Ens endinsem a Northland (Te Tai Tokerau), la regió més septentrional de Nova Zelanda i un dels indrets on està més present la història maori. Però aquesta zona també és coneguda per les seves platges i els boscs centenaris de kauris, uns arbres gegants que antigament poblaven tota l'illa. Per descobrir la regió, serà interessant que visiteu aquest web, on teniu diverses propostes de rutes.
Paihia, Bay of Islands
Bay of Islands des de Waitangi Treaty Grounds
La nostra descoberta començarà a Paihia, en plena Bay of Islands, ja us podeu imaginar que és el lloc vacacional d'estiu més popular de la regió. Uns 230 km la separen d'Auckland, i la componen unes 150 illes amb platges banyades per aigua turquesa. Ara a l'hivern austral, és una zona molt tranquil·la amb un clima agradable. Històricament, és un indret destacat pels maoris, ja que les primeres migracions procedents de la Polinèsia van arribar aquí, l'anomenaven Pewhairangi. Però, també va ser el primer assentament dels britànics, a la veïna població de Russell. A banda de tots els esports aquàtics que vulgueu imaginar, també podreu fer creuers d'albirament de dofins i balenes.
A Paihia, ens quedarem dues nits al Scenic Hotel Bay of Islands, sense moltes pretensions però amb habitacions grans i confortables. Disposa d'un restaurant i una piscina, i un bon esmorzar, on també són destacables els ous benedictins.
The Treaty House
Una de les visites que no us podeu saltar, és anar a Waitangi Treaty Grounds, a 5 minuts de la població i connectada per un estret pont. És segurament l'emplaçament més històric de tota Nova Zelanda, ja que el 6 de febrer de 1840 i després de molts intensos debats, els 43 caps maoris van signar el Tractat de Waitangi amb la Corona britànica, que després fou ratificat per més de 500 caps. Un acord que no es va complir, com no per part dels colons anglesos, desembocant en múltiples guerres i confiscació de terres, i ja en els anys més recents, després de llargues reivindicacions, en un procés de reparació.
L'entrada no és barata (60 $ NZ), però inclou la visita guiada al recinte, on destaca un espectacular museu i molt didàctic (Te Kongahu Museum of Waitangi) inaugurat el 2016; la Treaty House, on l'oficial britànic i primer representant de la Corona, James Busby, hi va viure amb la seva família i on es va redactar el tractat (1840); o la House of Gathering (Te Whare Rūnanga), una casa de reunions bellament tallada, en estil maori i inaugurada el 6 de febrer de 1940, per commemorar el centenari del tractat. La casa de reunions reflecteix les històries maoris i els estils de talla dels iwi, o tribus, de tota Nova Zelanda. Aquí completareu la visita, amb una representació de balls i cançons maoris, on no faltarà la tradicional dansa de la guerra, l'haka.
Danses tradicionals maoris
El complex museogràfic és tan gran que amb l'entrada podreu anar dos dies. No deixeu d'admirar la canoa de guerra de cerimònies (Ngātokimatawhaorua) més gran del món, de 35 m de llarg i construïda amb un exemplar de l'arbre kauri. Per moure-la es necessiten 76 remers, i cada 6 de febrer és llançada al mar per celebrar el Dia de Waitangi. Abans d'arribar a la Casa del Tractat, teniu un altre museu, Te Rau Aroha (Museu del Preu de la Ciutadania), ja us podeu imaginar pel nom, el sacrifici fet pels maoris al servei del seu país en temps de guerra. És a dir, en compliment de l'article 3, participar en les guerres de l'imperi britànic. L'asta de la bandera, a l'esplanada del turonet, marca el lloc de signatura del tractat, on onegen les tres banderes oficials: la de les Tribus Unides de Nova Zelanda (des de 1834), la bandera del Regne Unit (des de 1840) i la bandera de Nova Zelanda (des de 1902).
Bandera de les Tribus Unides de Nova Zelanda
Si amb tanta visita cultural us voleu relaxar, un agradable cafè vorejat per un jardí tropical, serà el lloc ideal per fer una parada i reflexionar sobre la història neozelandesa. Per cert, no ho hem dit, però al Museu de Waitangi, podreu descobrir l'origen del nom d'Aotearoa (Nova Zelanda). I és que la dona d'en Kupe (el primer cap maori que va arribar aquí) quan va veure l'illa, va pronunciar: "He ao, he ao tea, he ao tea roa!", que traduït seria, "un núvol, un núvol blanc, un núvol llarg i blanc", per aquest motiu, el país és conegut amb el sobrenom del País del núvol blanc, que a la vegada dona nom a la trilogia de l'escriptora Sarah Lark.
