Nova Zelanda: Northland

Ens endinsem a Northland (Te Tai Tokerau), la regió més septentrional de Nova Zelanda i un dels indrets on està més present la història maori. Però aquesta zona també és coneguda per les seves platges i els boscs centenaris de kauris, uns arbres gegants que antigament poblaven tota l'illa. Per descobrir la regió, serà interessant que visiteu aquest web, on teniu diverses propostes de rutes.

Paihia, Bay of Islands

Bay of Islands des de Waitangi Treaty Grounds

La nostra descoberta començarà a Paihia, en plena Bay of Islands, ja us podeu imaginar que és el lloc vacacional d'estiu més popular de la regió. Uns 230 km la separen d'Auckland, i la componen unes 150 illes amb platges banyades per aigua turquesa. Ara a l'hivern austral, és una zona molt tranquil·la amb un clima agradable. Històricament, és un indret destacat pels maoris, ja que les primeres migracions procedents de la Polinèsia van arribar aquí, l'anomenaven Pewhairangi. Però, també va ser el primer assentament dels britànics, a la veïna població de Russell. A banda de tots els esports aquàtics que vulgueu imaginar, també podreu fer creuers d'albirament de dofins i balenes.

A Paihia, ens quedarem dues nits al Scenic Hotel Bay of Islands, sense moltes pretensions però amb habitacions grans i confortables. Disposa d'un restaurant i una piscina, i un bon esmorzar, on també són destacables els ous benedictins. 

The Treaty House

Una de les visites que no us podeu saltar, és anar a Waitangi Treaty Grounds, a 5 minuts de la població i connectada per un estret pont. És segurament l'emplaçament més històric de tota Nova Zelanda, ja que el 6 de febrer de 1840 i després de molts intensos debats, els 43 caps maoris van signar el Tractat de Waitangi amb la Corona britànica, que després fou ratificat per més de 500 caps. Un acord que no es va complir, com no per part dels colons anglesos, desembocant en múltiples guerres i confiscació de terres, i ja en els anys més recents, després de llargues reivindicacions, en un procés de reparació.

L'entrada no és barata (60 $ NZ), però inclou la visita guiada al recinte, on destaca un espectacular museu i molt didàctic (Te Kongahu Museum of Waitangi) inaugurat el 2016; la Treaty House, on l'oficial britànic i primer representant de la Corona, James Busby, hi va viure amb la seva família i on es va redactar el tractat (1840); o la House of Gathering (Te Whare Rūnanga), una casa de reunions bellament tallada, en estil maori i inaugurada el 6 de febrer de 1940, per commemorar el centenari del tractat. La casa de reunions reflecteix les històries maoris i els estils de talla dels iwi, o tribus, de tota Nova Zelanda. Aquí completareu la visita, amb una representació de balls i cançons maoris, on no faltarà la tradicional dansa de la guerra, l'haka.

Danses tradicionals maoris

El complex museogràfic és tan gran que amb l'entrada podreu anar dos dies. No deixeu d'admirar la canoa de guerra de cerimònies (Ngātokimatawhaorua) més gran del món, de 35 m de llarg i construïda amb un exemplar de l'arbre kauri. Per moure-la es necessiten 76 remers, i cada 6 de febrer és llançada al mar per celebrar el Dia de Waitangi. Abans d'arribar a la Casa del Tractat, teniu un altre museu, Te Rau Aroha (Museu del Preu de la Ciutadania), ja us podeu imaginar pel nom, el sacrifici fet pels maoris al servei del seu país en temps de guerra. És a dir, en compliment de l'article 3, participar en les guerres de l'imperi britànic. L'asta de la bandera, a l'esplanada del turonet, marca el lloc de signatura del tractat, on onegen les tres banderes oficials: la de les Tribus Unides de Nova Zelanda (des de 1834), la bandera del Regne Unit (des de 1840) i la bandera de Nova Zelanda (des de 1902).

Bandera de les Tribus Unides de Nova Zelanda

Si amb tanta visita cultural us voleu relaxar, un agradable cafè vorejat per un jardí tropical, serà el lloc ideal per fer una parada i reflexionar sobre la història neozelandesa. Per cert, no ho hem dit, però al Museu de Waitangi, podreu descobrir l'origen del nom d'Aotearoa (Nova Zelanda). I és que la dona d'en Kupe (el primer cap maori que va arribar aquí) quan va veure l'illa, va pronunciar: "He ao, he ao tea, he ao tea roa!", que traduït seria, "un núvol, un núvol blanc, un núvol llarg i blanc", per aquest motiu, el país és conegut amb el sobrenom del País del núvol blanc, que a la vegada dona nom a la trilogia de l'escriptora Sarah Lark. 

Ngātokimatawhaorua, la gran canoa de guerra

El far del Cape Reinga, a uns 213 km, és el punt més septentrional de l'illa, i valdrà la pena fer aquesta ruta de gairebé tres hores des de Paihia. Ara bé, penseu a omplir el dipòsit de benzina, ja que la BP a la població d'Awanui és la penúltima benzinera de la ruta, i encara us quedaran uns 100 km per arribar. L'anècdota del viatge és que patíem pel nivell de gasolina, ja havíem entrat en reserva i no tindríem prou combustible per arribar a la BP de tornada, però pocs kilòmetres abans del far, vam trobar una benzinera miraculosa, al mig del no-res, la GAS Waitiki (9047 Far North Road, Te Hāpua 0484).

Far del Cape Reinga

Durant els últims 100 kilòmetres, en l'estreta península, només veureu granges disperses i ramats d'ovelles i vaques que pasturen en prats d'un verd infinit. No només és l'últim indret de l'illa, sinó també de la vida. Pels maoris des del cap (Te Rerenga-Wairua) els esperits dels morts "salten" a l'eternitat deixant aquest món, concretament i segons la tradició, des de l'arbre pohutukawa de 800 anys que s'aferra a les roques. En aquest lloc, el mar de Tasmània i l'oceà Pacífic es troben, provocant fortes onades que arriben als 10 m d'alçada quan hi ha tempestes. Des d'on deixem el cotxe, un passeig de 10 minuts us portarà al far (del 1941), on podreu veure, a l'oest el cap Maria Van Dieman i l'illa Motuopao, i a l'est hi ha Piwhane/Spirits Bay i Hikurua/de Serville Cliffs, el punt més al nord de l'illa del Nord.

Les vistes des del Cap Reinga

De tornada, valdrà la pena fer els gairebé 4 kilòmetres a l'oest per veure les Te Paki Giant Sand Dunes, una extensió de 7 km² de gegants dunes, de 150 m d'alçada. Us farà l'efecte d'estar un altre país, un exemple més de la varietat paisatgística de l'illa.

Te Paki Giant Sand Dunes

Des de Paihia i creuant l'extrem nord a l'oest, a gairebé 120 km, hi ha els boscs de kauri, els arbres gegants semblants a les sequoies. Waipoua Forest fou declarada reserva forestal el 1952, i fruit del procés de restauració del Tractat de Waitangi, les terres del bosc han estat retornades a la tribu teroroa, qui gestionen el centre de visitants.

Tane Mahuta

Te Matua Ngahere

El rei dels kauris, és l'exemplar Tane Mahuta, que rep el nom del déu maori del bosc, té unes dimensions colossals: 51,5 m d'alçada, un diàmetre de 13,8 m i un volum de fusta de 244,5 m³, convertint-lo en el kauri viu més gran, amb una antiguitat d'entre 1200 i 2000 anys. L'ecosistema d'aquests arbres és tan delicat que s'extremen les mesures de protecció, com per exemple, serà necessari netejar les soles de les sabates a consciència, amb aigua i uns raspalls, a les entrades del parc o en el sender que porta al Tane Mahuta.

En una altra zona del parc, en un passeig de 20 minuts s'arriba al Te Matua Ngahere (Pare del bosc), de 30 m d'alçada, un perímetre de 16,4 metres i una antiguitat calculada en 3000 anys. En teoria, també es poden veure altres exemplars de kauri, com les Four Sisters, un conjunt de quatre kauris units a la base, però per obres de rehabilitació, el camí estava tancat. Això sí, pareu l'orella i segurament escoltareu el Tui (Menjamel tui), una de les aus més característiques del país, amb el seu peculiar cant, que fins i tot pot repetir paraules com els lloros.

Poc més de 50 km separen el bosc de kauris de la població de Dargaville

Good Life Stores

, on pararem per posar benzina i prendre un cafè, abans de retornar a Auckland, i continuar la ruta cap al sud. La població no té res d'espectacular, però té la fama de ser la capital del moniato (kumara) de Nova Zelanda, aquí es produeixen dos terços d'aquest tubèrcul. Antigament, fou un important port fluvial des d'on s'exportava la fusta de kauri, de fet el seu nom ve del comerciant de fusta Joseph Dargaville, qui va fundar el poble l'any 1872.

Si també pareu per aquí, no passeu per alt la botiga-cafè Good Life Stores (98, Victoria St.), a banda de productes de proximitat, serveixen molt amablement un bon cafè i tenen unes magdalenes de xocolata boníssimes. I segurament també les galetes i els pastissos, que tot i no tastar-los, tenien una pinta exquisida.

Com heu vist, no us hem parlat d'altres restaurants o llocs on menjar, però a Paihia hi ha diversos restaurants on menjar bon peix (tot i ser cars) o més d'estil americà (hamburgueses, costelles de porc, pizzes...). Nosaltres vam preferir una cuina més exòtica, i vam sopar al Green's Thai Cuisine. De fet, són dos restaurants, al cantó tenen la versió hindú. Bones racions, plats ben cuinats i sense patir per la butxaca.

I si voleu estalviar, als supermercats Countdown tenen plats preparats i sandvitxos molt bé de preu, així que podeu carregar i fer el pícnic a les parades de la ruta.

Nova Zelanda: Auckland i Karekare

Auckland (en maori, Tāmaki Makaurau) serà segurament la porta d'entrada al país en molts viatges a Nova Zelanda. És la ciutat més gran del país, prop d'un milió i mig de persones viuen en aquest estret istme, situat entre el port de Manukau (al cantó del Mar de Tasmània) i el golf d'Hauraki, en aigües del Pacífic. 

El front marítim del barri de Wynyard

Les guies i els rànquings internacionals situen a Auckland en els primers llocs, respecte a la qualitat de vida i habitabilitat. No és d'estranyar, té un clima tropical a l'estiu i uns hiverns suaus i sovint plujosos. Nosaltres viatgem en l'hivern austral, però segurament a l'estiu les múltiples illes del golf d'Hauraki i les seves platges, són plenes de banyistes i velers.

SkyTower

Guardant molt les distàncies, la ciutat seria com Olot en gran, està plena de turonets que antigament foren cràters, habitats per maoris on edificaven les seves viles fortificades (els pa), és per aquest motiu i per guardar respecte a la cultura maori, que no es pot entrar en algun cràter d'aquests pics volcànics.
Una bona manera de donar un primer cop d'ull (i des de bona alçada) a la gran urbs, és pujar a la Sky Tower (328 m). El mirador superior està situat a 220 m i es poden veure vistes de 360° en un radi d'uns 80 km, des d'on guaitareu una cinquantena de cons volcànics, un munt d'illes i l'extensió d'aquesta gran ciutat, que sembla no tenir límits, més enllà de la zona cèntrica plena de gratacels. Si no patiu de vertigen i us van les emocions fortes, teniu dues experiències: l'SkyWalk, un passeig per una passarel·la a 194 m i de poc més d'un metre d'ample, sense baranes, no patiu portareu un arnès de seguretat😅, o "saltar" en caiguda lliure des de la mateixa alçada, amb l'SkyJump. Pels menys agosarats, millor un cafè "amb vistes" des del SkyBar (182 m). 

