Aquest lodge és una fina línia entre la sostenibilitat i el turisme. Mentre totes les cabanes disposades al voltant de la suposada bassa, ara esplanada seca, tenim aigua i fins i tot una piscina en les zones comunes, els elefants bramulen fort per una mica d'aigua. Fins i tot, cansats de tanta set, algun elefant agosarat intenta ficar la trompa on hi ha els lavabos comuns per xuclar l'aigua del vàter.
Ens asseguren que sense aquest allotjament ningú s'ocuparia de mantenir la bassa. Fins i tot, els propietaris de l'allotjament abasteixen el pou amb aigua que porten amb camions cisternes. Buidar la piscina és una solució a curt termini, i més tenint en compte la quantitat d'aigua que necessita beure un elefant al dia. El problema és l'extrema sequera que viu el país, la més important en els darrers 29 anys. Si no plou al nord, a Angola, l'aigua no arriba. A tots ens sona la crisi climàtica, i aquí en tenim un exemple clar.
D'altra banda, les notícies per mantenir els elefants no són bones, el president de Botswana torna a permetre la caça d'aquests grans mamífers l'any 2019 (llegiu la notícia de l'Ara per a més informació). El que havia estat un santuari d'elefants, ho deixarà de ser. Correm el risc de veure com extingim una espècie més, continuant amb la tensió entre home i natura. La política al país promou defensar els interessos dels camperols, argumentant que els animals salvatges els arrasen els camps de cultiu. Però, torna l'eterna pregunta: Qui estava aquí abans? Qui arrasa a qui? La solució no és fàcil, però un país que té força ingressos del turisme (per venir a veure animals) ha de fer polítiques proteccionistes, i apostar pel "turisme" de caça no és el remei.
Sigui com sigui, des de la posició protegida de la zona comuna, mentre observem els elefants reflexionem sobre la fragilitat de l'ecosistema i la continuïtat d'una espècie amenaçada de desaparèixer. Els elefants ho saben, ens observen, la seva mirada ens fa sentir culpables.
L'altra parada abans d'arribar a la destinació serà la visita a una simpàtica colònia de suricates. L'observació d'aquests petits mamífers implica estar en absolut silenci i fers moviments pausats, ja que si noten la nostra presència, s'amagaran als seus caus. Ens hi quedaríem més estona, però ens espera una posta de sol magnífica sobre el salar de Makgadikgadi Pans.
L'extensió del conjunt de salobrars del Parc Nacional Makgadikgadi Pans és de 12.000 km² i durant l'estació seca (de maig a octubre) és el moment ideal per visitar-los. Fa 10.000 anys tota la zona era un enorme llac de 60.000 km², però els canvis climàtics el van assecar deixant només extenses capes de sal. La sensació que un té en un salar d'aquestes magnituds és increïble, miris on miris una blancor absoluta, un sentiment de llibertat i un efecte hipnòtic. Però, atenció! És molt fàcil desorientar-se sense cap referent a l'horitzó, per això caldrà disposar d'una brúixola i un bon mapa. Durant l'època de pluges és necessari extremar les precaucions, ja que ens podríem trobar salars humits i quedar atrapats amb els vehicles.
La zona és ideal per fer fotografies amb efectes òptics, allò que tant ens agrada fer als turistes.
L'Anna ens ha deixat uns metres abans del campament on dormirem per poder fer les fotos i caminar per la solitud del salobrar, i quan arribem ens està esperant en una improvisada barra de bar i uns mojitos. Doncs aquí, en la immensitat absoluta del no-res passarem la nit, fent bivac amb uns sacs de dormir preparats per les fredes nits de l'Àfrica austral sota una cúpula de milions d'estrelles. Hi ha una experiència més maca que aquesta? Clar que també fa respecte, qualsevol animal podria passar per aquí i els sons llunyans no ajuden per estar tranquils.
 | |
|
Ens despertarem amb una sortida de sol que mai oblidarem, el paratge és increïble i ens ofereix una experiència única. Una nit a l'Àfrica que guardarem en el record!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada