Viatge en autocaravana: Picos de Europa

    No podíem marxar d'Astúries sense fer almenys una incursió a l'interior del Principat. Fer un viatge fins aquí i no entrar a la zona dels Picos de Europa seria un delicte! I segurament molts viatgers triareu la ciutat de Cangas de Onís per fer aquesta entrada a la regió. 

A poc més de 70 km des d'Oviedo per la N-634, la població va ser bressol de la Reconquesta i primera ciutat i cort de la monarquia asturiana, la primera de la península Ibèrica. Després de la derrota dels musulmans a Covadonga (718) el rei Pelayo va decidir instal·lar la cort aquí, capital del Principat fins al trasllat a Oviedo sota el regnat d'Alfonso II El Casto.

El Puente Romano sobre el riu Sella té de romà el nom, la seva construcció es va dur a terme durant l'edat mitjana. Alguns historiadors el daten en el s. XIII, altres sota el regnat d'Alfons XI de Castella (un segle més tard). Conegut amb el sobrenom del Puentón, amb el seu famós arc peraltat i els altres dos arcs menors que són desiguals, és el monument més fotografiat de Cangas. L'any 1939, sobre l'arc central, es va penjar una còpia de la Cruz de la Victoria, que recorda la victòria del rei Pelayo a la batalla de Covadonga. La peça original es conserva a la catedral de Oviedo.

Al centre històric despunta l'església de la Asunción, reconstruïda després de la Guerra Civil, amb el seu campanar dividit en tres pisos escalonats, alberga set campanes i es remata amb un timpà triangular. Just davant una estàtua del reu Pelayo amb posat imponent. 

Al cantó, la plaça porxada del mercat, on cada diumenge hi ha mercat de productes d'alimentació i artesania. Continuant per l'avinguda de Covadonga, trobareu la Casa Dago, un casalot amb un escut a la façana que acull el Centro de Recepción de Visitantes del Parque Nacional de los Picos de Europa, on us poden donar informació de les múltiples opcions del parc.

Tot i que, segons l'oficina de turisme, el pàrquing que hi ha al cantó de l'estació d'autobusos només té quatre places disponibles per autocaravanes, a l'APP Park4night hem vist diversos comentaris de gent que hi ha passat la nit ocupant més llocs. Quan vam ser-hi nosaltres, a la part del pàrquing que dona a la carretera hi havia una vintena d'autocaravanes o campers pernoctant. El problema és si teniu una AC de grans dimensions, segurament la policia us indicarà que aparqueu en una altra plaça més gran. Aquesta àrea d'aparcament té serveis per buidar aigües grises i negres i per omplir el dipòsit d'aigua. Així i tot, si no trobeu lloc, podeu pernoctar en els altres pàrquings públics que hi ha en direcció a Covadonga. 

En els períodes d'alta afluència, Setmana Santa i estiu, es restringeix l'accés als llacs de Covadonga, i la carretera es tanca de 8.30 a 21.30 h. La resta del temps es pot accedir amb el vehicle propi, sempre que hi hagi lloc en una de les places d'aparcament dels llacs. No està permès pernoctar, així que millor no arriscar i passar-hi la nit, la multa pot ser considerable. L'opció més còmoda és agafar el servei d'autocar que connecta Cangas de Onís amb el santuari de Covadonga i els llacs, sobretot tenint en compte la carretereta que hi ha entre el santuari i els llacs, de revolts i en alguns trams molt estreta amb fortes pendents. Per 9 € podeu fer tots els trajectes que vulgueu durant un dia. Aquí us deixem el fullet explicatiu d'aquest estiu (2021). Els bitllets els podeu comprar a l'estació d'autobusos de Cangas o a través de la companyia Alsa, empresa que gestiona aquest servei.

El Santuari de Covadonga, a 10 km de Cangas de Onís, és el principal reclam turístic i religiós del Principat. Segons la llegenda, la verge va protegir el rei Pelayo i el seu exèrcit contra els musulmans. Pelayo va col·locar una imatge de la verge, la Santina, a la santa cova en agraïment per la victòria, però el 1777 un incendi provocat per les espelmes que deixaven els pelegrins ho va cremar tot. La imatge actual és del s. XVI i la capella actual és de la dècada dels 40 (s. XX). 

Passats els dos grans lleons de marbre de Carrara i abans de pujar a l'altar de la verge, podeu baixar al Pozón, un petit llac format per una cascada que surt per sota de la cova. Aquí hi ha la Fuente de los Siete Caños, on segons la tradició les noies han de beure aigua per trobar marit (sic). A continuació, pugeu per la Escalera de las Promesas (103 graons) que algunes persones devotes pugen de genolls... i travessant la col·legiata de San Fernando (s. XVI) condueix a la cova. A banda de l'altar a la verge també hi ha un petit nínxol amb les restes del rei Pelayo, mort el 737. Des d'aquí, un túnel connecta amb l'esplanada on hi ha el santuari. 

La Basílica de Santa María la Real, impulsada per l'arquebisbe d'Oviedo, Benito Sanz i Forés, i dissenyada per Roberto Frassinelli, encara que el projecte definitiu es deu a l'arquitecte Federico Aparici, es va començar a edificar el 1877 i fou inaugurada el 1901. És d'estil neoromànic i està feta en pedra rosàcia marmòria extreta de les muntanyes de Covadonga. Consta d'una nau central i tres absis escalonats i dues altes torres rematades per esveltes agulles a la façana occidental, en la qual s'obre un pòrtic de triple arc.

Des del 2001, l'edifici de l'escolania acull el Museo de Covadonga, amb una important col·lecció d'art litúrgic.

Des del santuari la sinuosa carretera CO-4 de poc més d'11 km condueix als llacs. Gaudiu de l'espectacle i l'emoció del paisatge del Parc Nacional dels Picos de Europa, i respireu quan l'autocar es trobi amb un altre vehicle de cara, les maniobres en alguns trams són per a conductors/es experts/es! Els llacs de Covadonga estan situats en un entorn d'incomparable bellesa, zona que es pot descobrir amb diversos senders. 

L'opció més fàcil és el sender circular que surt des del pàrquing, al cantó del llac Enol, a 1.070 m d'altitud entre el pic Mosquital (1.268 m), la porra d'Enol (1.274 m) i el turó de Sobornín (1.183 m). Val la pena desviar-se de l'itinerari i anar al mirador del Príncipe, per gaudir de les vistes. El recorregut passa per les mines de Buferrera, creades el 1879 per extreure manganès, mercuri i ferro. Van tancar tot just un segle després, però encara es conserven els raïls i els carretons en què es tranportava el mineral extret. 

Seguint la ruta s'arriba al llac Ercina, de forma allargada i a 1.108 metres d'altitud. Des d'aquí es pot ampliar el recorregut en uns 5 km, flanquejant el llac i continuant fins al llac Enol. 

En tot el tram hi ha la possibilitat de creuar-se amb vaques que pasturen. A l'inici de la ruta una guia del parc explica les normatives, i sobretot insisteix que no molestem i ens acostem a les vaques, que tot i no ser perilloses, a vegades poden atacar. Ja ha passat alguna vegada, i les cornades poden fer mal. Així i tot, hem vist diversos turistes acostant-se i molestant aquests animals... Cal recordar que estem en un entorn protegit i cal respectar-lo!

De retorn a Cangas de Onís i en un trajecte d'uns 30 km per la carreta AS-114, arribarem a Arenas de Cabrales. Un dels tres municipis que formen part del Concejo de Cabrales, on s'elabora el mític i més conegut formatge d'Astúries. Gaudiu del paisatge i de les vistes durant el recorregut, com per exemple del pic Naranjo de Bulnes (en asturià Picu Urriellu) de 2.519 m d'altitud, no és el més alt de la serralada, però sí el més emblemàtic, amb el seu peculiar perfil de roca calcària.

Hem vingut fins aquí per visitar (i degustar) una formatgeria artesanal, El Cabriteru. Una experiència molt aconsellable on en Juanjo, el propietari i tercera generació de la formatgeria, us explicarà el procés d'elaboració del formatge blau, que recuperen la recepta original del formatge cabrales, elaborat únicament amb llet de cabra i ovella. Ells no formen part de la DO Cabrales, però tampoc els interessa, ja que així elaboren uns formatges de sabors únics. 

Durant la visita podreu interactuar amb xais i cabrits molt juganers i escoltar els arguments d'en Juanjo respecte a la conservació del llop en el territori versus les explotacions agràries i els animals que pasturen en zones obertes. Una estreta línia que convida a la reflexió.

La visita conclou amb la degustació de tres varietats de formatges acompanyats amb sidra, perfectament servida per en Juanjo. Segur que després del tast, comprareu algun formatge. Tots boníssims!! 😋🧀

Si voleu completar la visita a Cabrales, podeu visitar la cova-exposició del formatge Cabrales, on coneixereu tots els detalls de la producció d'aquest apreciat aliment. Dins de la cova pot fer fred, així que agafeu una peça de roba d'abrigar.

Viatge en autocaravana: Costa oriental d'Astúries

    Gijón és la ciutat més poblada d'Astúries, dinàmica, cosmopolita i amb un important llegat històric, sense deixar de banda la variada gastronomia amb un munt d'establiments on gaudir-la. La Plaza del Marqués és la porta d'entrada a la ciutat antiga, presidida per l'estàtua del rei Pelayo. Al cantó nord de la plaça destaca el Palacio de Revillagigedo (s. XVIII) del marqués Carlos Miguel Ramírez de Jove. Edifici d'estil barroc amb dues torres amb merlets, la de la dreta és d'origen medieval. Ara acull exposicions temporals. La col·legiata de San Juan Bautista era l'antiga capella del palau. El pou que hi ha a la part oriental és d'origen romà, i formava part d'una factoria de salaons. 

Aquesta plaça es comunica a través d'un arc amb la Plaza Mayor, on està la seu de l'ajuntament. Si torneu a la plaça del Marqués i continueu en direcció al port esportiu, enfront de los Jardines de la Reina, teniu un dels llocs més fotografiats i instagramers de la ciutat. Les "letronas" que formen la paraula Gijón, d'acer massís pintat en vermell, dissenyades per Juan Jareño i instal·lades l'any 2011. Jareño simplement va reproduir en metall el logotip de marca de la ciutat, que segons ens explica un ciutadà que vam trobar allà, les lletres guarden relació amb aspectes d'estacats d'Astúries (per exemple, la "g" representa una cullera en un plat de fabada, el plat típic asturià; la "o" una poma, de la que es fa la sidra; o la "n" simbolitzant les onades del mar cantàbric.