El centre d'Auckland pot decebre una mica, ja que és un batibull d'edificis d'oficines, entres cases d'una altra època. Ara bé, encara es poden apreciar vestigis força interessants, com per exemple el Civic Theatre (1929), un antic cinema que recorda els anys gloriosos del setè art, ricament decorat en una fantasia entre hindú i arabesca, amb busts d'elefants i una volta celeste amb estrelles que s'il·luminen. O l'Auckland Town Hall (1911), d'estil eduardià acull l'Orquestra Simfònica de Nova Zelanda i la Filharmònica d'Auckland. 

Un passeig pel romàntic Albert Park de l'època victorina us aproparà a la Universitat d'Auckland, on destaca l'Old Government House (1856), seu del poder colonial fins al trasllat a la nova capital, Wellington, el 1865. En el mateix recinte universitari, fixeu-vos  la University Clock Tower (1926), ricament decorada en estil modernista amb la flora i fauna neozelandesa. Prop d'allà, a Princes St. una fila de casetes victorianes, record de l'era britànica.

Front marítim d'Auckland

Si agafeu Queen St. en direcció al port arribareu a l'estació de trens Britomart, un dels pocs edificis històrics que queden a la zona, ara plena de llocs de moda i ambient cool. El port Viaduct i el nou barri de Winyard han passat de ser el port comercial a una nova àrea d'oci i barri residencial de luxe. Fruit de diverses reformulacions urbanístiques, amb l'excusa d'acollir la Copa Amèrica (1999, 2000 i 2003) o el Campionat Mundial de Rugbi (2011). Un agradable passeig amb una oferta variada de restaurants i un pont llevadís que connecta amb el barri de Winyard. Si us interessa la història de la navegació, des de l'època maori a la Copa Amèrica, podeu visitar el New Zealand Maritime Museum. Des de l'estació dels ferris surten els vaixells per fer excursions a les illes del golf d'Hauraki, com per exemple l'illa volcànica de Rangitoto o la turística illa de Waiheke, amb les millors platges de la zona i una important zona vinícola, amb una trentena de cellers.

Moreton Bay Fig Tree

Nosaltres optarem per fer un curt trajecte en ferri a la península de Devonport, un barri residencial d'Auckland farcit de cases victorianes i eduardianes. En aquest web us podeu descarregar una ruta històrica per la zona. Al parc que hi ha entre Victoria Rd. i Flagstaff Terrace hi destaca una figuera gegant, la Moreton Bay, amb les seves arrels aèries que neixen de les branques superiors per fer de contrafort i aguantar el pes d'aquestes.

Els turons volcànics de Victoria (Takarunga) i North Head (Maungauika), completaran la visita al barri. Ambdós tenen el seu passat maori, amb les seves pa. North Head està foradada per túnels del s. XIX i bateries de canons, per protegir-se de l'amenaça russa. Des d'aquests dos miradors naturals tindreu una bona vista del downtown d'Auckland i de les illes del golf.

Devonport, des del turó Maungauika

Per cert, no ho hem dit, però us serà molt útil aconseguir la targeta recarregable AT HOP, que us permetrà moure-us per la ciutat en autobús, tren o ferri. El transport públic no és barat, però us estalviareu de conduir i trobar lloc on aparcar. 

Una de les visites imprescindibles d'Auckland (on haureu de recórrer al transport públic per arribar-hi) és pujar el Mt Eden, el volcà més alt de la ciutat (196 m) i lloc sagrat maori. El seu cràter simètric de 50 metres de profunditat té el nom de Te Ipu Kai a Mataaho ("bol de menjar de Mataahao, el Déu de les coses enterrades"), no es pot entrar però sí rodejar-lo mitjançant una còmoda passarel·la de fusta. Des del cim es veu tot l'istme i les dues costes, baixant podeu passejar per l'Eden Garden, un jardí centenari ple de camèlies, azalees i rododendres.

Mt Eden

L'altre volcà històric és l'One Tree Hill (182 m), aquí hi havia la principal fortalesa pa maori. Des del cim, a banda de les vistes de 360°, teniu la tomba de John Logan Campbell, que va donar aquesta terra a la ciutat (1901) i demanant que es construís un memorial al poble maori. Prop d'allà, la curiosa història de l'arbre que dona nom al lloc. Els (maleïts) britànics van talar l'arbre totara sagrat l'any 1852, substituint-lo per un pi de Monterrey. Els activistes maoris el van atacar l'any 1994, i acabant la feina el 2000. Després de consultes amb la població maori i experts biòlegs, es va decidir posar un petit bosc de sis arbres pohutukawa i tres totares, l'arbre que arreli més i sigui més fort ocuparà el lloc en solitari cap al 2026. D'altra banda, la banda irlandesa U2 li donà fama internacional, quan van editar la cançó "One Tree Hill" (al disc The Joshua Tree) l'any 1987.

Vorejant el turó, un altre parc centenari, el Cornwall Park, on hi ha l'Acacia Cottage, una històrica caseta del 1841.

Només pot quedar un arbre (One Tree Hill)

Acacia Cottage a Cornwall Park

D'Auckland només ens queda recomanar-vos l'hotel on vam dormir, l'Airedale Boutique Suites (380, Queen St.) amb habitacions grans i confortables, amb sort amb vista a l'SkyTower, i un magnífic esmorzar, no dubteu ni un segon a demanar-vos els seus ous benedictins!!😋😋🙌 Disposa de pàrquing, però no és barat (45 $ NZ la nit). Prop de l'hotel, que està molt cèntric, hi ha diversos locals de menjar ràpid, molts d'ells de cuina asiàtica que són força barats i de bona qualitat, com per exemple el Dumpling Hours (Wellesley Street East, 1010).

Esmorzar a l'Airedale Boutique Suites

A Devonport, el Corellis Cafe (Victoria Rd., 46), una cafeteria molt hipster, però amb una carta de plats per fer el brunch, bon cafè i una selecció de pastissos que faran la boca aigua als més llaminers. Prop del Mt Eden, un restaurant italià, el Gina's Italian Kitchen (Mt Eden Road, 448) on el públic italià no posaria pegues als seus plats de pasta i les enormes pizzes que serveixen, i res a dir del seu magnífic Tiramisú. Dos plats de pasta, un pa d'all d'antipasti i dues postres ens ha sortit per 82 $ NZ.

I per acabar, us podeu donar un homenatge al local de moda del centre d'Auckland, el Depot (Federal St., 86), del famós xef Al Brown, presentador de la versió neozelandesa de Masterchef. Plats de cuina innovadora, de temporada i ideals per compartir, en un local fresc i acollidor. Bon servei i bona qualitat-preu, situat al cantó de l'SkyTower, podria ser molt més car, donada la popularitat del cuiner. En definitiva, un lloc molt recomanable!

La nostra tria al Depot

Depot

Abans de començar la ruta cap a Northland, ens desviarem cap a la costa oest, a la platja de Karekare, a uns 40 km des d'Auckland. No és un dels llocs més recomanables per banyar-se, pel seu fort onatge i la seva ressaca constant, però aquesta llarga platja verge de sorra negra serà reconeguda pels cinèfils amants de la pel·lícula The Piano (Jane Campion, 1993). La mítica escena del piano abandonat a la platja, on Holly Hunter tocava la recordada melodia de Michael Nyman, fou rodada aquí. Ja us podeu imaginar que a l'hivern és un lloc inhòspit, però d'una bellesa inigualable.

Prop de la platja, la podreu veure des de la carretera, una cascada del mateix nom, que s'hi arriba a través d'un sender senyalitzat.

Karekare Beach, només hi falta un piano

Karekare Falls

Els 50 viatjant: Viatge a Nova Zelanda i Fiji

Enguany estem de doble celebració, en Jordi fa 50 anys i també celebrem els 10 anys de casats (sí, ja fa una dècada del nostre viatge als EUA i el Canadà). És per aquest motiu que ho hem de celebrar amb un gran viatge, ni més ni menys que als antípodes: a Nova Zelanda i les Illes Fiji.

Per organitzar-ho, amb el poc temps que teníem, ens decidim tirar d'agència de viatges, concretament amb Pangea.

Una de les qüestions que ens ha fet decantar per la contractació per agència, és que ens puguin fer l'itinerari tenint en compte les inclemències del temps. A Nova Zelanda estan de rigorós hivern, i tot i que, nosaltres podríem haver dissenyat la ruta, sempre és favorable que algú especialitzat en el país t'indiqui les millors opcions. A tall d'exemple, una de les múltiples excursions era anar a les muntanyes volcàniques de Tongariro National Park, les més altes de l'illa nord. En aquesta època moltes rutes de senderisme s'han de fer amb material per caminar per la neu, a banda de trobar-te fortes tempestes. Un altre exemple, que també vam descartar pel seu consell, la zona d'Abel Tasman, les platges del nord de l'illa sud. Aquí ens van recomanar evitar la zona, ja que a l'hivern fa força vent i dies plujosos.

I tampoc ens enganyem, que et preparin la ruta amb l'itinerari fet, els vols interns planificats, les reserves dels cotxes i hotels, les possibilitats d'excursions... t'estalvia molts maldecaps. A més, els 50 no es fan cada dia!😊😜

Aquí us deixem un mapa general de la ruta que hem fet, en les properes entrades us detallarem per etapes l'itinerari.

✈Existeixen moltes opcions de companyies aèries per a viatjar des de Barcelona fins a Nova Zelanda amb arribada en algun dels 3 aeroports internacionals: Auckland, a l'illa nord o Christchurch o Queenstown, a l'illa sud.

El vol triga mínim 24 hores, no hi ha vols directes, es fa una escala (stopover) en un altre país. Depenent de l'aerolínia la ruta pot ser diferent així com la connexió, triar l'aerolínia dependrà no sols dels preus del bitllet sinó també del temps i de la ciutat d'arribada i sortida. Recordeu valorar que a Nova Zelanda es pot entrar per l'illa nord i sortir per l'illa sud i viceversa.

Algunes de les companyies que volen als antípodes són: Air New Zealand, Cathay Pacific, Emirates o Qatar. Nosaltres vam volar amb Emirates, i la veritat és que va ser molt còmode i els àpats força bons. Això sí, unes 35 hores viatjant, fent escala a Dubai. Val a dir que a Dubai vam fer una parada de cinc hores.

Bé, ja ho sabeu, podeu triar i remenar, amb les variables que voleu aplicar: menys temps i escales, però segurament més car o més econòmic, però ampliant les parades i els temps de connexió. Ja us avisem que la modalitat low-cost no és per aquest tipus de viatge. Per menys de 2.000 € sent molt optimista, és possible que no trobeu res, clar que dependrà de l'època de l'any.

Esperem que us agradi el nostre viatge!!😊😊

Viatge en autocaravana: Picos de Europa

    No podíem marxar d'Astúries sense fer almenys una incursió a l'interior del Principat. Fer un viatge fins aquí i no entrar a la zona dels Picos de Europa seria un delicte! I segurament molts viatgers triareu la ciutat de Cangas de Onís per fer aquesta entrada a la regió. 

A poc més de 70 km des d'Oviedo per la N-634, la població va ser bressol de la Reconquesta i primera ciutat i cort de la monarquia asturiana, la primera de la península Ibèrica. Després de la derrota dels musulmans a Covadonga (718) el rei Pelayo va decidir instal·lar la cort aquí, capital del Principat fins al trasllat a Oviedo sota el regnat d'Alfonso II El Casto.

El Puente Romano sobre el riu Sella té de romà el nom, la seva construcció es va dur a terme durant l'edat mitjana. Alguns historiadors el daten en el s. XIII, altres sota el regnat d'Alfons XI de Castella (un segle més tard). Conegut amb el sobrenom del Puentón, amb el seu famós arc peraltat i els altres dos arcs menors que són desiguals, és el monument més fotografiat de Cangas. L'any 1939, sobre l'arc central, es va penjar una còpia de la Cruz de la Victoria, que recorda la victòria del rei Pelayo a la batalla de Covadonga. La peça original es conserva a la catedral de Oviedo.