Ngātokimatawhaorua, la gran canoa de guerra
El far del Cape Reinga, a uns 213 km, és el punt més septentrional de l'illa, i valdrà la pena fer aquesta ruta de gairebé tres hores des de Paihia. Ara bé, penseu a omplir el dipòsit de benzina, ja que la BP a la població d'Awanui és la penúltima benzinera de la ruta, i encara us quedaran uns 100 km per arribar. L'anècdota del viatge és que patíem pel nivell de gasolina, ja havíem entrat en reserva i no tindríem prou combustible per arribar a la BP de tornada, però pocs kilòmetres abans del far, vam trobar una benzinera miraculosa, al mig del no-res, la GAS Waitiki (9047 Far North Road, Te Hāpua 0484).
Far del Cape Reinga
Durant els últims 100 kilòmetres, en l'estreta península, només veureu granges disperses i ramats d'ovelles i vaques que pasturen en prats d'un verd infinit. No només és l'últim indret de l'illa, sinó també de la vida. Pels maoris des del cap (Te Rerenga-Wairua) els esperits dels morts "salten" a l'eternitat deixant aquest món, concretament i segons la tradició, des de l'arbre pohutukawa de 800 anys que s'aferra a les roques. En aquest lloc, el mar de Tasmània i l'oceà Pacífic es troben, provocant fortes onades que arriben als 10 m d'alçada quan hi ha tempestes. Des d'on deixem el cotxe, un passeig de 10 minuts us portarà al far (del 1941), on podreu veure, a l'oest el cap Maria Van Dieman i l'illa Motuopao, i a l'est hi ha Piwhane/Spirits Bay i Hikurua/de Serville Cliffs, el punt més al nord de l'illa del Nord.
Les vistes des del Cap Reinga
De tornada, valdrà la pena fer els gairebé 4 kilòmetres a l'oest per veure les Te Paki Giant Sand Dunes, una extensió de 7 km² de gegants dunes, de 150 m d'alçada. Us farà l'efecte d'estar un altre país, un exemple més de la varietat paisatgística de l'illa.
Te Paki Giant Sand Dunes
Des de Paihia i creuant l'extrem nord a l'oest, a gairebé 120 km, hi ha els boscs de kauri, els arbres gegants semblants a les sequoies. Waipoua Forest fou declarada reserva forestal el 1952, i fruit del procés de restauració del Tractat de Waitangi, les terres del bosc han estat retornades a la tribu teroroa, qui gestionen el centre de visitants.
Tane Mahuta
Te Matua Ngahere
El rei dels kauris, és l'exemplar Tane Mahuta, que rep el nom del déu maori del bosc, té unes dimensions colossals: 51,5 m d'alçada, un diàmetre de 13,8 m i un volum de fusta de 244,5 m³, convertint-lo en el kauri viu més gran, amb una antiguitat d'entre 1200 i 2000 anys. L'ecosistema d'aquests arbres és tan delicat que s'extremen les mesures de protecció, com per exemple, serà necessari netejar les soles de les sabates a consciència, amb aigua i uns raspalls, a les entrades del parc o en el sender que porta al Tane Mahuta.
En una altra zona del parc, en un passeig de 20 minuts s'arriba al Te Matua Ngahere (Pare del bosc), de 30 m d'alçada, un perímetre de 16,4 metres i una antiguitat calculada en 3000 anys. En teoria, també es poden veure altres exemplars de kauri, com les Four Sisters, un conjunt de quatre kauris units a la base, però per obres de rehabilitació, el camí estava tancat. Això sí, pareu l'orella i segurament escoltareu el Tui (Menjamel tui), una de les aus més característiques del país, amb el seu peculiar cant, que fins i tot pot repetir paraules com els lloros.
Poc més de 50 km separen el bosc de kauris de la població de Dargaville
Good Life Stores
, on pararem per posar benzina i prendre un cafè, abans de retornar a Auckland, i continuar la ruta cap al sud. La població no té res d'espectacular, però té la fama de ser la capital del moniato (kumara) de Nova Zelanda, aquí es produeixen dos terços d'aquest tubèrcul. Antigament, fou un important port fluvial des d'on s'exportava la fusta de kauri, de fet el seu nom ve del comerciant de fusta Joseph Dargaville, qui va fundar el poble l'any 1872.