El turó de Santa Catalina guarda la part més antiga de la ciutat, en el barri de Cimadevilla. Aquí s'hi van assentar els romans (a la ciutat l'anomenaren Gigia) i construïren una muralla defensiva de 850 m. Algunes restes de la muralla i les torres d'una de les entrades es poden veure al c. Recoletas, 9. Al Campo Valdés, a la part oriental del turó hi ha el jaciment de les termes romanes (s. I-II), considerades pels arqueòlegs com una de les més importants del nord d'Espanya.

Molt a prop de la muralla romana hi ha el museu de la Casa Natal de Jovellanos, en una casa de finals del s. XVI. Gaspar Melchor de Jovellanos, literat, filòsof, jurista i polític, nascut a Gijón el 1744, va ser un dels homes més destacats del seu temps i un dels màxims representants del projecte il·lustrat d'Espanya. El museu també inclou sales dedicades a l'art asturià dels segles XIX i XX, així com una interessant representació de les principals escoles artístiques europees dels segles XVII i XVIII. 

Podeu seguir explorant els carrers estrets de Cimadevilla, l'antic barri dels pescadors i anar pujant fins al punt més alt del turó, on hi ha els vestigis d'una gran bateria, amb búnquers, una plaça forta i les posicions de tir, utilitzades fins a l'última dècada del s. XX per a maniobres militars. Però la peça destacada del turó és l'obra "Elogio del horizonte", la gegant escultura de formigó d'Eduardo Chillida. Situant-vos en el centre de la peça escoltareu l'eco del Cantàbric.

El senyorial passeig arbrat de Begoña, obert el 1868, és un dels punts de trobada dels ciutadans de Gijón. Ple de bars i terrasses, té com a monument destacat el Teatro Jovellanos, inaugurat el 1899 i reconstruït després de la Guerra Civil, on es realitzen tota mena d'esdeveniments culturals d'arts escèniques i musicals. En un dels laterals del teatre, el Café Dindurra (Paseo de Begoña, 11) és tota una institució, sent el primer cafè de la ciutat (obert el 1901) que encara conserva un aire belle époque al seu interior, amb les columnes daurades, el sostre amb motllures i els sofàs amb tapisseria de cuir vermella. 

La ciutat també disposa de tres platges urbanes, la més gran, a l'est de Cimadevilla, és la platja de San Lorenzo de 1.500 metres i de sorra fina daurada. La platja de Poniente, al cantó del port esportiu, amb forma de mitja lluna fou recuperada durant la dècada dels 90. I més a l'oest, la platja de El Arbeyal, recuperada l'any 1995, va estar durant anys en desús, en mal estat de conservació i relegada a un segon pla per darrere de la indústria de la zona. Ara és una platja de 400 m d'aigües tranquil·les.

Al cantó del Arbeyal hi ha una de les millors zones per aparcar i pernoctar amb les autocaravanes. Disposa de buidatge d'aigües grises i negres i on també podreu omplir el dipòsit d'aigua. A més, el passeig arbrat amb ombres i taules, entre l'aparcament i la platja, serà ideal per fer els àpats. Molt a prop d'aquí hi ha un concessionari d'autocaravanes, Nomadas Life (c. Eduardo Castro, 96). Venda, lloguer i reparació d'autocaravanes, caravanes i campers, per si necessiteu alguna reparació urgent o comprar, com nosaltres, accessoris o productes, en el nostre cas el líquid del vàter químic.

Relativament a prop del pàrquing, hem trobat una pizzeria de barri, El Salao (Av. de las Industrias, 38), bona qualitat-preu de les pizzes i excel·lent tracte del personal. 😋🍕

A poc més de 40 km a l'est, la bonica població marinera de Llastres. Encaixonada entre el mar i la muntanya, és famosa per la seva incansable activitat pesquera durant segles i per la seva excel·lent gastronomia de la mar. Podeu començar la visita pujant a la Capilla de San Roque (s. XVII), on tindreu una immillorable vista panoràmica de la vila, les seves platges, la Serra del Sueve i els Picos de Europa. 

La població té un espectacular centre històric, de carrers empedrats, de palaus i cases blasonades que s'entremesclen amb els senzills habitatges de pescadors. Entre els seus edificis històrics, destaquen l'església de Santa María de Sábada (1757) en la part alta del poble; els palaus de Los Vallados o de Los Robledo; les cases de la Familia Victorero o la de Pedro Suerpérez. En el centre del poble, predomina la torre del rellotge (s. XV, però remodelada el 1751) i mig amagada, la capella del Buen Suceso (s. XVI). Baixant cap al port per les escales de La Fragua, trobareu la platgeta del Escanu.

Continuant la costa oriental, a uns 25 km, arribarem a la que segurament és la població més turística de la zona, Ribadesella. Assentada en les dues ribes del Sella on s'uneix amb la ria que desemboca al Cantàbric, aquí té lloc una de les regates més importants de piragüisme, el Descenso del Sella, que se celebra el primer dissabte d'agost, en un recorregut de 20 km des d'Arriondas fins a Ribadesella. 

