Nova Zelanda: Christchurch (illa Sud)

La porta d'entrada a la ruta per l'illa sud (vegeu mapa en aquesta entrada) serà a la ciutat de Christchurch, una població en estat de reconstrucció, després dels terratrèmols del 2011 i 2011. Aquest succés fa deixar xifres esfereïdores, un total de 186 morts i un 80% dels edificis del centre van haver de ser enderrocats. 

La més anglesa de les ciutats neozelandeses, va ser durant el segle XIX la població principal del país. El seu caràcter londinenc encara és apreciable en les poques construccions victorianes que queden en peu i els seus parcs i jardins en estil anglès. Amb tota aquesta elegància victoriana, l'agència ens ha reservat una nit en el millor emplaçament, Eliza's Manor. Una bonica casa construïda el 1861, reformada i ampliada a principis del segle XX i reconstruïda després dels terratrèmols. 

Eliza's Manor

Aquí ens va rebre molt amablement la Zinea, una catalana que hi treballa, va ser tota una sorpresa trobar una compatriota tan lluny. Ens van donar l'habitació principal, l'Eliza, una meravella, tot cuidat fins a l’últim detall (el mobiliari, la gamma de coixins, les tovalloles, els sabons, els macarons que ens vam trobar al vespre a la tauleta de nit…). El bany enorme i amb una banyera d’hidromassatge que vam utilitzar per a un bany relaxant, amb les sals de bany que hi havia. L’esmorzar va ser molt complet, de magnífica qualitat, com els ous benedictins que vam poder tastar. Sens dubte, ha estat un dels allotjaments més bonics de tot el viatge!😍😍

En aquesta ciutat estarem el primer i el darrer dia de la nostra ruta per l'illa sud, de fet la visitarem més àmpliament el segon dia. L'avantatge d'allotjar-nos a l'Eliza's és que està prop del centre, només 10 minuts fins als jardins de Victoria Square, presidida com no per la reina de l'imperi britànic. A partir d'aquí ja es pot veure com la ciutat muta a nous edificis de cristall i acer, on les restes que esperen una reconstrucció definitiva, com la catedral de Christchurch, encara són testimoni de la tragèdia. De fet, aquest patrimoni va estar pendent d'un fil, fins i tot la diòcesi anglicana no estava a favor de mantenir-la... però finalment un acord amb les administracions el 2017 permetrà la seva reconstrucció, més de deu anys després de la sacsejada, les ferides obertes de la catedral continuen cobertes de bastides. Curiosament, l'escultura de metall Chalice (de 18 m) a la plaça va quedar indemne. Aquesta es va inaugurar el 2001, per celebrar el nou mil·lenni.

Catedral de Christchurch

Tan sols 600 metres, separen l'agònica catedral de la provisional (a Hereford St., 234), coneguda com la Catedral de Cartó, ja que es van utilitzar 98 tubs d'aquest material per a la seva construcció, obra de l'arquitecte japonès Shigeru Ban. D'estructura triangular i resistent a terratrèmols, un altre símbol més de la modernitat d'una població que persisteix a continuar endavant. De fet, les intervencions de murals artístics a les parets o instal·lacions d'art temporals, on abans hi havia edificis són una prova més de la creativitat d'una ciutat que vol esborrar la tragèdia, encarant-se al segle XXI. Aquests projectes els podeu veure al web Gap Filler.

Catedral provisional

Un dels projectes de reconstrucció de la ciutat ha comportat la planificació de zones verdes al voltant del riu Avon, una transició a ciutat verda que compta amb una important xarxa de carril bici. Així doncs, resseguint aquest eix verd, ens arribem fins a l'Hagley Park, on es troben els jardins botànics. Aquest és el gran pulmó verd, de 165 Ha, amb un munt de varietats de la flora neozelandesa.

Molt a prop d'una de les entrades del parc, a Worcester St. amb Rolleston Av. hi ha l'antiga seu de la universitat de Canterbury, d'estil neogòtic construïda el 1877, ara convertida en l'Arts Centre, tot un recinte cultural amb botigues de creadors, galeries d'art, els cinemes Lumière i cafeteries d'ambient hipster.

Recinte de l'Arts Centre

Una altra de les atraccions turístiques de la ciutat és agafar el restaurat tramvia del segle XIX. Una ruta circular de poc menys d'una hora que passa pel centre de la ciutat. El bitllet d'un dia us permet pujar i baixar les vegades que vulgueu. 

L'històric tramvia

I si heu agafat gana, valdrà la pena que us acosteu al nou mercat de Riverside, amb productes d'agricultors locals i una bona varietat de restaurants. Nosaltres vam sopar a l'hamburgueseria Bacon Bros - Shaka Bros, a Oxford Terrace, 96. Un gastrobar amb una àmplia carta d'hamburgueses de bona qualitat-preu.

