estil neoclàssic fou propietat de Raimundo Ibáñez, marquès de Sargadelos. Ibáñez fou un dels principals impulsors del port comercial de la ciutat. Avui en dia, la casa és la seu de l'ajuntament. 

A finals del s. XIX i principis del XX alguns comerciants de la localitat van emigrar per provar fortuna a Amèrica. El negoci va ser un èxit i en tornar van demostrar la seva riquesa en les cases que s'edificaven. Aquests són coneguts amb el nom d'indians. D'aquesta ruta indiana, destaca la Torre dos Moreno (1915) d'estil eclèctic amb influències modernistes a la Praza de España. El seu estat és decrèpit, però a l'oficina de turisme ens informen que està prevista la seva restauració per una empresa privada, esperem que així sigui, perquè l'estat de conservació és lamentable. El barri de San Roque al carrer del mateix nom, hi ha diverses cases d'indians (Casa de A Axudantía; habitatge de Doña Esperanza Leiras; Casa de los Andes; Casa de la Calzada...). La Casa do Óptico (actual seu de l'Escola Oficial d'Idiomes) és un altre bon exemple d'arquitectura indiana, amb el seu mirador a la teulada "gurugú". Construïda a principis del s. XX encara conserva l'acàcia plantada fa un segle al seu jardí o la palmera, arbre característic en els jardins indians, per influències del Carib.

Per completar la visita val molt la pena fer la ruta que segueix la ria fins a l'illa de Pancha, on hi ha dos fars. Un més antic de planta quadrada és del s. XIX (ara allotjament turístic) i la torre cilíndrica de 12 m d'altura del 1980. Pel camí es passa per les restes del castell de San Damián (s. XVII) i el O Cargadoiro, una estructura metàl·lica i ara mirador, que a principis del s. XX s'utilitzava per carregar als vaixells les mercaderies que provenien de les mines de ferro de Vilaoudrid (a A Pontenova).

A l'APP Park4night trobem un descampat de terra sense serveis on està permès pernoctar. Molt tranquil i ubicat molt a prop del centre. I just al cantó, la pizzeria Galipizza (Av. de Galicia, 27). Una cadena de pizzeries gallegues amb bona qualitat-preu que incorpora productes gallecs en les seves receptes. Ara bé, han de controlar els temps d'espera i evitar saturar la cuina... vam esperar molt que ens portessin el menjar.

Viatge en autocaravana: Lugo

     Segurament si no fos per la muralla romana, no hauríem visitat la ciutat de Lugo. Aquesta construcció de quasi 2000 mil anys d'història és el principal interès turístic de la població. Es va edificar entre els anys 260 i 310 per protegir la ciutat seguint les pautes de l'arquitecte romà Vitrubi. De poc més de 2 km, es van aixecar 85 cubs, dels quals en queden 71. Aquestes àrees semicirculars tenien finestres que servien als soldats per vigilar els murs, ara només queden dues en un dels cubs. 

La muralla que té un gruix d'entre 4 i 7 metres tenia cinc portes d'accés que amb el transcurs dels segles s'han multiplicat per dos, per permetre el creixement de la ciutat. A mitjans del segle XX, després de molts anys d'abandonament es va decidir recuperar-la. Tot i que també s'havia debatut enderrocar-la (com altres ciutats van eliminar les seves muralles per créixer) la seva conservació va ser un encert, i l'any 2000 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. De fet, és l'única muralla romana d'Espanya que es pot recórrer sencera a peu. 

Pel camí de ronda de la muralla es pot observar com l'evolució de la ciutat no ha conservat el seu interior medieval. Pensem que és una llàstima perquè les edificacions de la segona meitat del s. XX desllueixen les vistes de la muralla. Així i tot, cada vegada que s'aixeca una pedra de la part interior, aflora el passat de la ciutat, que si es conserva degudament permet llegir la història de la població. Un exemple d'això el trobem a la Casa de los Mosaicos (C. Doutor Castro, 20), on unes excavacions van descobrir una domus romana dels s. III-IV. Al carrer hi ha uns vidres que permeten veure part dels mosaics.