Al centre històric despunta l'església de la Asunción, reconstruïda després de la Guerra Civil, amb el seu campanar dividit en tres pisos escalonats, alberga set campanes i es remata amb un timpà triangular. Just davant una estàtua del reu Pelayo amb posat imponent. 

Al cantó, la plaça porxada del mercat, on cada diumenge hi ha mercat de productes d'alimentació i artesania. Continuant per l'avinguda de Covadonga, trobareu la Casa Dago, un casalot amb un escut a la façana que acull el Centro de Recepción de Visitantes del Parque Nacional de los Picos de Europa, on us poden donar informació de les múltiples opcions del parc.

Tot i que, segons l'oficina de turisme, el pàrquing que hi ha al cantó de l'estació d'autobusos només té quatre places disponibles per autocaravanes, a l'APP Park4night hem vist diversos comentaris de gent que hi ha passat la nit ocupant més llocs. Quan vam ser-hi nosaltres, a la part del pàrquing que dona a la carretera hi havia una vintena d'autocaravanes o campers pernoctant. El problema és si teniu una AC de grans dimensions, segurament la policia us indicarà que aparqueu en una altra plaça més gran. Aquesta àrea d'aparcament té serveis per buidar aigües grises i negres i per omplir el dipòsit d'aigua. Així i tot, si no trobeu lloc, podeu pernoctar en els altres pàrquings públics que hi ha en direcció a Covadonga. 

En els períodes d'alta afluència, Setmana Santa i estiu, es restringeix l'accés als llacs de Covadonga, i la carretera es tanca de 8.30 a 21.30 h. La resta del temps es pot accedir amb el vehicle propi, sempre que hi hagi lloc en una de les places d'aparcament dels llacs. No està permès pernoctar, així que millor no arriscar i passar-hi la nit, la multa pot ser considerable. L'opció més còmoda és agafar el servei d'autocar que connecta Cangas de Onís amb el santuari de Covadonga i els llacs, sobretot tenint en compte la carretereta que hi ha entre el santuari i els llacs, de revolts i en alguns trams molt estreta amb fortes pendents. Per 9 € podeu fer tots els trajectes que vulgueu durant un dia. Aquí us deixem el fullet explicatiu d'aquest estiu (2021). Els bitllets els podeu comprar a l'estació d'autobusos de Cangas o a través de la companyia Alsa, empresa que gestiona aquest servei.

El Santuari de Covadonga, a 10 km de Cangas de Onís, és el principal reclam turístic i religiós del Principat. Segons la llegenda, la verge va protegir el rei Pelayo i el seu exèrcit contra els musulmans. Pelayo va col·locar una imatge de la verge, la Santina, a la santa cova en agraïment per la victòria, però el 1777 un incendi provocat per les espelmes que deixaven els pelegrins ho va cremar tot. La imatge actual és del s. XVI i la capella actual és de la dècada dels 40 (s. XX). 

Passats els dos grans lleons de marbre de Carrara i abans de pujar a l'altar de la verge, podeu baixar al Pozón, un petit llac format per una cascada que surt per sota de la cova. Aquí hi ha la Fuente de los Siete Caños, on segons la tradició les noies han de beure aigua per trobar marit (sic). A continuació, pugeu per la Escalera de las Promesas (103 graons) que algunes persones devotes pugen de genolls... i travessant la col·legiata de San Fernando (s. XVI) condueix a la cova. A banda de l'altar a la verge també hi ha un petit nínxol amb les restes del rei Pelayo, mort el 737. Des d'aquí, un túnel connecta amb l'esplanada on hi ha el santuari. 

La Basílica de Santa María la Real, impulsada per l'arquebisbe d'Oviedo, Benito Sanz i Forés, i dissenyada per Roberto Frassinelli, encara que el projecte definitiu es deu a l'arquitecte Federico Aparici, es va començar a edificar el 1877 i fou inaugurada el 1901. És d'estil neoromànic i està feta en pedra rosàcia marmòria extreta de les muntanyes de Covadonga. Consta d'una nau central i tres absis escalonats i dues altes torres rematades per esveltes agulles a la façana occidental, en la qual s'obre un pòrtic de triple arc.

Des del 2001, l'edifici de l'escolania acull el Museo de Covadonga, amb una important col·lecció d'art litúrgic.

Des del santuari la sinuosa carretera CO-4 de poc més d'11 km condueix als llacs. Gaudiu de l'espectacle i l'emoció del paisatge del Parc Nacional dels Picos de Europa, i respireu quan l'autocar es trobi amb un altre vehicle de cara, les maniobres en alguns trams són per a conductors/es experts/es! Els llacs de Covadonga estan situats en un entorn d'incomparable bellesa, zona que es pot descobrir amb diversos senders. 

L'opció més fàcil és el sender circular que surt des del pàrquing, al cantó del llac Enol, a 1.070 m d'altitud entre el pic Mosquital (1.268 m), la porra d'Enol (1.274 m) i el turó de Sobornín (1.183 m). Val la pena desviar-se de l'itinerari i anar al mirador del Príncipe, per gaudir de les vistes. El recorregut passa per les mines de Buferrera, creades el 1879 per extreure manganès, mercuri i ferro. Van tancar tot just un segle després, però encara es conserven els raïls i els carretons en què es tranportava el mineral extret. 

Seguint la ruta s'arriba al llac Ercina, de forma allargada i a 1.108 metres d'altitud. Des d'aquí es pot ampliar el recorregut en uns 5 km, flanquejant el llac i continuant fins al llac Enol. 

En tot el tram hi ha la possibilitat de creuar-se amb vaques que pasturen. A l'inici de la ruta una guia del parc explica les normatives, i sobretot insisteix que no molestem i ens acostem a les vaques, que tot i no ser perilloses, a vegades poden atacar. Ja ha passat alguna vegada, i les cornades poden fer mal. Així i tot, hem vist diversos turistes acostant-se i molestant aquests animals... Cal recordar que estem en un entorn protegit i cal respectar-lo!