Per obtenir bones vistes de la localitat, valdrà la pena anar fins a l'ermita de la Guía (s. XVI), passant pel Paseo de la Mitología, amb cartells que expliquen diferents figures de la mitologia asturiana, i el Paseo Histórico, amb grans panells de rajoles, pintades pel dibuixant Mingote. En el centre històric destaca la casa blasonada de la família Ardines; l'edifici de l'ajuntament ubicat en el Palacio Pietro-Cutre (s. XVI) o la Casa del Escudo (s. XVIII). 

Sobre la platja de Santa Marina, a finals del segle XIX i principis del XX, va sorgir un notable conjunt de xalets romàntics, modernistes i eclèctics, entre els quals destaca la modernista Villa Rosario (ara hotel de luxe), obra de la rica burgesia indiana. 

Però la joia de la corona és la cova de Tito Bustillo, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El 1968 un grup d'espeleòlegs es va endinsar a la cova i es va trobar en una de les galeries amb un extraordinari conjunt de pintures i gravats a les parets. Actualment es poden veure 12 importants conjunts d'art rupestre al llarg de tota la cavitat amb gran varietat de pintures i gravats que fan que aquesta cova sigui considerada com un dels conjunts rupestres més importants de l'art paleolític mundial.

Per relaxar-vos de tant patrimoni, us aconsellem provar els gelats de Cremela (c. Marqueses de Argüelles 6), artesanals amb ingredients de primeríssima qualitat. 😋🤤🍦

Poc més de 30 km per l'A-8 separen Ribadesella de Llanes, l'última població que veurem de la costa oriental asturiana. Llanes és coneguda principalment per les seves trenta platges que hi ha al terme municipal, però també per tenir un dels centres històrics millor conservats del Principat. Fou fundada durant el segle XIII, sota el regnat d'Alfonso IX, d'aquest període són les muralles, la torre i la Basílica de Santa María, completada l'any 1480. L'església d'estil gòtic majoritàriament, conserva en el seu cantó oest una portada romànica i en el seu interior, un retaule plateresc de principis del s. XVI. 

Entre els seus palaus i cases blasonades, destaca el Palacio Duque de Estrada (s. XVII); la Casa del Cercau, d'estil renaixentista (s. XVI) o el Palacio de Gastañaga (s. XIV), a la bonica plaça de Santa Ana on també hi ha una capella del mateix nom, del s. XV. També val la pena la capella de la Magdalena (s. XIII) a la plaça del mateix nom.

El Paseo de San Pedro (s. XIX) d'un kilòmetre de llarg per sobre del penya-segat que flanqueja al nord de la vila, és un bon indret per tenir bones vistes del centre històric i del mar. Aquest passeig acaba a la petita platja urbana del Sablón. 

En el moll del port hi ha la instal·lació artística de Los Cubos de la Memoria, grans blocs de formigó pintats per l'artista basc Agustín Ibarrola a partir del 2001. La població proposa descobrir-la a través dels escenaris utilitzats en pel·lícules i sèries de televisió, amb l'itinerari Llanes de cine. Directors com Gonzalo Suárez o José Luis Garci han fet del municipi de Llanes el seu plató cinematogràfic.

De les trenta platges que hi ha a l'extens municipi, dues d'elles les hem vist en un curt passeig des del far, a la part oriental del centre històric. Primer la petita platja del Puerto Chico, que en plenamar gairebé desapareix. I tot seguit, pel sender del Toró, arribem a la platja del Toró, de 220 metres. El conjunt de roques punxegudes que deixa veure en baixamar enmig d'una platja de sorra blanca la converteixen en única. Aquestes formacions amb forma de pinacle esquitxen tant la costa com el mar.

A uns 5 km de Llanes en direcció a Cantàbria per la carretera LLN-2 que segueix la línia de la costa arribareu al mirador de La Boriza. Des d'aquí teniu a l'esquerra una fabulosa panoràmica de la platja de Ballota, de 350 m que gaudeix d'unes aigües tranquil·les amb poc onatge i una sorra fina i blanca. El conjunt que forma juntament amb l'illot de Castro és d'espectacular bellesa. I a la dreta la seva germana quasi bessona, la platja de Andrín. De fort onatge i imprevisibles corrents, és un bell paratge de 200 m de sorra blanca i roques. Pels seus corrents als voltants de l'illot que la separa de Ballota, a Andrín és aconsellable tenir precaució en les activitats aquàtiques. 

Viatge en autocaravana: Oviedo

    "Una ciutat petita de clima londinenc que és una delícia" i "una ciutat de conte de fades on tot és antic, net i agradable" amb aquestes paraules defineix Woody Allen a la capital d'Astúries. El cineasta va quedar encantat d'Oviedo, després de rebre el Premi Príncep d'Astúries de les Arts l'any 2002. Woody rodaria diverses escenes de la seva pel·lícula Vicky Cristina Barcelona (2008), com per exemple a la confiteria Camilo de Blas, de la que us parlarem més tard. 

La capital del Principat té una riquesa històrica i cultural inigualable, com es pot veure en el seu centre històric farcit de monuments. Molts carrers són per a vianants, així que la podreu gaudir amb un passeig agradable.

La Catedral de San Salvador, a la Plaza de Alfonso II El Casto, és una joia gòtica edificada a partir del s. XI, amb un campanar gòtic de 80 m que marca l'skyline de la ciutat. La seu és lloc de pas del Camí Primitiu de Sant Jaume, així que la presència de pelegrins és constant. A l'interior, la Cambra Santa, Patrimoni de la Humanitat, encara conserva l'essència de capella palatina, tal com la va concebre el mateix Alfons II, i que avui alberga les relíquies i joies de l'antiga monarquia asturiana, pionera de la cristiandat occidental europea. A la mateixa plaça també hi ha l'edifici civil més antic de la ciutat, el Palacio de la Rúa (s. XIII), i el palau barroc del Marqués de Valdecarzana. Enganxada a la plaça, una altra més petita, la Plaza Porlier, on destaca el Palacio de los Marqueses de Camposagrado (s. XVIII) d'estil barroc.

La Plaza de la Constitución, oberta el 1659, està presidida per l'ajuntament (s. XVII) ubicat sobre l'antiga entrada sud de la ciutat, la porta de Cimadevilla. Comparteix la plaça amb l'església de San Isidoro el Real (inaugurat el 1681) té un interior d'una sola nau, on destaca el gran retaule de l'altar major.

La Plaza del Fontán (s. XVIII), a pocs metres de la plaça de la Constitución, acull entre els seus porxos diversos restaurants, sent un dels llocs més animats del centre. Al cantó hi ha un mercat d'estil modernista, edificat a finals del s. XIX.

Ciutat universitària des de fa més de quatre segles, la seu històrica de la universitat (de finals del s. XVI) es troba molt a prop de la catedral. A l'interior un pati porxat de planta quadrada amb l'estàtua del severíssim arquebisbe Fernando de Valdés Salas, inquisidor general del regne i fundador de la universitat. 

Si voleu aprofundir en la història d'Oviedo i d'Astúries, valdrà la pena anar al Museo Arqueológico de Asturias (c. San Vicente, 3), ubicat a l'antic monestir de San Vicente (s. XVI). Just darrere, al carrer del Paraíso hi ha les restes més significatives de l'antiga muralla medieval (ara en restauració), edificada en el s. XIII quan es va traslladar la cort asturiana, de Cangas de Onís a Oviedo. Un petit mur de la muralla també es pot veure al carrer Jovellanos. 

La Fuente de Foncalada (s. IX) és l'únic exemple d'arquitectura preromànica asturiana. La font encarregada pel rei Alfonso III, està protegida per un massís templet de carreus, amb sostre a dues aigües, ornat amb la Cruz de la Victoria.

A l'est del centre històric el Campo de San Francisco és un elegant parc que ocupa el lloc dels antics horts d'un convent del mateix nom. Encara es poden veure les restes d'un arc que formava part de la portalada de la romànica església de San Isidoro. Però, qui capta totes les mirades, és l'estàtua de Mafalda asseguda en un banc mirant el llac on neden ànecs i cignes.

Molt a prop del parc, el Teatro Campoamor (c. Pelayo, 3) un temple de l'òpera, inaugurat el 1892, és la seu del lliurament dels  Premis Princesa d'Astúries. 

Des de la dècada de 1990, la ciutat s'ha anat omplint d'estàtues i escultures, esdevenint un museu a l'aire lliure. Entre aquestes 100 peces destaquen, a banda de la Mafalda que hem explicat abans: La Regenta, enfront de la catedral, en homenatge a la protagonista de la novel·la de Leopoldo Alas Clarín ambientada a Oviedo; La Maternidad, obra de Fernando Botero a la Plaza de la Escandalera; Culis Monumentalibus, d'Eduardo Úrculo al c. Alonso de Quintanilla, 1; o una de les últimes incorporacions, la dedicada a Woody Allen (c. Milicias Nacionales, 1).

Per degustar la gastronomia local podeu anar a una de les múltiples sidreries del carrer Gascona, coneguda com el bulevard de la sidra. I si sou amants dels dolços (com nosaltres) no podeu deixar de visitar la Confitería Camilo de Blas, fundada el 1914 (c. Jovellanos, 7). L'interior del local és una meravella on serà difícil que la boca no se us faci aigua. Un recomanem que trieu els carbayones (gentilici popular dels ciutadans d'Oviedo), creats aquí, són un pastís d'ametlla i rovell d'ou amb base de pasta de full. Boníssim!! 😋🤤🤤

L'altre temple del dolç on sí que podreu asseure-us a prendre alguna cosa és la Rialto (c. San Francisco, 12) que van inventar fa més de 80 anys les galetes moscovitas. D'una fina pasta d'ametlla marcona i nata, banyades amb una cobertura de xocolata, a més d'un últim ingredient secret creat en exclusiva per la Rialto.

Viatge en autocaravana: Costa occidental d'Astúries

    Ja us avisem que la nostra ruta per Astúries quasi serà de costa, i per tan som conscients que ens quedarà per a un altre viatge l'interior muntanyós del principat. Un pont de l'autopista A-8 separa les dues comunitats autònomes i les primeres poblacions asturianes que trobarem són Castropol i Figueras. 

El municipi de Castropol té un interessant i petit nucli antic amb edificis senyorials, com per exemple la Villa Rosita (s. XVI) o el Palacio de los Montenegro (s. XV-XVI), ambdues situades al c. Acevedo. Aprofiteu si està obert el pati del Palacio del Marqués de Santa Cruz (s. XVIII) per veure la seva capella, el pati porxat i la torre amb merlets. Un passeig pel moll us donarà bones vistes de la Ría de Eo (pels gallecs Ribadeo) i de l'arenal del Tesón, un banc de sorra situat davant del port de Figueras. 

Figueras (res a veure amb la capital de l'Alt Empordà) pertany al municipi de Castropol. En ella destaca l'eclèctic palauet Peñalba (ara un hotel), dissenyat per un deixeble de Gaudí, Ángel Arbex, el 1912. Les influències modernistes són ben presents, però cap detall que recordi a l'arquitecte català.

Si busqueu un restaurant de cuina asturiana, amb productes de qualitat i un bon servei heu d'anar a Casa Vicente (Av. Galicia). Pica una mica el preu, però val la pena anar-hi. Un clàssic des del 1940.

En la línia de la costa, destaca la platja de Penarronda, de sorra fina i daurada de 600 m de longitud i amb bones onades que farà les delícies dels surfistes. Com en tot el litoral cantàbric, caldrà tenir present els horaris de plenamar i baixamar. Aquí l'APP Park4night ens indica un lloc on pernoctar i gaudir d'una magnífica posta de sol.

Un sender de poc més de 2 km entre camps de blat de moro us portarà a l'àrea recreativa d'Arnao, una zona de pícnic amb barbacoes. Aquest lloc, pocs ho coneixen, va acollir un camp de concentració entre el 1937 i el 1942. Una discreta placa recorda les persones que van ser-hi confinades i privades de llibertat, vivint en condicions atmosfèriques molt adverses. A l'oficina de turisme de Castropol ens informen d'aquest lloc i ens comenten que hi ha un pla de recuperació i de museïtzació de l'espai, on per cert, sovint hi ha atacs contra el monòlit. 

El petit port de Viavélez, cap a l'est, és un lloc singular de tradició marinera amb drassanes, on es pescava la balena fins al s. XIX. Com a curiositat, aquí va néixer l'escriptora de novel·la rosa Corín Tellado. Hi ha una petita ruta fins a un mirador que us donarà una bona perspectiva del port.

El municipi de Navia ubicat en la desembocadura de la ria del mateix nom, conserva algunes restes medievals, com l'antiga muralla del s. XIII. Al voltant de la plaça de l'ajuntament (edifici del s. XIX) hi ha l'església de Santa María de la Barca (de finals del s. XIX) edificada sobre una antiga església medieval, o les cases senyorials de la Marquesa de Navia-Osorio (s. XVIII) o la Casa del Limonar. Pels amants dels dolços, podeu parar a esmorzar a la pastisseria Santa María (c. Mariano Luiña, 18), simplement fabulosa! 😋🍰

El sender GR E-9 us portarà fins a la desembocadura on hi ha la platja de Navia, de 330 m i de sorra fina. A 5 km de Navia, la platja de Frexulfe, una de les més grans de la zona, de 820 m i també de sorra fina. El bany aquí s'ha de fer amb precaució, ja que els corrents en els dies ventosos poden ser perillosos. Està declarada monument natural i per tant és un espai de protecció de la fauna i flora.

La Reserva Natural de Barayo és un espai protegit, formada pel tram final del riu amb el qual comparteix nom, dunes, aiguamolls i una platja salvatge de 700 m, de sorra fosca freqüentada per naturistes. L'accés és de vianants, a través d'una pista forestal o descendint per unes escales naturals enclavades al penya-segat.

                                           

El Puerto de Vega és un poble pesquer, on en el mirador de la Riba es recorda el passat balener de la localitat, amb una costella de cetaci i una escultura que reprodueix la pesca d'aquests grans mamífers. Des d'aquest punt hi ha bones vistes del port. També val la pena pujar fins a la Capilla Nuestra Señora de Atalaya, fundada pel gremi de mariners el 1605. La llegenda diu que la imatge de la verge va aparèixer flotant a la zona. Des d'aquest punt, el més alt del municipi, hi ha bones vistes. 

Val la pena caminar pels carrers estrets del nucli antic i si teniu gana, la població té reconegudes tavernes amb bon peix.

Luarca és un municipi pintoresc i molt animat a l'estiu. A la plaça Alfonso X, el centre de la vila, hi ha el Palacio de Gamoneda (s. XVIII), on hi ha l'exposició permanent dedicada a un dels més il·lustres asturians, Severo Ochoa, Premi Nobel de Medicina el 1959. Des de la plaça podem creuar el riu Negro pel pont del Beso. La llegenda explica que a l'edat mitjana el pirata Cambaral fou empresonat després d'una batalla a Luarca. El seu captor el va portar a casa seva, i com passa en aquestes històries, la filla del captor es va enamorar del pirata. Els amants van decidir escapar-se i quedaren en trobar-se prop del riu, allà es fongueren en un petó apassionat. El pare, en trobar-se la parella, enfurismat va donar mort als dos. Una trista llegenda que ens recorda Maricel de Dagoll Dagom. En aquell punt es va construir el pont, i per cert, un dels barris de la vila es diu Cambaral.