A tocar d'una de les portes de la muralla, s'aixeca la Catedral de Santa María de Lugo iniciada el s. XII sobre una altra església, conserva parts romàniques, com per exemple en les voltes de la nau del creuer. Modificada fins al s. XVIII, s'han anat incorporant elements gòtics, barrocs i neoclàssics. 

La Praza do Campo era el centre de l'antiga ciutat medieval, on es venien els productes dels agricultors i artesans. Al mig hi ha la font de San Vicente (del s. XVIII) i cada 29 de juliol raja vi en comptes d'aigua, regal dels hotelers de la zona en honor a la festivitat de Santa Marta (la seva patrona). Els carrers que donen a la plaça, com la Rúa Nova, són les zones de tapeo i vins, que per cert, aquí hi ha el bon costum de donar una tapa gratis amb cada consumició.

Es diu que a Lugo es pot consumir el millor pulpo a feira de Galícia. No sabem si serà el millor, però el que hem tastat al bar El Cotá  (Praza Soidade, 23) estava molt bo. Un lloc molt recomanable de cuina tradicional gallega elaborada de manera casolana. A banda del pop, tastarem les frebas (carn de porc), cecina i un pastís de xocolata de la abuela. Acompanyat d'una gerra de vi Mencía cosechero. 🍴🐙🍷😋

A la Praza Maior hi destaca el Círculo de las Artes (de finals del s. XIX) i la casa consistorial, del s. XVIII, obra de Lucas Antonio Ferro Caaveiro, és un bon exemple d'arquitectura barroca gallega. Posteriorment es va afegir la torre del rellotge, envoltat de polèmica, ja que no harmonitza amb el conjunt. Per prendre un cafè podeu anar al Café del Centro, en el número 9 de la plaça. De més de 100 anys d'història conserva l'essència dels antics cafès amb els revestiments de fusta i cristalleria.

A uns 40 minuts en direcció a Monforte de Lemos, hi ha el càmping Vila de Sarria. Un lloc magnífic i ben equipat on passar la nit i carregar la bateria de l'autocaravana (motiu pel qual també hem dormit aquí). Tot per 22 € (dos adults, la plaça de l'autocaravana i la connexió a la llum). A més, us pot servir de base per explorar la Ribeira Sacra i el canyó del riu Miño.

Al nord de la província i a uns 60 km de Lugo hi ha l'agradable i històrica població de Mondoñedo. El poble té un important llegat històric, ja que a l'edat mitjana fou seu episcopal de la comarca. Aquesta rellevància religiosa i política es veu reflectida en la Catedral-basílica de la Asunción. Construïda a partir del s. XIII té una façana protagonitzada per un cos dividit en tres ogives i dues torres laterals de 35 m d'alçada. Una àmplia nau, amb planta de creu llatina que remata en una girola, guarda els orgues medievals i un altar major barroc.

La Fuente Vieja i l'antic consistori, ambdós del s. XVI són dos dels monuments històrics del passat medieval, entre altres edificis religiosos del s. XVIII. Gastronòmicament també és famosa pel Pastís de Mondoñedo, de la pastisseria O Rei das Tartas (Guevara, 24). Aquestes contundents postres tenen una base de pasta de full, pa de pessic borratxo, cabell d'àngel, ametlles i decorada amb fruita confitada. Si hi aneu, tasteu-la i ens dieu. A nosaltres ens va emocionar!! 😋😋🙌🍰

Viatge en autocaravana: Santiago de Compostel·la i Costa da Morte

    Segurament Santiago de Compostel·la és la principal destinació de turisme religiós del país. La presència de l'apòstol Jaume (Santiago en castellà) atreu milers i milers de pelegrins any rere any. Si teniu l'oportunitat de visitar la ciutat en la festivitat del Sant (25 de juliol), tingueu en compte que Santiago s'omple de concerts i activitats culturals. Fins a 10 rutes del camí conflueixen a Compostel·la, que per cert si esteu interessats a fer el Camí de Sant Jaume, aquí teniu la web oficial. I per a les rutes que passen per Catalunya tenia aquesta secció de la pàgina oficial de turisme. 