Si també pareu per aquí, no passeu per alt la botiga-cafè Good Life Stores (98, Victoria St.), a banda de productes de proximitat, serveixen molt amablement un bon cafè i tenen unes magdalenes de xocolata boníssimes. I segurament també les galetes i els pastissos, que tot i no tastar-los, tenien una pinta exquisida.
Com heu vist, no us hem parlat d'altres restaurants o llocs on menjar, però a Paihia hi ha diversos restaurants on menjar bon peix (tot i ser cars) o més d'estil americà (hamburgueses, costelles de porc, pizzes...). Nosaltres vam preferir una cuina més exòtica, i vam sopar al Green's Thai Cuisine. De fet, són dos restaurants, al cantó tenen la versió hindú. Bones racions, plats ben cuinats i sense patir per la butxaca.
I si voleu estalviar, als supermercats Countdown tenen plats preparats i sandvitxos molt bé de preu, així que podeu carregar i fer el pícnic a les parades de la ruta.
Auckland (en maori, Tāmaki Makaurau) serà segurament la porta d'entrada al país en molts viatges a Nova Zelanda. És la ciutat més gran del país, prop d'un milió i mig de persones viuen en aquest estret istme, situat entre el port de Manukau (al cantó del Mar de Tasmània) i el golf d'Hauraki, en aigües del Pacífic.
El front marítim del barri de Wynyard
Les guies i els rànquings internacionals situen a Auckland en els primers llocs, respecte a la qualitat de vida i habitabilitat. No és d'estranyar, té un clima tropical a l'estiu i uns hiverns suaus i sovint plujosos. Nosaltres viatgem en l'hivern austral, però segurament a l'estiu les múltiples illes del golf d'Hauraki i les seves platges, són plenes de banyistes i velers.
SkyTower
Guardant molt les distàncies, la ciutat seria com Olot en gran, està plena de turonets que antigament foren cràters, habitats per maoris on edificaven les seves viles fortificades (els pa), és per aquest motiu i per guardar respecte a la cultura maori, que no es pot entrar en algun cràter d'aquests pics volcànics. Una bona manera de donar un primer cop d'ull (i des de bona alçada) a la gran urbs, és pujar a la Sky Tower (328 m). El mirador superior està situat a 220 m i es poden veure vistes de 360° en un radi d'uns 80 km, des d'on guaitareu una cinquantena de cons volcànics, un munt d'illes i l'extensió d'aquesta gran ciutat, que sembla no tenir límits, més enllà de la zona cèntrica plena de gratacels. Si no patiu de vertigen i us van les emocions fortes, teniu dues experiències: l'SkyWalk, un passeig per una passarel·la a 194 m i de poc més d'un metre d'ample, sense baranes, no patiu portareu un arnès de seguretat😅, o "saltar" en caiguda lliure des de la mateixa alçada, amb l'SkyJump. Pels menys agosarats, millor un cafè "amb vistes" des del SkyBar (182 m).
El centre d'Auckland pot decebre una mica, ja que és un batibull d'edificis d'oficines, entres cases d'una altra època. Ara bé, encara es poden apreciar vestigis força interessants, com per exemple el Civic Theatre (1929), un antic cinema que recorda els anys gloriosos del setè art, ricament decorat en una fantasia entre hindú i arabesca, amb busts d'elefants i una volta celeste amb estrelles que s'il·luminen. O l'Auckland Town Hall (1911), d'estil eduardià acull l'Orquestra Simfònica de Nova Zelanda i la Filharmònica d'Auckland.
Un passeig pel romàntic Albert Park de l'època victorina us aproparà a la Universitat d'Auckland, on destaca l'Old Government House (1856), seu del poder colonial fins al trasllat a la nova capital, Wellington, el 1865. En el mateix recinte universitari, fixeu-vos la University Clock Tower (1926), ricament decorada en estil modernista amb la flora i fauna neozelandesa. Prop d'allà, a Princes St. una fila de casetes victorianes, record de l'era britànica.
Front marítim d'Auckland
Si agafeu Queen St. en direcció al port arribareu a l'estació de trens Britomart, un dels pocs edificis històrics que queden a la zona, ara plena de llocs de moda i ambient cool. El port Viaduct i el nou barri de Winyard han passat de ser el port comercial a una nova àrea d'oci i barri residencial de luxe. Fruit de diverses reformulacions urbanístiques, amb l'excusa d'acollir la Copa Amèrica (1999, 2000 i 2003) o el Campionat Mundial de Rugbi (2011). Un agradable passeig amb una oferta variada de restaurants i un pont llevadís que connecta amb el barri de Winyard. Si us interessa la història de la navegació, des de l'època maori a la Copa Amèrica, podeu visitar el New Zealand Maritime Museum. Des de l'estació dels ferris surten els vaixells per fer excursions a les illes del golf d'Hauraki, com per exemple l'illa volcànica de Rangitoto o la turística illa de Waiheke, amb les millors platges de la zona i una important zona vinícola, amb una trentena de cellers.