Travessant el pont teniu l'antic barri de pescadors (Pescadería), pels seus carrerons i costa amunt arribareu al mirador de El Chano i a la petita capella de San Roque i San Martín (s. XVII), des d'aquí hi ha una magnífica panoràmica de Luarca. 

Una altra opció és fer el passeig del moll, passant per l'animat port i pujant pel barri de Cambaral fins a l'ermita de Nuestra Señora Blanca, reedificada en el s. XVIII, i el far. Des d'aquesta talaia hi ha bones vistes. Just al cantó, el cementiri que mira al port, un dels més bonics del país, per les vistes i les tombes i escultures modernistes que conté. En aquest lloc descansen les restes de Severo Ochoa i la seva dona.

Si després de tanta de pujada us ve de gust un bon gelat, podeu anar a El Asturiano (c. Parroco Camino, 16), amb varietats que reprodueixen els gustos de la rebosteria asturiana, com per exemple el gelat de Moscovitas, unes galetes que es fan a Oviedo.

A continuació ens dirigim al cap de Busto amb un característic far. En aquest espai es permet pernoctar i és un dels millors llocs per quedar-se i veure la posta de sol sobre el penya-segat. Però també és el lloc per venir-hi a fer festes nocturnes i botellades a ritme de reguetón... així que millor aparcar el més allunyat del far possible. Un sender circular de 8 km que comença i acaba al poble de Busto recorre la zona, passant per set miradors sobre el mar i penya-segats de vertigen.

Molt a prop d'aquí un altre mirador excepcional, La Regalina a Cadavedo amb una ermita del mateix nom i uns hórreos, que a diferència dels gallecs, els asturians són més grans, quadrats, de fusta i amb coberta piramidal de teules. Les vistes de la costa i els penya-segats són espectaculars.

Seguint la costa en direcció a Avilés, no podeu passar per alt la platja del Silencio.  Una de les platges verges més maques de la costa occidental, amb forma de petxina protegida per penya-segats i illots de diverses mides que aplaquen la força de la mar. S'hi arriba amb un accés a peu d'uns 500 metres, mitjançant nombroses escales. No disposa de serveis, i potser per això la seva bellesa es conserva intacta.

El Cabo Vidio és un altre indret predilecte per veure la posta de sol, on també hi ha un far i unes vistes espectaculars des dels penya-segats de 100 m d'altura. Si baixeu a la platja que queda a l'esquerra i en horari de baixamar, es pot veure la cova de la Iglesiona, una gran cavitat coberta per una alta i perfecta cúpula.

La població de Cudillero és una de les més boniques de la costa asturiana. La configuració de la vila és singular, ja que queda amagada des de la mar i des de terra, on les cases de mil colors pugen costa amunt, que donen forma al seu conegut i fotografiat amfiteatre. Fins i tot, té la seva pròpia i personal llengua: el pixueto, que s'exhibeix cada any en el pregó de l'Amuravela, peça que narra en clau d'humor i ironia l'esdevingut al llarg de l'any. Aquesta peça se celebra cada 29 de juny coincidint amb la festivitat de San Pedro, és un dels grans esdeveniments d'aquest poble. 

Cudillero traspua mar i pesca pels quatre costats, i encara conserva tradicions tan singulars com la del curadillo, un menjar únic inventat pels mariners pixuetos en èpoques passades, quan deixaven deshidratar petits esquals durant mesos a la porta de casa seva. La plaça de la Marina està farcida de bars, restaurants i tavernes on degustar la gastronomia marinera asturiana.

A l'oficina de turisme us proposen quatre rutes circulars que ressegueixen l'amfiteatre escales amunt i avall, recorrent els carrers estrets i laberíntics, aturant-vos en els múltiples miradors. En un d'aquests carrers (El Canto, 1) hi ha la curiosa Casa de las Conchas, amb la façana coberta de petxines, cargols de mar i closques de musclos.

Com que no tenim reserva és molt complicat trobar un lloc a la plaça de la Marina, així que ens allunyem una mica del centre i dinem al bar El Velero (C. Suárez Inclán, 9). Aquí tastarem el famós cachopo: una mena de llibret fregit de filet de vedella XL, farcit de pernil i formatge (a vegades també de cecina) i arrebossat amb pa ratllat i ou. Amb un per a dues persones teniu més que suficient!! 😋🥩🍴

A la botiga La Gijonesa (Plaza de San Pedro) trobareu una bona selecció de productes asturians que seran el millor souvenir que podeu portar. Conserves, mel, melmelades, dolços, formatges, sidres... tot envasat en un format molt atractiu. D'aquí, entre altres coses, comprarem les famoses Casadielles, un dolç típic, fet amb pasta de full ensucrada i farcida d'una crema de nou, avellana, mel i anís.