A banda de l'atracció religiosa, Santiago de Compostel·la és una ciutat universitària i un gran centre cultural, cosa que es manifesta en la seva vida intel·lectual i nocturna. El centre històric que envolta la impressionant catedral està farcit d'edificis històrics i racons amb molt d'encant. 

La catedral que es va començar a construir el s. XI sota el regnat d'Alfons VI per acollir les restes del Sant, es va finalitzar dos segles més tard, amb Alfons IX consagrant la seu. Segons la llegenda, el cos de Santiago va arribar a les costes gallegues en una barca de pedra des de Palestina. Només el cos, ja que l'apòstol fou decapitat l'any 44, la Verge Maria va custodiar el seu cap i aquest reposa a l'església de Jerusalem. 

A la Praza do Obradoiro es pot veure la façana principal amb les dues torres que apunten al cel, aquesta façana d'origen medieval es va remodelar durant els segles XVII i XVIII. A la mateixa plaça es troben el Pazo de Raxoi (s. XVIII) que originalment fou un hospici i l'Hostal dos Reis Católicos (s. XVI) que acollia els pelegrins malalts antigament i ara és un Parador Nacional. A l'interior del temple destaca l'impressionant retaule major, amb la figura de l'apòstol vestit de pelegrí al centre. D'estil barroc i ricament decorat en plata la tradició mana que els pelegrins pugin pel darrere de l'altar i abracin la figura del sant, però en temps de COVID-19 no està permès. Davant de l'altar el famós botafumeiro, un gran encenser que ja s'utilitzava a l'edat mitjana per "aromatitzar" l'interior de la catedral plena de pelegrins que no havien passat per la dutxa. Dotze dies a l'any els tiraboleiros (homes encarregats de l'encenser) el carreguen d'encens i carbó i el fan moure mitjançant unes politges amb un moviment pendular a 70 km/h, col·locant-se casi en paral·lel amb el sostre. 

Les restes del Sant reposen en una urna de plata al mausoleu, sota l'altar major. Restes que durant molt de temps van estar amagades per evitar que possibles invasions les robessin. Però al s. XIX unes excavacions en el temple van permetre trobar-les de nou. La cua per accedir al mausoleu és diferent de la de l'entrada al temple, s'entra per una porta des de la Praza de Quintana. En aquesta plaça també hi ha la Porta Santa que només s'obre durant l'Any Sant Compostel·là (quan Sant Jaume cau en diumenge).

Després d'una cua força llarga, però ràpida (només es para quan s'està fent Missa), s'accedeix al temple per la Praza das Praterías, aquí hi ha l'única façana romànica que es conserva i també la torre del rellotge del s. XIV.

Si voleu conèixer més detalls de la catedral, podeu consultar la seva pàgina web: catedraldesantiago.es

Prop de la Praza das Praterías es troba la Casa do Deán (s. XVIII), una casa d'estil barroc que allotjava els pelegrins de prestigi, com els bisbes o els degans de la catedral. Actualment acull l'Oficina del Pelegrí. També a pocs passos de la catedral hi ha la bucòlica, enjardinada i petita Praza de Fonseca, on també hi ha el pazo del mateix nom del s. XVII, on es fan exposicions temporals de la universitat. 

Val la pena recórrer tota la trama de carrers que envolten la catedral, plena de bars i restaurants on menjar alguna cosa o simplement fer el tapeo de la tarda. Aquí es troben els edificis històrics de la universitat (Praza da Universidade), pazos i esglésies, entre altres edificis rellevants.

Però si voleu un recorregut més gastronòmic i de vins, podeu fer la ruta París-Dakar, és a dir del Bar París (C. Bautizados, 11) fins al Bar Dakar (C. Franco, 13). 180 m de ruta plena de bars per agafar-se un bon pet! 😋😅🍻🍷

Nosaltres, seguint la recomanació d'un amic, hem sopat al restaurant A Maceta (Rúa de San Pedro, 120). A prop del centre històric, ha estat tot un descobriment. Obert el 2016 barreja els productes gallecs amb la influència de la cuina internacional, com per exemple el Gua Bao de llagostins o el sashimi de sorell. Disposa d'un jardí interior amb algunes taules on gaudir d'un bon àpat en les nits d'estiu. Ens va encantar tot allò que vam provar, així com el bon tracte i professionalitat del servei. 

Des de Santiago de Compostel·la tornem al mar, a la Costa da Morte. Un litoral que com el nom indica ha vist molts naufragis en un mar brau, engolint mariners i pescadors. La primera parada serà al cap de Fisterra, el punt on molts pelegrins acaben el seu viatge i abandonen les seves botes, de fet, hi ha l'escultura d'una bota sobre les roques que envolten el far. 

Fisterra va ser en l'antiguitat la fi del món conegut, però també de la vida terrenal. Els romans creien, en veure el mar empassant-se el sol, que aquí hi havia el trànsit entre la vida i la mort. També hi ha la llegenda que els fenicis van construir un altar dedicat al Sol, l'Ara Solis i que l'apòstol Santiago el va destruir. Sigui com sigui, l'indret està carregat de misticisme i espiritualitat, i en caure la tarda, un dels llocs més espectaculars per veure la posta de sol. Un far i la seva casa, ara convertida en espai expositiu, completen el cap.

Seguint la costa atlàntica en direcció al nord, parem a Muxía. Aquesta vila de tradició marinera també té el seu passat místic. Segons explica la llegenda fins aquí va arribar la Verge Maria en una barca de pedra, aquesta fragmentada està al cantó del santuari Virxe da Barca, amb les seves dues torres que miren el mar. En aquesta zona plena de pedres també es feien ritus pagans, ja que es creia que les pedres tenien poders endevinatoris. 

Muxía també serà recordada pel trist naufragi i catàstrofe mediambiental del vaixell Prestige. El 2002 aquest petrolier va abocar 11.000 tones de fuel, una marea negra que va embrutar kilòmetres i kilòmetres de la costa gallega i cantàbrica. Més de 100.000 voluntaris van ajudar a treure el "chapapote" (el fuel) que deixava ocells, peixos, roques i flora tenyits de negre. Aquell desastre va provocar el moviment Nunca Máis, una plataforma ciutadana que exigia responsabilitats i mesures a les administracions. L'escultura A Ferida, de l'artista Alberto Bañuelos recorda els fets, tant l'esquerda del Prestige com la fractura emocional que va provocar la tragèdia ecològica.

Més al nord, a uns 30 km, arribarem al Cap Vilán. Sobre el penya-segat hi ha el far de 25 m, construït el 1896, el primer d'Espanya dotat amb llum elèctrica. La seva edificació va ser motivada pel munt de naufragis que hi havia a la zona. Des d'aquí en un dia de mala mar i vent es pot certificar perquè aquesta costa va associada a la mort. La força de les onades descarregant durament sobre les roques, un mar que repta dia rere dia als mariners més experimentats. 

En aquest indret gaudirem d'una magnífica posta de sol i al peu del far, passarem la nit, seguint les indicacions del Park4night. El lloc és espectacular, il·luminats per la llum del far i sentint la remor de les onades.

Molt a prop del cap hi ha el cementiri dels anglesos. L'enfonsament del vaixell britànic Serpent, el 1890, va ser l'última tragèdia que va motivar la construcció del far del cap Vilán. Només tres mariners, de 176 tripulants, van salvar la vida. 142 cadàvers (31 cossos mai van aparèixer) van ser enterrats aquí. En el cubicle interior hi ha les restes del comandant i dels oficials. 

Una làpida recorda el centenari de la tragèdia. L'indret també serveix per rendir homenatge a la resta de víctimes que han vist finir les seves vides.

El poble de Laxe serà l'última població que veurem de la Costa da Morte. La seva badia protegeix una platja de 2 km de sorra fina. En un dels extrems i sobre el port s'erigeix l'església de Sant María de Atalaia. En un petit recorregut fins al far de la punta da Cruciña, trobareu l'escultura La espera, de l'artista Iria Rodríguez. La imatge d'una dona amb el seu fill en braços mirant al mar, esperant l'arribada dels mariners és un bon record de totes aquelles dones i mares, que van veure com els seus familiars no van tornar mai, en un mar embogit per tempestes i ventades. 

Viatge en autocaravana: Rías Baixas

     Les Rías Baixas a Pontevedra tenen 300 km de sinuosa costa, penínsules i illes formen la geografia de la zona. Una regió on, no podia ser menys, té una estreta relació amb el mar. Aquesta relació marcarà una gastronomia on el peix i el marisc són els aliments més apreciats. 

Vigo, tot i no ser la capital de la província és la ciutat més poblada de Galícia, amb un dels ports més importants d'Espanya. En el parc de O Castro s'han trobat vestigis castrenys del s. II aC, per aquest motiu s'han instal·lat reproduccions dels castres (les construccions típiques d'aquesta cultura) en un dels vessants del parc.

El seu centre històric s'ha recuperat força, hi vam estar el 2006 i el que aleshores tenia moltes zones degradades, ara s'han recuperat on l'oci i la vida cultural han ocupat el seu lloc. Els voltants de la Praza da Constitución formen part del Casco Vello de la ciutat. Aquesta plaça, on es troba l'antic ajuntament i ara acull la Casa Galega da Cultura, és el centre neuràlgic del barri, amb moltes terrasses on prendre alguna cosa. Des del Casco Vello podeu pujar al Castell de San Sebastián, ja no queda cap castell, però des del seu baluard convertit en jardí es poden tenir bones vistes de la ciutat i del port.

L'antic barri mariner de Bouzas és un bon indret on anar a menjar. Té una variada i àmplia oferta gastronòmica. Nosaltres soparem al A Gavela (Rúa Eduardo Cabello, 17). Bones racions de pop, calamarsons, peix fregit  o "zorza" (carn de porc adobada amb espècies) són el nostre sopar de comiat de la ciutat.

Com que ja coneixem la ciutat d'altres visites, simplement la utilitzem com a camp base per anar a l'illa d'Ons, un arxipèlag que forma part del Parque Nacional das Illas Atlànticas. Cal tenir en compte que si voleu visitar les illes Cíes o la d'Ons, cal demanar un permís d'estada, a través de la pàgina web del parc. Si l'objectiu és anar a les Cíes, haureu de demanar-ho amb força antelació, sobretot a l'estiu. Un cop demanat el permís caldrà comprar els bitllets amb alguna de les navilieres autoritzades.

Les illes Ons formades per l'illa del mateix nom, la petita Onza o Onceta i un conjunt de petits illots, són l'únic arxipèlag habitat del parc. Les Ons gaudeixen d'un clima menys plujós que el de la terra ferma, però amb força vent, un clima que ha marcat l'erosionada costa amb un munt de penya-segats. Hi anirem amb la companyia Nabia, que cobreix els trajectes des de Vigo durant els mesos de juliol i agost. 

En el fullet explicatiu que rebreu un cop feta la tramitació del permís, trobareu una explicació detallada de les quatre rutes circulars que es poden fer a l'illa, així com les recomanacions i normatives de visita. Les rutes són fàcils, la més llarga és de 8 km, i estan connectades entre si, així que les podeu combinar com vulgueu. Val la pena pujar fins al far, o anar cap al sud fins al mirador de Fedorentos, amb bones vistes a la illeta d'Onza i a les Cíes. I després continuar cap al O Buraco do Inferno, una cova marina (furna) amb forma de pou on s'escolta rugir el mar des de les entranyes de la terra, segons l'antiga llegenda aquest rugir, semblant als crits i gemecs, era el de les ànimes en pena que s'enduia el diable cap a l'infern.