De retorn a Cangas de Onís i en un trajecte d'uns 30 km per la carreta AS-114, arribarem a Arenas de Cabrales. Un dels tres municipis que formen part del Concejo de Cabrales, on s'elabora el mític i més conegut formatge d'Astúries. Gaudiu del paisatge i de les vistes durant el recorregut, com per exemple del pic Naranjo de Bulnes (en asturià Picu Urriellu) de 2.519 m d'altitud, no és el més alt de la serralada, però sí el més emblemàtic, amb el seu peculiar perfil de roca calcària.

Hem vingut fins aquí per visitar (i degustar) una formatgeria artesanal, El Cabriteru. Una experiència molt aconsellable on en Juanjo, el propietari i tercera generació de la formatgeria, us explicarà el procés d'elaboració del formatge blau, que recuperen la recepta original del formatge cabrales, elaborat únicament amb llet de cabra i ovella. Ells no formen part de la DO Cabrales, però tampoc els interessa, ja que així elaboren uns formatges de sabors únics. 

Durant la visita podreu interactuar amb xais i cabrits molt juganers i escoltar els arguments d'en Juanjo respecte a la conservació del llop en el territori versus les explotacions agràries i els animals que pasturen en zones obertes. Una estreta línia que convida a la reflexió.

La visita conclou amb la degustació de tres varietats de formatges acompanyats amb sidra, perfectament servida per en Juanjo. Segur que després del tast, comprareu algun formatge. Tots boníssims!! 😋🧀

Si voleu completar la visita a Cabrales, podeu visitar la cova-exposició del formatge Cabrales, on coneixereu tots els detalls de la producció d'aquest apreciat aliment. Dins de la cova pot fer fred, així que agafeu una peça de roba d'abrigar.

Viatge en autocaravana: Costa oriental d'Astúries

    Gijón és la ciutat més poblada d'Astúries, dinàmica, cosmopolita i amb un important llegat històric, sense deixar de banda la variada gastronomia amb un munt d'establiments on gaudir-la. La Plaza del Marqués és la porta d'entrada a la ciutat antiga, presidida per l'estàtua del rei Pelayo. Al cantó nord de la plaça destaca el Palacio de Revillagigedo (s. XVIII) del marqués Carlos Miguel Ramírez de Jove. Edifici d'estil barroc amb dues torres amb merlets, la de la dreta és d'origen medieval. Ara acull exposicions temporals. La col·legiata de San Juan Bautista era l'antiga capella del palau. El pou que hi ha a la part oriental és d'origen romà, i formava part d'una factoria de salaons. 

Aquesta plaça es comunica a través d'un arc amb la Plaza Mayor, on està la seu de l'ajuntament. Si torneu a la plaça del Marqués i continueu en direcció al port esportiu, enfront de los Jardines de la Reina, teniu un dels llocs més fotografiats i instagramers de la ciutat. Les "letronas" que formen la paraula Gijón, d'acer massís pintat en vermell, dissenyades per Juan Jareño i instal·lades l'any 2011. Jareño simplement va reproduir en metall el logotip de marca de la ciutat, que segons ens explica un ciutadà que vam trobar allà, les lletres guarden relació amb aspectes d'estacats d'Astúries (per exemple, la "g" representa una cullera en un plat de fabada, el plat típic asturià; la "o" una poma, de la que es fa la sidra; o la "n" simbolitzant les onades del mar cantàbric.

El turó de Santa Catalina guarda la part més antiga de la ciutat, en el barri de Cimadevilla. Aquí s'hi van assentar els romans (a la ciutat l'anomenaren Gigia) i construïren una muralla defensiva de 850 m. Algunes restes de la muralla i les torres d'una de les entrades es poden veure al c. Recoletas, 9. Al Campo Valdés, a la part oriental del turó hi ha el jaciment de les termes romanes (s. I-II), considerades pels arqueòlegs com una de les més importants del nord d'Espanya.

Molt a prop de la muralla romana hi ha el museu de la Casa Natal de Jovellanos, en una casa de finals del s. XVI. Gaspar Melchor de Jovellanos, literat, filòsof, jurista i polític, nascut a Gijón el 1744, va ser un dels homes més destacats del seu temps i un dels màxims representants del projecte il·lustrat d'Espanya. El museu també inclou sales dedicades a l'art asturià dels segles XIX i XX, així com una interessant representació de les principals escoles artístiques europees dels segles XVII i XVIII. 

Podeu seguir explorant els carrers estrets de Cimadevilla, l'antic barri dels pescadors i anar pujant fins al punt més alt del turó, on hi ha els vestigis d'una gran bateria, amb búnquers, una plaça forta i les posicions de tir, utilitzades fins a l'última dècada del s. XX per a maniobres militars. Però la peça destacada del turó és l'obra "Elogio del horizonte", la gegant escultura de formigó d'Eduardo Chillida. Situant-vos en el centre de la peça escoltareu l'eco del Cantàbric.

El senyorial passeig arbrat de Begoña, obert el 1868, és un dels punts de trobada dels ciutadans de Gijón. Ple de bars i terrasses, té com a monument destacat el Teatro Jovellanos, inaugurat el 1899 i reconstruït després de la Guerra Civil, on es realitzen tota mena d'esdeveniments culturals d'arts escèniques i musicals. En un dels laterals del teatre, el Café Dindurra (Paseo de Begoña, 11) és tota una institució, sent el primer cafè de la ciutat (obert el 1901) que encara conserva un aire belle époque al seu interior, amb les columnes daurades, el sostre amb motllures i els sofàs amb tapisseria de cuir vermella. 

La ciutat també disposa de tres platges urbanes, la més gran, a l'est de Cimadevilla, és la platja de San Lorenzo de 1.500 metres i de sorra fina daurada. La platja de Poniente, al cantó del port esportiu, amb forma de mitja lluna fou recuperada durant la dècada dels 90. I més a l'oest, la platja de El Arbeyal, recuperada l'any 1995, va estar durant anys en desús, en mal estat de conservació i relegada a un segon pla per darrere de la indústria de la zona. Ara és una platja de 400 m d'aigües tranquil·les.