Moreton Bay Fig Tree
Nosaltres optarem per fer un curt trajecte en ferri a la península de Devonport, un barri residencial d'Auckland farcit de cases victorianes i eduardianes. En aquest web us podeu descarregar una ruta històrica per la zona. Al parc que hi ha entre Victoria Rd. i Flagstaff Terrace hi destaca una figuera gegant, la Moreton Bay, amb les seves arrels aèries que neixen de les branques superiors per fer de contrafort i aguantar el pes d'aquestes.
Els turons volcànics de Victoria (Takarunga) i North Head (Maungauika), completaran la visita al barri. Ambdós tenen el seu passat maori, amb les seves pa. North Head està foradada per túnels del s. XIX i bateries de canons, per protegir-se de l'amenaça russa. Des d'aquests dos miradors naturals tindreu una bona vista del downtown d'Auckland i de les illes del golf.
Devonport, des del turó Maungauika
Per cert, no ho hem dit, però us serà molt útil aconseguir la targeta recarregable AT HOP, que us permetrà moure-us per la ciutat en autobús, tren o ferri. El transport públic no és barat, però us estalviareu de conduir i trobar lloc on aparcar.
Una de les visites imprescindibles d'Auckland (on haureu de recórrer al transport públic per arribar-hi) és pujar el Mt Eden, el volcà més alt de la ciutat (196 m) i lloc sagrat maori. El seu cràter simètric de 50 metres de profunditat té el nom de Te Ipu Kai a Mataaho ("bol de menjar de Mataahao, el Déu de les coses enterrades"), no es pot entrar però sí rodejar-lo mitjançant una còmoda passarel·la de fusta. Des del cim es veu tot l'istme i les dues costes, baixant podeu passejar per l'Eden Garden, un jardí centenari ple de camèlies, azalees i rododendres.
Mt Eden
L'altre volcà històric és l'One Tree Hill (182 m), aquí hi havia la principal fortalesa pa maori. Des del cim, a banda de les vistes de 360°, teniu la tomba de John Logan Campbell, que va donar aquesta terra a la ciutat (1901) i demanant que es construís un memorial al poble maori. Prop d'allà, la curiosa història de l'arbre que dona nom al lloc. Els (maleïts) britànics van talar l'arbre totara sagrat l'any 1852, substituint-lo per un pi de Monterrey. Els activistes maoris el van atacar l'any 1994, i acabant la feina el 2000. Després de consultes amb la població maori i experts biòlegs, es va decidir posar un petit bosc de sis arbres pohutukawa i tres totares, l'arbre que arreli més i sigui més fort ocuparà el lloc en solitari cap al 2026. D'altra banda, la banda irlandesa U2 li donà fama internacional, quan van editar la cançó "One Tree Hill" (al disc The Joshua Tree) l'any 1987.
Vorejant el turó, un altre parc centenari, el Cornwall Park, on hi ha l'Acacia Cottage, una històrica caseta del 1841.
Només pot quedar un arbre (One Tree Hill)
Acacia Cottage a Cornwall Park
D'Auckland només ens queda recomanar-vos l'hotel on vam dormir, l'Airedale Boutique Suites (380, Queen St.) amb habitacions grans i confortables, amb sort amb vista a l'SkyTower, i un magnífic esmorzar, no dubteu ni un segon a demanar-vos els seus ous benedictins!!😋😋🙌 Disposa de pàrquing, però no és barat (45 $ NZ la nit). Prop de l'hotel, que està molt cèntric, hi ha diversos locals de menjar ràpid, molts d'ells de cuina asiàtica que són força barats i de bona qualitat, com per exemple el Dumpling Hours(Wellesley Street East, 1010).
Esmorzar a l'Airedale Boutique Suites
A Devonport, el Corellis Cafe (Victoria Rd., 46), una cafeteria molt hipster, però amb una carta de plats per fer el brunch, bon cafè i una selecció de pastissos que faran la boca aigua als més llaminers. Prop del Mt Eden, un restaurant italià, el Gina's Italian Kitchen (Mt Eden Road, 448) on el públic italià no posaria pegues als seus plats de pasta i les enormes pizzes que serveixen, i res a dir del seu magnífic Tiramisú. Dos plats de pasta, un pa d'all d'antipasti i dues postres ens ha sortit per 82 $ NZ.