Des de Christchurch havíem d'agafar l'emblemàtic TranzAlpine, un dels viatges en tren més emblemàtics del món, travessant els Alps neozelandesos fins a la ciutat de Greymouth a la costa oest. Un recorregut de 223 km i gairebé 5 hores de trajecte, passant per l'Arthur's Pass. Tot i que els maoris ja coneixien aquest pas, el seu nom ve d'Arthur Dobson, que el va "descobrir" el 1864. La febre de l'or a Westland necessitava un pas segur pels carruatges. Més endavant el comerç de carbó  i fusta va implicar la construcció del ferrocarril, el 1923.

Malauradament, no vam poder agafar aquest mític transport per obres de manteniment. Així i tot, el recorregut per carretera també deixa a la retina paisatges espectaculars. Haureu d'agafar l'Old West Coast Rd i la Stare Hwy. 73, veure ruta aquí.

En direcció als Alps neozelandesos

La recomanació que us fem pels viatges en carretera per l'illa sud a l'hivern, on haureu de pujar per ports de muntanya i passar per possibles carreteres amb gel, és que agafeu un cotxe amb tracció a les quatre rodes i no estaria de menys, demanar cadenes per les rodes. El cotxe que ens havien reservat a l'agència no era prou segur amb aquestes condicions, així que a Budget ens van recomanar un cotxe tot terreny. I si voleu estalviar omplint el dipòsit, mireu de fer-ho a les benzineres de la cadena Waitomo.

En ruta cap a la costa oest

Com hem comentat, a Christchurch també estarem l'última nit abans d'abandonar el país. Aquest cop, l'allotjament ha estat escollit per practicitat, ja que està molt aprop de l'aeroport. És el Peppers Clearwater Resort, tot un conjunt d'apartaments i habitatges que donen a un camp de golf. També té servei de bar i  restaurant on poder sopar, ja que estem lluny del centre de la ciutat.

Nova Zelanda: Coves Waitomo i Rotorua

Després de passar una nit més a Auckland, al mateix hotel, ens dirigim cap al sud. Concretament, 190 km, a una de les regions rurals de Nova Zelanda, amb els seus turonets arrodonits de tonalitats verdes. La nostra primera parada d'aquesta ruta serà a les Waitomo Caves. El seu nom ve de les paraules wai (aigua) i tomo (pou o forat), hi ha més de 300 coves a la zona, però les principals i més visitades són les de Glowworm, Ruakuri i Aranui. Totes tres explotades per la mateixa empresa d'origen maori, de fet el nostre guia a la cova Glowworm és un descendent del descobridor de la cova.
Al centre de visitants es poden comprar tiquets combinats per veure més d'una cova, on també podeu contractar una excursió amb neoprè flotant amb un pneumàtic riu avall per la cova de Ruakuri.

Cova Glowworm i les seves cuques de llum

Optem per fer una visita guiada per la cova principal, la de Glowworm. Segurament hi ha altres cavernes més espectaculars, profundes o amb més estructures d'estalagmites i estalactites. El que les fa destacar són milers i milers de cuques de llum que il·luminen la cova com si es tractés de la via làctia. Aquests petits insectes que viuen entre dos i tres dies, teixeixen teles des de les quals es pengen. És molt important que no feu fotos amb flaix, ja que perdrien la seva lluminositat i trigarien unes hores a recuperar-la. De fet, no està permès fer fotos o vídeos dins de la cova, només al final del recorregut. Com a curiositat, aquelles cuques de llum que més brillen, són les que més gana tenen, una trampa per caçar insectes atrets per la llum.
El recorregut d'uns 45 minuts, passa per un conjunt de passadissos il·luminats amb electricitat on es poden veure curioses formacions, fins a arribar a una sala anomenada la Catedral, ja us podeu imaginar les dimensions de la cavitat, que a més té una acústica espectacular, com hem pogut comprovar amb la cançó maori que ens ha cantat el guia. La visita es conclou amb la navegació en barca pel riu subterrani, un cop acostumada la vista a l'obscuritat, milers de cuques de llum il·luminen el sostre de la cova, de fet, us podríeu imaginar que esteu a l'univers, rodejats de petites estrelles.
Ens haureu de perdonar la qualitat de les fotos, que hem fet en el tram permès (poc abans de la sortida), però per Internet trobareu centenars de fotografies de les cuques de llum de la caverna. 

Per les característiques del paisatge rural, ja us podeu imaginar els motius pels quals en Peter Jackson va decidir situar el poble dels hobbits aquí. Així doncs, pels fanàtics de The Lord of the Rings, serà una visita imprescindible anar al set de rodatge d'Hobbiton. És a 50 km de Hamilton, nosaltres no hi hem anat, però tenint en compte que és un bloc de viatges on expliquem la ruta per Nova Zelanda, els fans de la saga no ens ho perdonarien si no en fem menció. En aquest reportatge de La Vanguardia teniu una ruta pels escenaris de les pel·lícules.

Bosco Cafe

La nostra recent afició per teixir, ens porta a la petita població de Te Kuiti, on cada any té lloc el campionat d'esquilada d'ovelles, el Great NZ Muster, aquest normalment se celebra el cap de setmana després de Pasqua. Hem pensat que seria un bon lloc per trobar llana 100% d'ovella, molt apreciada, per cert. La capital de l'ovella, és a una vintena de kilòmetres de les coves Waitomo. Preguntant, ens indiquen una botiga on podem trobar la llana, a Creative Spaces (Rora St., 119). La botiguera, que va ser molt amable, ens explica que molta llana neozelandesa la porten a la Xina, on allà la tinten i es debana en cabdells. Així i tot, trobem llana amb etiqueta neozelandesa que serà un bon regal pel nostre amic que ens ajuda a teixir.

A Te Kuiti, també pararem per dinar, tot just a l'entrada del poble venint des de les coves, al Bosco Cafe (Te Kumi Road, 57). Tot el que veiem sortir, té una pinta boníssima, però ens decantem per unes cassoletes de pasta de full farcides i un tros de carrot cake, tot deliciós!! 🍰😋

Després d'aquesta parada, encara ens queden gairebé dues hores (146 km) de camí fins a Rotorua. Situada al mig de l'illa del nord, és una de les principals destinacions turístiques del país, per la seva activitat volcànica i geotèrmica. Llacs d'aigua calenta, piscines de fang bullent, fumeroles, guèisers... tot gràcies a la caldera de Rotorua, un antic cràter que donà origen al llac del mateix nom.

Activitat geotèrmica al Kuirau Park

Una bona manera de visitar gratuïtament l'activitat geotèrmica és anar al Kuirau Park, molt a prop del centre, on acaba Arawa St. Només arribar, ja podeu fer un bany termal gratuït pels peus, en una petita piscina que hi ha a l'entrada principal. Per veure els bassals d'aigua calenta i el fang bullent, només cal que seguiu les fumeroles. Totes aquestes zones d'aigua calenta estan protegides per baranes, així que no són aptes pel bany! Diverses passarel·les permeten resseguir el llac més gran del parc, en un dels extrems. Suposem que en ser hivern el vapor d'aigua era més intens, el cas és que el llac era cobert d'una gran boirina.

Si retornem pel carrer Arawa en direcció al llac de Rotorua, arribarem als Government Gardens. Els jardins d'estil anglès amb talles maoris a l'entrada. El parc acull el Rotorua Museum, un gran edifici que imita l'arquitectura Tudor. Inaugurat el 1908 com a casa de banys, el Bath House, fou reconvertit en museu a finals dels anys seixanta. El 2016 va haver de tancar, ja que el terratrèmol de Kaikōura va provocar danys en l'edifici. De moment, no està prevista la data de reobertura... Uns senders prop del llac us permetran comprovar l'activitat termal de les aigües. A pocs metres, la millor opció per a relaxar-se, el Polynesian Spa, piscines només per adults (també hi ha per a famílies), massatges, tractaments de bellesa... on hem vist molt turisme asiàtic, pràcticament tots els clients eren xinesos. Nosaltres no entrem, però ens quedarem a la cafeteria del balneari que té wifi gratuït i uns bons chai latte. A més, com que els cafès de Rotorua tanquen aviat, serà l'única proposta per berenar en un horari més nostre.

Rotorua Museum

L'hotel que ens va donar l'agència és el Copthorne Hotel Rotorua, el típic establiment d'estiueig que necessita una posada al dia. En els noranta seria molt modern, però ha quedat antiquat, la piscina termal està en mal estat, habitacions grans on falta una reforma. Encara que no hi havia molts clients, en el menjador et tracten com a grups d’estiu, et diuen quines taules pots utilitzar i quines no. L’esmorzar de baixa qualitat, sobre tot el cafè. Segurament, ha estat el pitjor hotel i de llarg de tot el viatge.

Cobb & CO

En la nostra recerca de supermercats on trobar plats preparats i sandvitxos barats, afegim la cadena PAK'nSAVE, que a banda d'unes muffins gegants boníssimes per 2 $ NZ, també podreu posar gasolina sense gastar molt!. De fet, l'hotel, els supermercats i molts restaurants estan a l'eix principal de Fenton St.

Per sopar, ens deixem seduir per les costelles a la barbacoa del Cobb & CO. En el 209 de Fenton St. aquest establiment també podria estar enmig d'Arizona, per la seva carta on predominen plats de carn, racions gegants de nachos, anelles de ceba, hamburgueses i copes de gelat no aptes per a diabètics... i amb un simpàtic robot que serveix els plats. 

Ara bé, si hem vingut a Rotorua, és per visitar la zona de Whakarewarewa, la reserva geotermal gestionada per la població maori. Es troba a 3 km del centre de la ciutat i el principal reclam, és el complex de Te Puia. És la seu del New Zealand Māori Arts and Crafts Institute i també té un centre de conservació de kiwis, on hem pogut veure el tresor nacional de Nova Zelanda: l'ocell kiwi autòcton.

L'entrada no és barata, la visita guiada sense l'espectacle de dansa maori ens ha costat 180 $ NZ. De fet, la visita que inclou l'observació en captivitat dels kiwis, el passeig entre guèisers i llacs de fang bullent i l'entrada a l'institut d'arts i oficis maoris (on els nois aprenen a fer talles de fusta i les noies a teixir...), també es pot fer per lliure i de manera més relaxa un cop conclou el recorregut. Així doncs, no dubteu a desfer el recorregut i tornar a veure els kiwis més tranquil·lament sense aglomeracions (no els hi feu fotos!!, són animals nocturns molt sensibles a la llum). I contempleu la força dels guèisers, com per exemple el Pōhutu, el guèiser natural més gran de l'hemisferi sud, que de forma natural entra en erupció unes 15-20 vegades al dia, en columnes d'aigua que arriben als 30 m.

Com que ja vam veure l'espectacle maori a Waitangi, aquest cop ens ho estalviem. Si no n'heu tingut oportunitat, serà una bona idea. I ja si voleu tenir l'experiència turística total, podeu contractar el combo de la visita nocturna amb sopar i espectacle.

Te Puia

Amb el el Pōhutu de fons

Fang bullent

Al centre de conservació de Kiwis

A poc més de 20 km, en direcció sud, teniu una altra zona d'activitat volcànica, Waimangu Volcanic Valley. Es tracta d'un paisatge relativament recent, fruit de l'erupció volcànica del mont Tarawera l'any 1886. Tota la vegetació que veurem a la vall fins al llac Rotomahana ha crescut després de l'erupció, a banda dels rierols d'aigua calenta, sediments de minerals i algues que pinten de colors ataronjats, verds, grocs... que pinten la terra, fumeroles i llacs que omplen els cràters, com per exemple el que va provocar l'erupció del Friying Pan Flat, el 1917. Aquest llac és la font termal més gran del món. Com a detall curiós, si el guèiser Pōhutu us ha semblat alt, en aquesta zona va haver-hi un altre guèiser que entre el 1900 i el 1904 disparava aigües negres arribant als 400 m, el que l'ha convertit en el més potent del món. Aquestes aigües fosques del guèiser han donat nom al lloc, Waimangu (aigua negra).

Friying Pan Flat

L'itinerari de nivell fàcil no arriba als 4 km, tot i que també hi ha una variant des de l'Inferno Crater que puja turó amunt per veure altres cràters. El cràter de l'Infern pot arribar a temperatures de 80° en superfície, amb unes aigües d'un blau turquesa. Un cop s'arriba al llac, final del recorregut, on a l'horitzó destaca el volcà adormit del Tarawera, es pot optar per un recorregut en vaixell pel llac. Nosaltres no l'hem fet, perquè a l'hivern les sortides acaben aviat. Ens hem quedat observant els ocells, i veient passar elegants cignes negres. Per tornar a l'entrada, si esteu molt cansats podreu agafar un petit autobús que us portarà. De fet, aquest bus té tres parades al llarg de la ruta.

Sediments de 1000 colors

Inferno Crater

Cigne negre

Llac Rotomahana amb el volcà Tarawera al fons

Per acabar, us deixem una altra proposta de proximitat a Rotorua. En 15 minuts de cotxe teniu el popular Lake Tikitapu, conegut com el llac blau. El nom prové de la història maori, Tikitapu era un collaret sagrat de pedra verda, que es creu que va ser usat i perdut al llac per la filla d'un cap d'alt rang.
Ara, és una destinació molt concorreguda per nedar, pescar truites, practicar tota mena d'esports aquàtics o navegar. A banda, hi ha un munt de senders per caminar o fer BTT. 

Hi ha un circuit circular de 5,5 km que envolta el llac que travessa arbustos autòctons i les exòtiques coníferes del bosc de Whakarewarewa. Segons l'època de l'any, el camí pot estar anegat, però no patiu, quan això passa hi ha alternatives per continuar recorrent el llac.

Lake Tikitapu

El llac blau (Tikitapu)

A Rotorua acaba la nostra ruta per l'illa nord. Des del petit aeroport de Rotorua agafarem un avió que ens portarà a l'illa sud, a Christchurch, on començarem l'itinerari. El trajecte el farem amb la companyia Air New Zealand.

Anem cap al sud

Mont Ruapehu (2.797 m), la muntanya més alta de l'illa nord i un dels volcans més actius del món

Nova Zelanda: Northland

Ens endinsem a Northland (Te Tai Tokerau), la regió més septentrional de Nova Zelanda i un dels indrets on està més present la història maori. Però aquesta zona també és coneguda per les seves platges i els boscs centenaris de kauris, uns arbres gegants que antigament poblaven tota l'illa. Per descobrir la regió, serà interessant que visiteu aquest web, on teniu diverses propostes de rutes.

Paihia, Bay of Islands

Bay of Islands des de Waitangi Treaty Grounds

La nostra descoberta començarà a Paihia, en plena Bay of Islands, ja us podeu imaginar que és el lloc vacacional d'estiu més popular de la regió. Uns 230 km la separen d'Auckland, i la componen unes 150 illes amb platges banyades per aigua turquesa. Ara a l'hivern austral, és una zona molt tranquil·la amb un clima agradable. Històricament, és un indret destacat pels maoris, ja que les primeres migracions procedents de la Polinèsia van arribar aquí, l'anomenaven Pewhairangi. Però, també va ser el primer assentament dels britànics, a la veïna població de Russell. A banda de tots els esports aquàtics que vulgueu imaginar, també podreu fer creuers d'albirament de dofins i balenes.

A Paihia, ens quedarem dues nits al Scenic Hotel Bay of Islands, sense moltes pretensions però amb habitacions grans i confortables. Disposa d'un restaurant i una piscina, i un bon esmorzar, on també són destacables els ous benedictins. 

The Treaty House

Una de les visites que no us podeu saltar, és anar a Waitangi Treaty Grounds, a 5 minuts de la població i connectada per un estret pont. És segurament l'emplaçament més històric de tota Nova Zelanda, ja que el 6 de febrer de 1840 i després de molts intensos debats, els 43 caps maoris van signar el Tractat de Waitangi amb la Corona britànica, que després fou ratificat per més de 500 caps. Un acord que no es va complir, com no per part dels colons anglesos, desembocant en múltiples guerres i confiscació de terres, i ja en els anys més recents, després de llargues reivindicacions, en un procés de reparació.

L'entrada no és barata (60 $ NZ), però inclou la visita guiada al recinte, on destaca un espectacular museu i molt didàctic (Te Kongahu Museum of Waitangi) inaugurat el 2016; la Treaty House, on l'oficial britànic i primer representant de la Corona, James Busby, hi va viure amb la seva família i on es va redactar el tractat (1840); o la House of Gathering (Te Whare Rūnanga), una casa de reunions bellament tallada, en estil maori i inaugurada el 6 de febrer de 1940, per commemorar el centenari del tractat. La casa de reunions reflecteix les històries maoris i els estils de talla dels iwi, o tribus, de tota Nova Zelanda. Aquí completareu la visita, amb una representació de balls i cançons maoris, on no faltarà la tradicional dansa de la guerra, l'haka.

Danses tradicionals maoris

El complex museogràfic és tan gran que amb l'entrada podreu anar dos dies. No deixeu d'admirar la canoa de guerra de cerimònies (Ngātokimatawhaorua) més gran del món, de 35 m de llarg i construïda amb un exemplar de l'arbre kauri. Per moure-la es necessiten 76 remers, i cada 6 de febrer és llançada al mar per celebrar el Dia de Waitangi. Abans d'arribar a la Casa del Tractat, teniu un altre museu, Te Rau Aroha (Museu del Preu de la Ciutadania), ja us podeu imaginar pel nom, el sacrifici fet pels maoris al servei del seu país en temps de guerra. És a dir, en compliment de l'article 3, participar en les guerres de l'imperi britànic. L'asta de la bandera, a l'esplanada del turonet, marca el lloc de signatura del tractat, on onegen les tres banderes oficials: la de les Tribus Unides de Nova Zelanda (des de 1834), la bandera del Regne Unit (des de 1840) i la bandera de Nova Zelanda (des de 1902).

Bandera de les Tribus Unides de Nova Zelanda

Si amb tanta visita cultural us voleu relaxar, un agradable cafè vorejat per un jardí tropical, serà el lloc ideal per fer una parada i reflexionar sobre la història neozelandesa. Per cert, no ho hem dit, però al Museu de Waitangi, podreu descobrir l'origen del nom d'Aotearoa (Nova Zelanda). I és que la dona d'en Kupe (el primer cap maori que va arribar aquí) quan va veure l'illa, va pronunciar: "He ao, he ao tea, he ao tea roa!", que traduït seria, "un núvol, un núvol blanc, un núvol llarg i blanc", per aquest motiu, el país és conegut amb el sobrenom del País del núvol blanc, que a la vegada dona nom a la trilogia de l'escriptora Sarah Lark. 

Ngātokimatawhaorua, la gran canoa de guerra

El far del Cape Reinga, a uns 213 km, és el punt més septentrional de l'illa, i valdrà la pena fer aquesta ruta de gairebé tres hores des de Paihia. Ara bé, penseu a omplir el dipòsit de benzina, ja que la BP a la població d'Awanui és la penúltima benzinera de la ruta, i encara us quedaran uns 100 km per arribar. L'anècdota del viatge és que patíem pel nivell de gasolina, ja havíem entrat en reserva i no tindríem prou combustible per arribar a la BP de tornada, però pocs kilòmetres abans del far, vam trobar una benzinera miraculosa, al mig del no-res, la GAS Waitiki (9047 Far North Road, Te Hāpua 0484).