Si el que preferiu és un dia de platja, n'hi ha 3 a l'illa. Les de Canexol i Area dos Cans al sud i l'extensa platja de Melide, al nord i de tradició nudista (amb forta presència de tèxtil). Banyar-se ja serà una altra cosa, l'aigua està gelada, res a veure amb les "fredes" aigües de la Costa Brava. Al barri de Curro on es concentra la població de l'illa, trobareu els serveis de restauració, com per exemple el restaurant Casa Acuña, on diuen que el pop és dels millors de Galícia. Nosaltres optem per emportar-nos l'entrepà i dinar a la platja de Melide. Això sí, recordeu que no es poden deixar les deixalles a l'illa, és un entorn protegit i per tant cal tenir-ne cura. Malauradament, hem vist molts papers i tovalloletes de WC abandonades a l'illa... si us plau, siguem cívics!

Continuant cap al nord de les Rías Baixas i des de Vigo, entrem a la península de O Morrazo. La població de Cangas és un dels quatre municipis de la península. Com no podia ser menys, el poble és de tradició marinera i amb una arquitectura on destaca el treball dels pedrers, en l'ornamentació de les cases amb "patín", unes escales exteriors que donen accés a la planta superior. 

L'antiga capella de l'hospital (del 1711) situada al cantó del passeig marítim, ara és un centre d'exposicions. Aquí ens trobem una mostra fotogràfica del "O Reloxo" de l'associació cultural A Cepa. El rellotge al qual es dedica l'exposició és una estació meteorològica instal·lada el 1908, per permetre als treballadors de la mar saber les previsions del temps. Aquesta estació, passats els anys, va quedar en desús i es va retirar. Per iniciativa dels veïns i veïnes de Cangas, el 1991 es va recuperar el rellotge. Les fotografies mostren el treball cooperatiu per recuperar aquest patrimoni cultural. Tot això, ens ho indica una dona de l'associació a qui agraïm l'explicació, d'altra banda hauríem passat per alt aquesta estació i la magnífica història i iniciativa local.

Tot seguit ens dirigim al cap Home, una de les puntes de la península que mira les illes Cíes. Pinedes exuberants que arriben fins al mar, platges verges i fars fotogènics, com els de la Punta Robaleira, pintat de vermell i d'un sol pis, o el del Cabo Home, alt i prim de tres pisos pintat de blanc amb les portes i finestres remarcades de blau. Aquest és un dels fars més alts de Galícia ubicat a la punta de terra més pròxima a les illes Cíes.

Abans d'arribar a la capital, Pontevedra, fem una última parada a la bonica població costanera de Combarro. Un conjunt històric del s. XVIII molt ben conservat amb cases construïdes en granit d'arquitectura tradicional gallega i els curiosos hórreos, cambres elevades de pedra sobre uns pilars, de planta rectangular que serveixen per a preservar les collites de la humitat i dels rosegadors. Però aquí, aquests hórreos tenen la singularitat que estan edificats quasi sobre el mar, i serveixen per assecar el peix. Quan puja la marea, sembla que aquestes construccions flotin sobre l'aigua.

Pontevedra, capital de província, està travessada pel riu Lérez i conserva un bonic centre històric medieval d'arquitectura típica gallega. A més, la ciutat va atraure a finals del s. XIX i principis del XX a intel·lectuals com el polític i escriptor Alfonso Daniel Rodríguez Castelao (un dels pares del nacionalisme gallec) o l'escriptor Ramón María del Valle-Inclán. 

Però també té un punt a favor pel que fa al turisme en autocaravana, una nova zona d'aparcament amb buidatge d'aigües grises i negres i recàrrega d'aigua, on pots estar 72 hores. Està situada al passeig fluvial a l'Av. de Buenos Aires. No trobem lloc, però en el mateix carrer riu amunt hi ha possibilitat de pernoctar-hi. Una zona molt tranquil·la amb vistes al riu Lérez. 

El Casco Vello de Pontevedra és quasi pels vianants, així que permet un passeig relaxat entre places i edificis medievals. A la petita plaça de la Peregrina trobem l'església del mateix nom, patrona de la ciutat, de façana barroca i amb una particularitat arquitectònica. La seva planta té forma de petxina de vieira, símbol dels pelegrins que fan el Camí de Sant Jaume. De fet, per aquest punt passa el camí portuguès.

A pocs metres de la Praza da Peregrina, tenim dues places més, la da Ferrería amb porxades en un dels seus flancs i el convent de San Francisco, amb un temple gòtic i una magnífica rosassa. També hi ha una font del s. XVI al cantó de l'entrada del convent. La plaça sempre està molt animada i és un dels centres de reunió de la població. I tot seguit la petita i coqueta Praza da Estrela, on hi ha la Casa de las Caras, un antic edifici blasonat amb medallons esculpits amb rostres. 

Continuant per la Rúa Figueroa s'arriba a la fotogènica Praza da Leña, on antigament es venia la llenya. Envoltada de cases baixes de pedra amb finestrals de fusta i al mig, entre les terrasses dels restaurants un cruceiro, una creu alta tallada en pedra que originalment es col·locava en l'encreuament dels camins per protegir-se del diable. En aquesta animada plaça soparem, al Bar Rianxo. Un matrimoni molt amable porta aquest bar, amb bones racions de gastronomia gallega (musclos, pop, peix fregit, empanada de xoubas, vieires...) i sense oblidar el vi blanc Albariño, que marida perfectament amb el marisc. I per acabar, les úniques postres, formatge amb codony, no cal res més. Boníssim!! 😋😋

A la Praza da Pedreira hi ha el Pazo de Mugartegui, construït a principis del s. XVIII per al comte de Fefiñáns, José Manuel Valladares y Figueroa. Els escuts de la família i un rellotge de sol es troben sobre els arcs i grans finestrals de la façana. Acull exposicions temporals i a més, és la seu del Consell Regulador del Vi DO Rías Baixas.

Si abans hem dit que Pontevedra va acollir intel·lectuals com Valle-Inclán, a la Rúa Sarmiento trobem una escultura de l'autor de Luces de bohemia. I també a la Rúa da Princesa on hi ha la casa on va viure l'escriptor. Boníssim l'enginy de col·locar a la façana del davant un graffiti amb la inscripció "Aquí vivió el vecino de Valle-Inclán". Al cantó, i situat en el Pazo de los Condes de Maceda d'estil renaixentista del s. XVI, el Parador Nacional envoltat de jardins.

No podeu marxar del centre de Pontevedra sense visitar la Praza do Teucro, una de les més senyorials de la ciutat envoltada de pazos, el del comte de San Román, el de Gago, el de Montenegro, i els d'Aranda i Guimarei. El nom de la plaça ve de l'arquer grec, que després de la guerra de Troia va viatjar a l'oest i fundà la ciutat de Pontevedra.

Deixem la Ria de Pontevedra i ens dirigim cap al nord, a la Ria d'Arousa. En un dels extrems entrem a la península d'O Grove. Antigament era una illa, ara està connectada per l'extensa platja de A Lanzada de 2,5 km. A l'altre costat els aiguamolls protegits són una àrea de descans i nidificació d'aus. A l'extrem sud de la platja, hi ha la petita ermita de Nuestra Señora de A Lanzada del s. XVII mirant el mar, on diuen que es poden veure dofins. També hi ha la tradició que les dones que vulguin quedar embarassades, han d'anar a la festivitat de la verge (a finals d'agost) i saltar 7 o 9 (segons la versió) onades per aconseguir ser fèrtils.

Resseguint la costa d'O Grove arribem a la població marinera de San Vicente do Mar, aquí hi ha una passarel·la de fusta que com un camí de ronda segueix la costa passant per caletes i grans blocs de pedra granítica. Ara bé, la principal destinació turística i paradís dels jubilats, és l'illa d'A Toxa. Connectada per un pont, ha esdevingut famosa pels seus tractaments curatius amb fang. En poc més de 100 Ha. hi ha un munt d'hotels, balnearis, un camp de golf i un casino. Nosaltres no estem interessats en aquesta oferta de luxe, així que ens acontentem amb la visita d'una ermita del segle XII folrada de petxines de vieira. 

El casc antic de Cambados és la meca del vi Albariño, no envà va ser Ciutat Europea del Vi 2017. Un munt de cases senyorials i pazos amaguen bodegues d'aquest preuat vi. La Praza de Fefiñáns, al centre de la població es troba l'imponent Pazo de Fefiñáns, dels segles XVI i XVII. Amb una torre amb merlets, balcons ricament ornamentats i un pont de pedra que uneix els edificis de la finca, acull les bodegues Fefiñanes, de fama mundial pels seus albariños. 

Segurament que la població té el nombre més gran de pazos per kilòmetre quadrat. A l'Oficina de Turisme us poden donar un mapa amb la localització dels monuments. El de Moltó i Ulloa (s. XV), els de Fajardo, A Capitana i Bazán, aquest últim acull el Parador Nacional són alguns dels pazos que es poden veure. També val la pena pujar fins a la derruïda església de Santa Mariña Dozo, del s. XV, envoltada de tombes, on hi ha enterrada una de les dones de Valle-Inclán i la del seu fill. 

L'última visita a les Rías Baixas serà a l'illa d'Arousa. Connectada per un pont de 2 km de llarg i de 7 km², aquesta reserva natural té diverses platges amb els pins que toquen l'aigua, el parc natural de Carreirón en un dels seus extrems. També val la pena anar fins al far de Punta Cabalo, on un sender ressegueix la costa fins a la població de Porto do Xufre. Des del far podreu veure diverses bateas on es crien els musclos. Tota l'illa rep molts visitants a l'estiu, així que valdrà la pena arribar-hi d'hora per trobar aparcament.

Viatge en autocaravana: Ourense

 Tot i que la província d'Ourense és l'única de Galícia que no té costa, la vinculació amb l'aigua és ben present. Ja ho hem vist amb els rius Miño i Sil formant els canyons a la Ribeira Sacra. Però també amb les nombroses termes que hi ha a la zona. Els romans s'hi van assentar, atrets per les aigües termals que afloren del subsol, i avui en dia és la principal destinació turística en termalisme.

Ens hauria agradat gaudir del bany a les termes, però malauradament no ho hem fet. En els viatges cal deixar-se coses per fer, i aquesta (així com explorar més la província d'Ourense) ens queda pendent. Així ja tenim motius per tornar-hi. Per a més informació del termalisme a Ourense podeu visitar la pàgina web oficial de turisme d'Ourense.

Ara bé, en el nostre viatge per Galícia no podíem saltar-nos la ciutat d'Ourense, que ens ha sorprès gratament. Té un centre històric de petits carrers i placetes que es concentren al voltant de la voluminosa catedral de San Martiño, del s. XII, però com altres temples, remodelada durant vuit segles. En una d'aquestes reformes es va afegir un esplèndid cimbori gòtic (s. XV-XVI) de 28 m d'alçada.

Al centre també es pot gaudir de l'aigua termal, a la font As Burgas, amb una piscina (actualment tancada, suposem que per la COVID-19). En realitat, són dues fonts, A Burga de Abaixo, del segle XIX on l'aigua surt molt, molt calenta, a 67 ºC. I la de A Burga de Arriba (s. XVII) on hi ha la piscina, amb aigua més temperada, a 37 ºC.

Per tenir bones vistes del centre històric, podeu pujar al mirador de San Francisco. Molt a prop hi ha el convent del mateix nom, amb un claustre declarat Monument Històric-Artístic que té 63 arcs ricament decorats amb motius naturals. 

La bonica placeta do Ferro, amb una font que prové d'un monestir de la Ribeira Sacra, i els carrers del voltant (Viriato i Lepanto) són ideals per prendre alguna cosa. Nosaltres hem visitat la ciutat a primera hora de la tarda, així que no hem anat de tapeo... però hem notat que el centre és ideal per sortir als vespres, amb un munt de locals i pubs. Això sí, hem trobat una gelateria artesanal, Bico de xeado (Viriato, 2). Boníssims!! De fet, és una cadena i tenen altres establiments a Galícia... hi tornarem! 😋🍦