I per acabar, us podeu donar un homenatge al local de moda del centre d'Auckland, el Depot (Federal St., 86), del famós xef Al Brown, presentador de la versió neozelandesa de Masterchef. Plats de cuina innovadora, de temporada i ideals per compartir, en un local fresc i acollidor. Bon servei i bona qualitat-preu, situat al cantó de l'SkyTower, podria ser molt més car, donada la popularitat del cuiner. En definitiva, un lloc molt recomanable!
La nostra tria al Depot
Depot
Abans de començar la ruta cap a Northland, ens desviarem cap a la costa oest, a la platja de Karekare, a uns 40 km des d'Auckland. No és un dels llocs més recomanables per banyar-se, pel seu fort onatge i la seva ressaca constant, però aquesta llarga platja verge de sorra negra serà reconeguda pels cinèfils amants de la pel·lícula The Piano (Jane Campion, 1993). La mítica escena del piano abandonat a la platja, on Holly Hunter tocava la recordada melodia de Michael Nyman, fou rodada aquí. Ja us podeu imaginar que a l'hivern és un lloc inhòspit, però d'una bellesa inigualable.
Prop de la platja, la podreu veure des de la carretera, una cascada del mateix nom, que s'hi arriba a través d'un sender senyalitzat.
Enguany estem de doble celebració, en Jordi fa 50 anys i també celebrem els 10 anys de casats (sí, ja fa una dècada del nostre viatge als EUA i el Canadà). És per aquest motiu que ho hem de celebrar amb un gran viatge, ni més ni menys que als antípodes: a Nova Zelanda i les Illes Fiji.
Per organitzar-ho, amb el poc temps que teníem, ens decidim tirar d'agència de viatges, concretament amb Pangea.
Una de les qüestions que ens ha fet decantar per la contractació per agència, és que ens puguin fer l'itinerari tenint en compte les inclemències del temps. A Nova Zelanda estan de rigorós hivern, i tot i que, nosaltres podríem haver dissenyat la ruta, sempre és favorable que algú especialitzat en el país t'indiqui les millors opcions. A tall d'exemple, una de les múltiples excursions era anar a les muntanyes volcàniques de Tongariro National Park, les més altes de l'illa nord. En aquesta època moltes rutes de senderisme s'han de fer amb material per caminar per la neu, a banda de trobar-te fortes tempestes. Un altre exemple, que també vam descartar pel seu consell, la zona d'Abel Tasman, les platges del nord de l'illa sud. Aquí ens van recomanar evitar la zona, ja que a l'hivern fa força vent i dies plujosos.
I tampoc ens enganyem, que et preparin la ruta amb l'itinerari fet, els vols interns planificats, les reserves dels cotxes i hotels, les possibilitats d'excursions... t'estalvia molts maldecaps. A més, els 50 no es fan cada dia!😊😜
Aquí us deixem un mapa general de la ruta que hem fet, en les properes entrades us detallarem per etapes l'itinerari.
✈Existeixen moltes opcions de companyies aèries per a viatjar des de Barcelona fins a Nova Zelanda amb arribada en algun dels 3 aeroports internacionals: Auckland, a l'illa nord o Christchurch o Queenstown, a l'illa sud.
El vol triga mínim 24 hores, no hi ha vols directes, es fa una escala (stopover) en un altre país. Depenent de l'aerolínia la ruta pot ser diferent així com la connexió, triar l'aerolínia dependrà no sols dels preus del bitllet sinó també del temps i de la ciutat d'arribada i sortida. Recordeu valorar que a Nova Zelanda es pot entrar per l'illa nord i sortir per l'illa sud i viceversa.
Algunes de les companyies que volen als antípodes són: Air New Zealand, Cathay Pacific, Emirates o Qatar. Nosaltres vam volar amb Emirates, i la veritat és que va ser molt còmode i els àpats força bons. Això sí, unes 35 hores viatjant, fent escala a Dubai. Val a dir que a Dubai vam fer una parada de cinc hores.
Bé, ja ho sabeu, podeu triar i remenar, amb les variables que voleu aplicar: menys temps i escales, però segurament més car o més econòmic, però ampliant les parades i els temps de connexió. Ja us avisem que la modalitat low-cost no és per aquest tipus de viatge. Per menys de 2.000 € sent molt optimista, és possible que no trobeu res, clar que dependrà de l'època de l'any.