Far del Cape Reinga

Durant els últims 100 kilòmetres, en l'estreta península, només veureu granges disperses i ramats d'ovelles i vaques que pasturen en prats d'un verd infinit. No només és l'últim indret de l'illa, sinó també de la vida. Pels maoris des del cap (Te Rerenga-Wairua) els esperits dels morts "salten" a l'eternitat deixant aquest món, concretament i segons la tradició, des de l'arbre pohutukawa de 800 anys que s'aferra a les roques. En aquest lloc, el mar de Tasmània i l'oceà Pacífic es troben, provocant fortes onades que arriben als 10 m d'alçada quan hi ha tempestes. Des d'on deixem el cotxe, un passeig de 10 minuts us portarà al far (del 1941), on podreu veure, a l'oest el cap Maria Van Dieman i l'illa Motuopao, i a l'est hi ha Piwhane/Spirits Bay i Hikurua/de Serville Cliffs, el punt més al nord de l'illa del Nord.

Les vistes des del Cap Reinga

De tornada, valdrà la pena fer els gairebé 4 kilòmetres a l'oest per veure les Te Paki Giant Sand Dunes, una extensió de 7 km² de gegants dunes, de 150 m d'alçada. Us farà l'efecte d'estar un altre país, un exemple més de la varietat paisatgística de l'illa.

Te Paki Giant Sand Dunes

Des de Paihia i creuant l'extrem nord a l'oest, a gairebé 120 km, hi ha els boscs de kauri, els arbres gegants semblants a les sequoies. Waipoua Forest fou declarada reserva forestal el 1952, i fruit del procés de restauració del Tractat de Waitangi, les terres del bosc han estat retornades a la tribu teroroa, qui gestionen el centre de visitants.

Tane Mahuta

Te Matua Ngahere

El rei dels kauris, és l'exemplar Tane Mahuta, que rep el nom del déu maori del bosc, té unes dimensions colossals: 51,5 m d'alçada, un diàmetre de 13,8 m i un volum de fusta de 244,5 m³, convertint-lo en el kauri viu més gran, amb una antiguitat d'entre 1200 i 2000 anys. L'ecosistema d'aquests arbres és tan delicat que s'extremen les mesures de protecció, com per exemple, serà necessari netejar les soles de les sabates a consciència, amb aigua i uns raspalls, a les entrades del parc o en el sender que porta al Tane Mahuta.

En una altra zona del parc, en un passeig de 20 minuts s'arriba al Te Matua Ngahere (Pare del bosc), de 30 m d'alçada, un perímetre de 16,4 metres i una antiguitat calculada en 3000 anys. En teoria, també es poden veure altres exemplars de kauri, com les Four Sisters, un conjunt de quatre kauris units a la base, però per obres de rehabilitació, el camí estava tancat. Això sí, pareu l'orella i segurament escoltareu el Tui (Menjamel tui), una de les aus més característiques del país, amb el seu peculiar cant, que fins i tot pot repetir paraules com els lloros.

Poc més de 50 km separen el bosc de kauris de la població de Dargaville

Good Life Stores

, on pararem per posar benzina i prendre un cafè, abans de retornar a Auckland, i continuar la ruta cap al sud. La població no té res d'espectacular, però té la fama de ser la capital del moniato (kumara) de Nova Zelanda, aquí es produeixen dos terços d'aquest tubèrcul. Antigament, fou un important port fluvial des d'on s'exportava la fusta de kauri, de fet el seu nom ve del comerciant de fusta Joseph Dargaville, qui va fundar el poble l'any 1872.

Si també pareu per aquí, no passeu per alt la botiga-cafè Good Life Stores (98, Victoria St.), a banda de productes de proximitat, serveixen molt amablement un bon cafè i tenen unes magdalenes de xocolata boníssimes. I segurament també les galetes i els pastissos, que tot i no tastar-los, tenien una pinta exquisida.

Com heu vist, no us hem parlat d'altres restaurants o llocs on menjar, però a Paihia hi ha diversos restaurants on menjar bon peix (tot i ser cars) o més d'estil americà (hamburgueses, costelles de porc, pizzes...). Nosaltres vam preferir una cuina més exòtica, i vam sopar al Green's Thai Cuisine. De fet, són dos restaurants, al cantó tenen la versió hindú. Bones racions, plats ben cuinats i sense patir per la butxaca.

I si voleu estalviar, als supermercats Countdown tenen plats preparats i sandvitxos molt bé de preu, així que podeu carregar i fer el pícnic a les parades de la ruta.

Nova Zelanda: Auckland i Karekare

Auckland (en maori, Tāmaki Makaurau) serà segurament la porta d'entrada al país en molts viatges a Nova Zelanda. És la ciutat més gran del país, prop d'un milió i mig de persones viuen en aquest estret istme, situat entre el port de Manukau (al cantó del Mar de Tasmània) i el golf d'Hauraki, en aigües del Pacífic. 

El front marítim del barri de Wynyard

Les guies i els rànquings internacionals situen a Auckland en els primers llocs, respecte a la qualitat de vida i habitabilitat. No és d'estranyar, té un clima tropical a l'estiu i uns hiverns suaus i sovint plujosos. Nosaltres viatgem en l'hivern austral, però segurament a l'estiu les múltiples illes del golf d'Hauraki i les seves platges, són plenes de banyistes i velers.

SkyTower

Guardant molt les distàncies, la ciutat seria com Olot en gran, està plena de turonets que antigament foren cràters, habitats per maoris on edificaven les seves viles fortificades (els pa), és per aquest motiu i per guardar respecte a la cultura maori, que no es pot entrar en algun cràter d'aquests pics volcànics.
Una bona manera de donar un primer cop d'ull (i des de bona alçada) a la gran urbs, és pujar a la Sky Tower (328 m). El mirador superior està situat a 220 m i es poden veure vistes de 360° en un radi d'uns 80 km, des d'on guaitareu una cinquantena de cons volcànics, un munt d'illes i l'extensió d'aquesta gran ciutat, que sembla no tenir límits, més enllà de la zona cèntrica plena de gratacels. Si no patiu de vertigen i us van les emocions fortes, teniu dues experiències: l'SkyWalk, un passeig per una passarel·la a 194 m i de poc més d'un metre d'ample, sense baranes, no patiu portareu un arnès de seguretat😅, o "saltar" en caiguda lliure des de la mateixa alçada, amb l'SkyJump. Pels menys agosarats, millor un cafè "amb vistes" des del SkyBar (182 m). 

El centre d'Auckland pot decebre una mica, ja que és un batibull d'edificis d'oficines, entres cases d'una altra època. Ara bé, encara es poden apreciar vestigis força interessants, com per exemple el Civic Theatre (1929), un antic cinema que recorda els anys gloriosos del setè art, ricament decorat en una fantasia entre hindú i arabesca, amb busts d'elefants i una volta celeste amb estrelles que s'il·luminen. O l'Auckland Town Hall (1911), d'estil eduardià acull l'Orquestra Simfònica de Nova Zelanda i la Filharmònica d'Auckland. 

Un passeig pel romàntic Albert Park de l'època victorina us aproparà a la Universitat d'Auckland, on destaca l'Old Government House (1856), seu del poder colonial fins al trasllat a la nova capital, Wellington, el 1865. En el mateix recinte universitari, fixeu-vos  la University Clock Tower (1926), ricament decorada en estil modernista amb la flora i fauna neozelandesa. Prop d'allà, a Princes St. una fila de casetes victorianes, record de l'era britànica.

Front marítim d'Auckland

Si agafeu Queen St. en direcció al port arribareu a l'estació de trens Britomart, un dels pocs edificis històrics que queden a la zona, ara plena de llocs de moda i ambient cool. El port Viaduct i el nou barri de Winyard han passat de ser el port comercial a una nova àrea d'oci i barri residencial de luxe. Fruit de diverses reformulacions urbanístiques, amb l'excusa d'acollir la Copa Amèrica (1999, 2000 i 2003) o el Campionat Mundial de Rugbi (2011). Un agradable passeig amb una oferta variada de restaurants i un pont llevadís que connecta amb el barri de Winyard. Si us interessa la història de la navegació, des de l'època maori a la Copa Amèrica, podeu visitar el New Zealand Maritime Museum. Des de l'estació dels ferris surten els vaixells per fer excursions a les illes del golf d'Hauraki, com per exemple l'illa volcànica de Rangitoto o la turística illa de Waiheke, amb les millors platges de la zona i una important zona vinícola, amb una trentena de cellers.

Moreton Bay Fig Tree

Nosaltres optarem per fer un curt trajecte en ferri a la península de Devonport, un barri residencial d'Auckland farcit de cases victorianes i eduardianes. En aquest web us podeu descarregar una ruta històrica per la zona. Al parc que hi ha entre Victoria Rd. i Flagstaff Terrace hi destaca una figuera gegant, la Moreton Bay, amb les seves arrels aèries que neixen de les branques superiors per fer de contrafort i aguantar el pes d'aquestes.

Els turons volcànics de Victoria (Takarunga) i North Head (Maungauika), completaran la visita al barri. Ambdós tenen el seu passat maori, amb les seves pa. North Head està foradada per túnels del s. XIX i bateries de canons, per protegir-se de l'amenaça russa. Des d'aquests dos miradors naturals tindreu una bona vista del downtown d'Auckland i de les illes del golf.

Devonport, des del turó Maungauika

Per cert, no ho hem dit, però us serà molt útil aconseguir la targeta recarregable AT HOP, que us permetrà moure-us per la ciutat en autobús, tren o ferri. El transport públic no és barat, però us estalviareu de conduir i trobar lloc on aparcar. 

Una de les visites imprescindibles d'Auckland (on haureu de recórrer al transport públic per arribar-hi) és pujar el Mt Eden, el volcà més alt de la ciutat (196 m) i lloc sagrat maori. El seu cràter simètric de 50 metres de profunditat té el nom de Te Ipu Kai a Mataaho ("bol de menjar de Mataahao, el Déu de les coses enterrades"), no es pot entrar però sí rodejar-lo mitjançant una còmoda passarel·la de fusta. Des del cim es veu tot l'istme i les dues costes, baixant podeu passejar per l'Eden Garden, un jardí centenari ple de camèlies, azalees i rododendres.

Mt Eden

L'altre volcà històric és l'One Tree Hill (182 m), aquí hi havia la principal fortalesa pa maori. Des del cim, a banda de les vistes de 360°, teniu la tomba de John Logan Campbell, que va donar aquesta terra a la ciutat (1901) i demanant que es construís un memorial al poble maori. Prop d'allà, la curiosa història de l'arbre que dona nom al lloc. Els (maleïts) britànics van talar l'arbre totara sagrat l'any 1852, substituint-lo per un pi de Monterrey. Els activistes maoris el van atacar l'any 1994, i acabant la feina el 2000. Després de consultes amb la població maori i experts biòlegs, es va decidir posar un petit bosc de sis arbres pohutukawa i tres totares, l'arbre que arreli més i sigui més fort ocuparà el lloc en solitari cap al 2026. D'altra banda, la banda irlandesa U2 li donà fama internacional, quan van editar la cançó "One Tree Hill" (al disc The Joshua Tree) l'any 1987.

Vorejant el turó, un altre parc centenari, el Cornwall Park, on hi ha l'Acacia Cottage, una històrica caseta del 1841.

Només pot quedar un arbre (One Tree Hill)

Acacia Cottage a Cornwall Park

D'Auckland només ens queda recomanar-vos l'hotel on vam dormir, l'Airedale Boutique Suites (380, Queen St.) amb habitacions grans i confortables, amb sort amb vista a l'SkyTower, i un magnífic esmorzar, no dubteu ni un segon a demanar-vos els seus ous benedictins!!😋😋🙌 Disposa de pàrquing, però no és barat (45 $ NZ la nit). Prop de l'hotel, que està molt cèntric, hi ha diversos locals de menjar ràpid, molts d'ells de cuina asiàtica que són força barats i de bona qualitat, com per exemple el Dumpling Hours (Wellesley Street East, 1010).

Esmorzar a l'Airedale Boutique Suites

A Devonport, el Corellis Cafe (Victoria Rd., 46), una cafeteria molt hipster, però amb una carta de plats per fer el brunch, bon cafè i una selecció de pastissos que faran la boca aigua als més llaminers. Prop del Mt Eden, un restaurant italià, el Gina's Italian Kitchen (Mt Eden Road, 448) on el públic italià no posaria pegues als seus plats de pasta i les enormes pizzes que serveixen, i res a dir del seu magnífic Tiramisú. Dos plats de pasta, un pa d'all d'antipasti i dues postres ens ha sortit per 82 $ NZ.

I per acabar, us podeu donar un homenatge al local de moda del centre d'Auckland, el Depot (Federal St., 86), del famós xef Al Brown, presentador de la versió neozelandesa de Masterchef. Plats de cuina innovadora, de temporada i ideals per compartir, en un local fresc i acollidor. Bon servei i bona qualitat-preu, situat al cantó de l'SkyTower, podria ser molt més car, donada la popularitat del cuiner. En definitiva, un lloc molt recomanable!

La nostra tria al Depot

Depot

Abans de començar la ruta cap a Northland, ens desviarem cap a la costa oest, a la platja de Karekare, a uns 40 km des d'Auckland. No és un dels llocs més recomanables per banyar-se, pel seu fort onatge i la seva ressaca constant, però aquesta llarga platja verge de sorra negra serà reconeguda pels cinèfils amants de la pel·lícula The Piano (Jane Campion, 1993). La mítica escena del piano abandonat a la platja, on Holly Hunter tocava la recordada melodia de Michael Nyman, fou rodada aquí. Ja us podeu imaginar que a l'hivern és un lloc inhòspit, però d'una bellesa inigualable.

Prop de la platja, la podreu veure des de la carretera, una cascada del mateix nom, que s'hi arriba a través d'un sender senyalitzat.

Karekare Beach, només hi falta un piano

Karekare Falls