Al cantó del Arbeyal hi ha una de les millors zones per aparcar i pernoctar amb les autocaravanes. Disposa de buidatge d'aigües grises i negres i on també podreu omplir el dipòsit d'aigua. A més, el passeig arbrat amb ombres i taules, entre l'aparcament i la platja, serà ideal per fer els àpats. Molt a prop d'aquí hi ha un concessionari d'autocaravanes, Nomadas Life (c. Eduardo Castro, 96). Venda, lloguer i reparació d'autocaravanes, caravanes i campers, per si necessiteu alguna reparació urgent o comprar, com nosaltres, accessoris o productes, en el nostre cas el líquid del vàter químic.

Relativament a prop del pàrquing, hem trobat una pizzeria de barri, El Salao (Av. de las Industrias, 38), bona qualitat-preu de les pizzes i excel·lent tracte del personal. 😋🍕

A poc més de 40 km a l'est, la bonica població marinera de Llastres. Encaixonada entre el mar i la muntanya, és famosa per la seva incansable activitat pesquera durant segles i per la seva excel·lent gastronomia de la mar. Podeu començar la visita pujant a la Capilla de San Roque (s. XVII), on tindreu una immillorable vista panoràmica de la vila, les seves platges, la Serra del Sueve i els Picos de Europa. 

La població té un espectacular centre històric, de carrers empedrats, de palaus i cases blasonades que s'entremesclen amb els senzills habitatges de pescadors. Entre els seus edificis històrics, destaquen l'església de Santa María de Sábada (1757) en la part alta del poble; els palaus de Los Vallados o de Los Robledo; les cases de la Familia Victorero o la de Pedro Suerpérez. En el centre del poble, predomina la torre del rellotge (s. XV, però remodelada el 1751) i mig amagada, la capella del Buen Suceso (s. XVI). Baixant cap al port per les escales de La Fragua, trobareu la platgeta del Escanu.

Continuant la costa oriental, a uns 25 km, arribarem a la que segurament és la població més turística de la zona, Ribadesella. Assentada en les dues ribes del Sella on s'uneix amb la ria que desemboca al Cantàbric, aquí té lloc una de les regates més importants de piragüisme, el Descenso del Sella, que se celebra el primer dissabte d'agost, en un recorregut de 20 km des d'Arriondas fins a Ribadesella. 

Per obtenir bones vistes de la localitat, valdrà la pena anar fins a l'ermita de la Guía (s. XVI), passant pel Paseo de la Mitología, amb cartells que expliquen diferents figures de la mitologia asturiana, i el Paseo Histórico, amb grans panells de rajoles, pintades pel dibuixant Mingote. En el centre històric destaca la casa blasonada de la família Ardines; l'edifici de l'ajuntament ubicat en el Palacio Pietro-Cutre (s. XVI) o la Casa del Escudo (s. XVIII). 

Sobre la platja de Santa Marina, a finals del segle XIX i principis del XX, va sorgir un notable conjunt de xalets romàntics, modernistes i eclèctics, entre els quals destaca la modernista Villa Rosario (ara hotel de luxe), obra de la rica burgesia indiana. 

Però la joia de la corona és la cova de Tito Bustillo, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El 1968 un grup d'espeleòlegs es va endinsar a la cova i es va trobar en una de les galeries amb un extraordinari conjunt de pintures i gravats a les parets. Actualment es poden veure 12 importants conjunts d'art rupestre al llarg de tota la cavitat amb gran varietat de pintures i gravats que fan que aquesta cova sigui considerada com un dels conjunts rupestres més importants de l'art paleolític mundial.

Per relaxar-vos de tant patrimoni, us aconsellem provar els gelats de Cremela (c. Marqueses de Argüelles 6), artesanals amb ingredients de primeríssima qualitat. 😋🤤🍦

Poc més de 30 km per l'A-8 separen Ribadesella de Llanes, l'última població que veurem de la costa oriental asturiana. Llanes és coneguda principalment per les seves trenta platges que hi ha al terme municipal, però també per tenir un dels centres històrics millor conservats del Principat. Fou fundada durant el segle XIII, sota el regnat d'Alfonso IX, d'aquest període són les muralles, la torre i la Basílica de Santa María, completada l'any 1480. L'església d'estil gòtic majoritàriament, conserva en el seu cantó oest una portada romànica i en el seu interior, un retaule plateresc de principis del s. XVI. 

Entre els seus palaus i cases blasonades, destaca el Palacio Duque de Estrada (s. XVII); la Casa del Cercau, d'estil renaixentista (s. XVI) o el Palacio de Gastañaga (s. XIV), a la bonica plaça de Santa Ana on també hi ha una capella del mateix nom, del s. XV. També val la pena la capella de la Magdalena (s. XIII) a la plaça del mateix nom.

El Paseo de San Pedro (s. XIX) d'un kilòmetre de llarg per sobre del penya-segat que flanqueja al nord de la vila, és un bon indret per tenir bones vistes del centre històric i del mar. Aquest passeig acaba a la petita platja urbana del Sablón. 

En el moll del port hi ha la instal·lació artística de Los Cubos de la Memoria, grans blocs de formigó pintats per l'artista basc Agustín Ibarrola a partir del 2001. La població proposa descobrir-la a través dels escenaris utilitzats en pel·lícules i sèries de televisió, amb l'itinerari Llanes de cine. Directors com Gonzalo Suárez o José Luis Garci han fet del municipi de Llanes el seu plató cinematogràfic.

De les trenta platges que hi ha a l'extens municipi, dues d'elles les hem vist en un curt passeig des del far, a la part oriental del centre històric. Primer la petita platja del Puerto Chico, que en plenamar gairebé desapareix. I tot seguit, pel sender del Toró, arribem a la platja del Toró, de 220 metres. El conjunt de roques punxegudes que deixa veure en baixamar enmig d'una platja de sorra blanca la converteixen en única. Aquestes formacions amb forma de pinacle esquitxen tant la costa com el mar.

A uns 5 km de Llanes en direcció a Cantàbria per la carretera LLN-2 que segueix la línia de la costa arribareu al mirador de La Boriza. Des d'aquí teniu a l'esquerra una fabulosa panoràmica de la platja de Ballota, de 350 m que gaudeix d'unes aigües tranquil·les amb poc onatge i una sorra fina i blanca. El conjunt que forma juntament amb l'illot de Castro és d'espectacular bellesa. I a la dreta la seva germana quasi bessona, la platja de Andrín. De fort onatge i imprevisibles corrents, és un bell paratge de 200 m de sorra blanca i roques. Pels seus corrents als voltants de l'illot que la separa de Ballota, a Andrín és aconsellable tenir precaució en les activitats aquàtiques. 

Viatge en autocaravana: Oviedo

    "Una ciutat petita de clima londinenc que és una delícia" i "una ciutat de conte de fades on tot és antic, net i agradable" amb aquestes paraules defineix Woody Allen a la capital d'Astúries. El cineasta va quedar encantat d'Oviedo, després de rebre el Premi Príncep d'Astúries de les Arts l'any 2002. Woody rodaria diverses escenes de la seva pel·lícula Vicky Cristina Barcelona (2008), com per exemple a la confiteria Camilo de Blas, de la que us parlarem més tard. 

La capital del Principat té una riquesa històrica i cultural inigualable, com es pot veure en el seu centre històric farcit de monuments. Molts carrers són per a vianants, així que la podreu gaudir amb un passeig agradable.

La Catedral de San Salvador, a la Plaza de Alfonso II El Casto, és una joia gòtica edificada a partir del s. XI, amb un campanar gòtic de 80 m que marca l'skyline de la ciutat. La seu és lloc de pas del Camí Primitiu de Sant Jaume, així que la presència de pelegrins és constant. A l'interior, la Cambra Santa, Patrimoni de la Humanitat, encara conserva l'essència de capella palatina, tal com la va concebre el mateix Alfons II, i que avui alberga les relíquies i joies de l'antiga monarquia asturiana, pionera de la cristiandat occidental europea. A la mateixa plaça també hi ha l'edifici civil més antic de la ciutat, el Palacio de la Rúa (s. XIII), i el palau barroc del Marqués de Valdecarzana. Enganxada a la plaça, una altra més petita, la Plaza Porlier, on destaca el Palacio de los Marqueses de Camposagrado (s. XVIII) d'estil barroc.

La Plaza de la Constitución, oberta el 1659, està presidida per l'ajuntament (s. XVII) ubicat sobre l'antiga entrada sud de la ciutat, la porta de Cimadevilla. Comparteix la plaça amb l'església de San Isidoro el Real (inaugurat el 1681) té un interior d'una sola nau, on destaca el gran retaule de l'altar major.

La Plaza del Fontán (s. XVIII), a pocs metres de la plaça de la Constitución, acull entre els seus porxos diversos restaurants, sent un dels llocs més animats del centre. Al cantó hi ha un mercat d'estil modernista, edificat a finals del s. XIX.

Ciutat universitària des de fa més de quatre segles, la seu històrica de la universitat (de finals del s. XVI) es troba molt a prop de la catedral. A l'interior un pati porxat de planta quadrada amb l'estàtua del severíssim arquebisbe Fernando de Valdés Salas, inquisidor general del regne i fundador de la universitat. 

Si voleu aprofundir en la història d'Oviedo i d'Astúries, valdrà la pena anar al Museo Arqueológico de Asturias (c. San Vicente, 3), ubicat a l'antic monestir de San Vicente (s. XVI). Just darrere, al carrer del Paraíso hi ha les restes més significatives de l'antiga muralla medieval (ara en restauració), edificada en el s. XIII quan es va traslladar la cort asturiana, de Cangas de Onís a Oviedo. Un petit mur de la muralla també es pot veure al carrer Jovellanos. 

La Fuente de Foncalada (s. IX) és l'únic exemple d'arquitectura preromànica asturiana. La font encarregada pel rei Alfonso III, està protegida per un massís templet de carreus, amb sostre a dues aigües, ornat amb la Cruz de la Victoria.

A l'est del centre històric el Campo de San Francisco és un elegant parc que ocupa el lloc dels antics horts d'un convent del mateix nom. Encara es poden veure les restes d'un arc que formava part de la portalada de la romànica església de San Isidoro. Però, qui capta totes les mirades, és l'estàtua de Mafalda asseguda en un banc mirant el llac on neden ànecs i cignes.

Molt a prop del parc, el Teatro Campoamor (c. Pelayo, 3) un temple de l'òpera, inaugurat el 1892, és la seu del lliurament dels  Premis Princesa d'Astúries. 

Des de la dècada de 1990, la ciutat s'ha anat omplint d'estàtues i escultures, esdevenint un museu a l'aire lliure. Entre aquestes 100 peces destaquen, a banda de la Mafalda que hem explicat abans: La Regenta, enfront de la catedral, en homenatge a la protagonista de la novel·la de Leopoldo Alas Clarín ambientada a Oviedo; La Maternidad, obra de Fernando Botero a la Plaza de la Escandalera; Culis Monumentalibus, d'Eduardo Úrculo al c. Alonso de Quintanilla, 1; o una de les últimes incorporacions, la dedicada a Woody Allen (c. Milicias Nacionales, 1).

Per degustar la gastronomia local podeu anar a una de les múltiples sidreries del carrer Gascona, coneguda com el bulevard de la sidra. I si sou amants dels dolços (com nosaltres) no podeu deixar de visitar la Confitería Camilo de Blas, fundada el 1914 (c. Jovellanos, 7). L'interior del local és una meravella on serà difícil que la boca no se us faci aigua. Un recomanem que trieu els carbayones (gentilici popular dels ciutadans d'Oviedo), creats aquí, són un pastís d'ametlla i rovell d'ou amb base de pasta de full. Boníssim!! 😋🤤🤤

L'altre temple del dolç on sí que podreu asseure-us a prendre alguna cosa és la Rialto (c. San Francisco, 12) que van inventar fa més de 80 anys les galetes moscovitas. D'una fina pasta d'ametlla marcona i nata, banyades amb una cobertura de xocolata, a més d'un últim ingredient secret creat en exclusiva per la Rialto.