Segurament Santiago de Compostel·la és la principal destinació de turisme religiós del país. La presència de l'apòstol Jaume (Santiago en castellà) atreu milers i milers de pelegrins any rere any. Si teniu l'oportunitat de visitar la ciutat en la festivitat del Sant (25 de juliol), tingueu en compte que Santiago s'omple de concerts i activitats culturals. Fins a 10 rutes del camí conflueixen a Compostel·la, que per cert si esteu interessats a fer el Camí de Sant Jaume, aquí teniu la web oficial. I per a les rutes que passen per Catalunya tenia aquesta secció de la pàgina oficial de turisme.
A banda de l'atracció religiosa, Santiago de Compostel·la és una ciutat universitària i un gran centre cultural, cosa que es manifesta en la seva vida intel·lectual i nocturna. El centre històric que envolta la impressionant catedral està farcit d'edificis històrics i racons amb molt d'encant.
La catedral que es va començar a construir el s. XI sota el regnat d'Alfons VI per acollir les restes del Sant, es va finalitzar dos segles més tard, amb Alfons IX consagrant la seu. Segons la llegenda, el cos de Santiago va arribar a les costes gallegues en una barca de pedra des de Palestina. Només el cos, ja que l'apòstol fou decapitat l'any 44, la Verge Maria va custodiar el seu cap i aquest reposa a l'església de Jerusalem.
A la Praza do Obradoiro es pot veure la façana principal amb les dues torres que apunten al cel, aquesta façana d'origen medieval es va remodelar durant els segles XVII i XVIII. A la mateixa plaça es troben el Pazo de Raxoi (s. XVIII) que originalment fou un hospici i l'Hostal dos Reis Católicos (s. XVI) que acollia els pelegrins malalts antigament i ara és un Parador Nacional. A l'interior del temple destaca l'impressionant retaule major, amb la figura de l'apòstol vestit de pelegrí al centre. D'estil barroc i ricament decorat en plata la tradició mana que els pelegrins pugin pel darrere de l'altar i abracin la figura del sant, però en temps de COVID-19 no està permès. Davant de l'altar el famós botafumeiro, un gran encenser que ja s'utilitzava a l'edat mitjana per "aromatitzar" l'interior de la catedral plena de pelegrins que no havien passat per la dutxa. Dotze dies a l'any els tiraboleiros (homes encarregats de l'encenser) el carreguen d'encens i carbó i el fan moure mitjançant unes politges amb un moviment pendular a 70 km/h, col·locant-se casi en paral·lel amb el sostre.
Les restes del Sant reposen en una urna de plata al mausoleu, sota l'altar major. Restes que durant molt de temps van estar amagades per evitar que possibles invasions les robessin. Però al s. XIX unes excavacions en el temple van permetre trobar-les de nou. La cua per accedir al mausoleu és diferent de la de l'entrada al temple, s'entra per una porta des de la Praza de Quintana. En aquesta plaça també hi ha la Porta Santa que només s'obre durant l'Any Sant Compostel·là (quan Sant Jaume cau en diumenge).
Després d'una cua força llarga, però ràpida (només es para quan s'està fent Missa), s'accedeix al temple per la Praza das Praterías, aquí hi ha l'única façana romànica que es conserva i també la torre del rellotge del s. XIV.
Si voleu conèixer més detalls de la catedral, podeu consultar la seva pàgina web: catedraldesantiago.es
Prop de la Praza das Praterías es troba la Casa do Deán (s. XVIII), una casa d'estil barroc que allotjava els pelegrins de prestigi, com els bisbes o els degans de la catedral. Actualment acull l'Oficina del Pelegrí. També a pocs passos de la catedral hi ha la bucòlica, enjardinada i petita Praza de Fonseca, on també hi ha el pazo del mateix nom del s. XVII, on es fan exposicions temporals de la universitat.
Val la pena recórrer tota la trama de carrers que envolten la catedral, plena de bars i restaurants on menjar alguna cosa o simplement fer el tapeo de la tarda. Aquí es troben els edificis històrics de la universitat (Praza da Universidade), pazos i esglésies, entre altres edificis rellevants.