La ciutat d'Avilés busca el seu efecte Guggenheim amb la posada en marxa del Centro Niemeyer, inaugurat el 2011. L'última obra internacional d'Oscar Niemeyer i l'única a l'estat espanyol. Dissenyat a partir del 2006, fou una mostra d'agraïment de l'arquitecte brasiler després d'haver estat guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries l'any 1989. Aquest espai de grans dimensions està cridat a ser el motor de reconversió d'una ciutat industrial i d'una àrea degradada, a una destinació turística d'interès cultural.

L'equipament multicultural i multidisciplinari consta de quatre edificis connectats per una gran plaça de 22.000 m² que acull tota mena de propostes. Un auditori; una cúpula, espai expositiu diàfan d'aproximadament 4.000 m²; una torre-mirador de la ria i la ciutat i un edifici polivalent, amb sales de cinema, d'assaig, i per fer-hi conferències.

De moment han passat 10 anys des de la seva inauguració, i a poc a poc es va veient com s'està transformant l'espai, tot i que falta molt encara per regenerar l'urbanisme industrial de la ria. A banda d'aquest centre cultural contemporani, Avilés posseeix un centre històric amb palaus, jardins, fonts, esglésies, cases porticades, etc. que li confereixen una atmosfera única. 

Aquest nucli històric és un dels més ben conservats del nord d'Espanya. Entreu-hi pel carrer Rivero a l'Av. de Cervantes, aquesta via us portarà directament al centre, a la Plaza de España. Abans però, podeu contemplar el Parque de Ferrera, que fou una propietat del Marqués de Ferrera, amb el seu llac amb cignes i els jardins d'estil francès. El barroc palau de l'ajuntament (1667) amb el seu porxo d'11 arcs presideix la plaça de España. On també destaca l'elegant Palacio del Marqués de Ferrera (1652), de residència nobiliària a hotel de luxe. Prop d'aquí, l'església de San Nicolás de Bari, coneguda popularment com a San Francisco, ja que els franciscans van estar 800 anys en aquest convent. Des del s. XIII ocupa aquest espai, on encara hi ha vestigis d'arquitectura romànica, com la façana que dona pas al claustre. No passeu per alt la font de los Caños de San Francisco (s. XVII), de les seves canelles amb forma de caps humans surt una aigua molt fresca. 

El carrer Galiana, obert el s. XVII per eixamplar la ciutat medieval fora muralles, és la via més emblemàtica de la ciutat, amb els seus porxos (és la via porxada més llarga del país, amb 242 m) ocupats per un munt de restaurants i bars on prendre alguna cosa. A l'inici del carrer i al cantó de l'església de San Nicolás de Bari, hi ha el palau de Balsera, d'estil modernista.

Tornant enrere trobareu el Palacio de Valdecarzana, construït per un ric comerciant al s. XIV seguint l'estil gòtic característic de l'època. Amb els arcs ogivals de la planta baixa i la filera de quatre bífores que coronen la façana, és l'edifici civil més antic de la ciutat. La Iglesia de los Padres Franciscanos, del s. XII, destaca especialment per la seva façana, en la qual s'obre una portada romànica de tres arquivoltes sostingudes per columnes.

Com a detall curiós, l'estàtua de La Monstrua (C. Carreño Miranda, 1). Aquest terrible nom l'ostentava Eugenia Martínez Vallejo, una dona nascuda al s. XVII, amb una malaltia congènita que li provoca una notable obesitat. A l'edat de sis anys, el rei Carlos II la va cridar a la cort, per formar part de la "gent de plaer del rei", és a dir per a entreteniment del monarca. El pintor d'Avilés, Juan Carreño de Miranda, retratista oficial de la casa del rei, la va retratar diverses vegades, tan vestida com nua... En fi, com seria de desgraciada la vida de la pobra dona, destinada a ser bufó del rei. 

Per cert, per dormir hem incorporat un nou lloc a l'APP Park4night, al pàrquing Los Canapés, a l'Av. Gutiérrez Herrero. Una zona molt tranquil·la, on acostuma a ser punt de trobada de l'examen de conduir. Molt a prop hi ha un Lidl que us ajudarà a omplir el rebost de l'autocaravana.

Abans de deixar la ciutat, ens recomanen la sidreria Casa Germán (C. Carmen, 53) on comprar sidra, la beguda més característica d'Astúries. Per 18 € ens enduem una caixa de 12 ampolles. No us podem dir que tal el menjar, no hem dinat aquí, però el restaurant té molt bona pinta!

Poc més de 120 km separen el poble de Castropol amb el Cabo de Peñas, l'últim punt de la costa occidental que hem visitat. L'espai protegit es troba en el punt més septentrional d'Astúries. És sens dubte un dels llocs més agrestos del Principat i amb més personalitat. Els seus escarpats penya-segats, que a vegades arriben als cent metres d'altitud, trenquen sobre les aigües del Cantàbric, formant un conjunt d'inigualable bellesa. Un far, el més gran de la regió, inaugurat el 1852, és el punt d'arribada de múltiples senders que recorren la zona.

Des de Peñas, es poden contemplar petites illes i illots rocosos, destacant entre ells La Erbosa, la segona illa en extensió del Principat. No us perdeu aquest espai idíl·lic que us deixarà un bon record i magnífiques fotos.