Nosaltres, seguint la recomanació d'un amic, hem sopat al restaurant A Maceta (Rúa de San Pedro, 120). A prop del centre històric, ha estat tot un descobriment. Obert el 2016 barreja els productes gallecs amb la influència de la cuina internacional, com per exemple el Gua Bao de llagostins o el sashimi de sorell. Disposa d'un jardí interior amb algunes taules on gaudir d'un bon àpat en les nits d'estiu. Ens va encantar tot allò que vam provar, així com el bon tracte i professionalitat del servei.
Des de Santiago de Compostel·la tornem al mar, a la Costa da Morte. Un litoral que com el nom indica ha vist molts naufragis en un mar brau, engolint mariners i pescadors. La primera parada serà al cap de Fisterra, el punt on molts pelegrins acaben el seu viatge i abandonen les seves botes, de fet, hi ha l'escultura d'una bota sobre les roques que envolten el far.
Fisterra va ser en l'antiguitat la fi del món conegut, però també de la vida terrenal. Els romans creien, en veure el mar empassant-se el sol, que aquí hi havia el trànsit entre la vida i la mort. També hi ha la llegenda que els fenicis van construir un altar dedicat al Sol, l'Ara Solis i que l'apòstol Santiago el va destruir. Sigui com sigui, l'indret està carregat de misticisme i espiritualitat, i en caure la tarda, un dels llocs més espectaculars per veure la posta de sol. Un far i la seva casa, ara convertida en espai expositiu, completen el cap.
Seguint la costa atlàntica en direcció al nord, parem a Muxía. Aquesta vila de tradició marinera també té el seu passat místic. Segons explica la llegenda fins aquí va arribar la Verge Maria en una barca de pedra, aquesta fragmentada està al cantó del santuari Virxe da Barca, amb les seves dues torres que miren el mar. En aquesta zona plena de pedres també es feien ritus pagans, ja que es creia que les pedres tenien poders endevinatoris.
Muxía també serà recordada pel trist naufragi i catàstrofe mediambiental del vaixell Prestige. El 2002 aquest petrolier va abocar 11.000 tones de fuel, una marea negra que va embrutar kilòmetres i kilòmetres de la costa gallega i cantàbrica. Més de 100.000 voluntaris van ajudar a treure el "chapapote" (el fuel) que deixava ocells, peixos, roques i flora tenyits de negre. Aquell desastre va provocar el moviment Nunca Máis, una plataforma ciutadana que exigia responsabilitats i mesures a les administracions. L'escultura A Ferida, de l'artista Alberto Bañuelos recorda els fets, tant l'esquerda del Prestige com la fractura emocional que va provocar la tragèdia ecològica.
Més al nord, a uns 30 km, arribarem al Cap Vilán. Sobre el penya-segat hi ha el far de 25 m, construït el 1896, el primer d'Espanya dotat amb llum elèctrica. La seva edificació va ser motivada pel munt de naufragis que hi havia a la zona. Des d'aquí en un dia de mala mar i vent es pot certificar perquè aquesta costa va associada a la mort. La força de les onades descarregant durament sobre les roques, un mar que repta dia rere dia als mariners més experimentats.
En aquest indret gaudirem d'una magnífica posta de sol i al peu del far, passarem la nit, seguint les indicacions del Park4night. El lloc és espectacular, il·luminats per la llum del far i sentint la remor de les onades.
Molt a prop del cap hi ha el cementiri dels anglesos. L'enfonsament del vaixell britànic Serpent, el 1890, va ser l'última tragèdia que va motivar la construcció del far del cap Vilán. Només tres mariners, de 176 tripulants, van salvar la vida. 142 cadàvers (31 cossos mai van aparèixer) van ser enterrats aquí. En el cubicle interior hi ha les restes del comandant i dels oficials.
Una làpida recorda el centenari de la tragèdia. L'indret també serveix per rendir homenatge a la resta de víctimes que han vist finir les seves vides.
El poble de Laxe serà l'última població que veurem de la Costa da Morte. La seva badia protegeix una platja de 2 km de sorra fina. En un dels extrems i sobre el port s'erigeix l'església de Sant María de Atalaia. En un petit recorregut fins al far de la punta da Cruciña, trobareu l'escultura La espera, de l'artista Iria Rodríguez. La imatge d'una dona amb el seu fill en braços mirant al mar, esperant l'arribada dels mariners és un bon record de totes aquelles dones i mares, que van veure com els seus familiars no van tornar mai, en un mar embogit per tempestes i ventades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada