La Corunya és la segona ciutat més poblada de Galicía després de Vigo, i un dels principals ports de la comunitat. Bona part de la ciutat està situada sobre una península i tanca per un dels extrems la Ría da Coruña. L'estreta península té dues costes diferenciades, en una tota la zona portuària i a l'altra les platges urbanes d'Orzán i Riazor, separades per una escullera.
En un dels extrems de la península i sobre el port hi ha la ciutat antiga, que podem començar a explorar per la Praza de María Pita. Dedicada a l'heroïna corunyesa que va plantar cara a l'armada anglesa l'any 1589, després que matessin al seu marit. Segons explica la llegenda, va agafar el pal de la bandera anglesa i es va llençar contra el germà de Francis Drake, qui havia donat ordre d'atacar la ciutat. El monument a Pita en el mig de la plaça recorda els fets. L'ajuntament que presideix la plaça és de principis del s. XX on les quatre figures de la façana representen les quatre províncies gallegues.
La Colegiata de Santa María do Campo (s. XIII) a la Rúa Damas és d'estil romànic. Consta de tres naus amb una rosassa ogival. Enfront, la Casa Palacio Cornide (s. XVIII) va ser un cine el passat segle i després passà a formar part (sic) de les propietats del dictador Franco.
Si voleu aprofundir en la història de María Pita i de la ciutat podeu visitar la Casa Museo María Pita (C. Herrerías, 28). El carrer on està la casa-museu desemboca a la petita plaça de Santa Bárbara, d'ambient recollit entre els murs de pedra del Convento de las Madres Clarisas (anomenat també de Santa Bárbara). Baixant per la Rúa Príncipe i abans d'arribar a la Praza da Constitución, una placa recorda que aquí va viure l'escriptora i poeta gallega Rosalía de Castro. A pocs metres de la plaça topareu amb l'església més antiga de La Corunya, dedicada a Santiago. Dels s. XII-XIII té un origen romànic, però posterioment ampliada amb elements gòtics.
A la Rúa Tabernas, 11 la Casa Museo de Emilia Pardo Bazán, qui a banda de comtessa va ser escriptora, feminista i professora de l'Ateneu madrileny. Rebutjada fins a tres ocasions per entrar a formar part de la RAE només pel fet de ser dona, va acabar sent presidenta honorífica de la Real Academia Gallega, que té la seu en aquesta casa.
El Jardín de San Carlos ocupa l'antic baluard Fortaleza Vieja d'ús militar i va ser transformat en parc el s. XVIII. La seva posició de talaia el converteix en un magnífic mirador del port i del castell de San Antón, fet construir pel rei Felip II per defensar el port. Actualment acull el Museo Arqueológico.
Molt a prop del Jardín de San Carlos hem trobat un bar amb molt bona qualitat-preu. És la Taberna del Chipirón (Rúa San Fernando, 21). Tot i tenir la terrassa plena i la cuina desbordada per les comandes, ens han aconseguit una tauleta a l'interior. Pensant en la situació de la cuina, els plats van sortir quasi sense esperes i ben cuinats. Pop a la gallega, ració d'empanada i ració de calamarsets a la planxa, més dues aigües, dues racions de flam de la casa (boníssim i casolà) més dos cafès, tot per 35,90 €. Hem vist crítiques molt negatives a TripAdvisor... però ens costa creure que estiguem parlant del mateix local. Per nosaltres 100% recomanable.
El passeig de la Marina dona la visió típica de la ciutat, que s'ha guanyat el sobrenom de "la ciutat de vidre". I és que les antigues cases de pescadors van donar lloc, durant el s. XIX, a una fila de nous immobles amb els balcons envidrats. D'aquesta manera les galeries cobertes es protegien de l'erosió del mar i del vent.
Els carrers que hi ha entre la Marina i les platges, estan plenes de bars i restaurants on es respira l'ambient de la ciutat. Així que aquí tindreu una bona oferta gastronòmica per triar i remenar.
No podeu deixar La Corunya sense visitar la Torre de Hércules, en un dels extrems de la península venint des de la costa de les platges. Aquest far d'origen romà, es va edificar el s. I, i modificat posteriorment donant-li una planta quadrada de 55 metres d'altura. Podeu pujar-hi per 3 € i promet bones vistes de la ciutat. Als peus del far un gran parc de 50 Ha on hi ha 15 obres escultòriques que dialoguen amb la torre a través de la mitologia o la simbologia marítima. Una d'aquestes llegendes recollida a la Estoria de España, iniciativa del rei Alfons X, explica que el gegant Gerió derrotat per Hèrcules descansa als peus del far.
De la Costa Nord som conscients que ens hem saltat molts pobles marítims amb molt d'encant, i ens hem dirigit directament a la Praia das Catedrais. Aquesta platja de la costa de Lugo i quasi a tocar d'Astúries té fama mundial, en el 2013 va ser escollida entre els viatgers de TripAdvisor com la 6a millor platja del món, la segona del continent europeu i la millor platja espanyola [+ informació]. La Xunta per evitar aglomeracions a l'estiu, i més en temps de pandèmia COVID-19, ha creat una pàgina de reserves. L'entrada és gratuïta, però això sí, cal tenir molt en compte els horaris de la baixamar i la plenamar, ja que amb la marea alta el mar engoleix la platja.
Tot i que el seu nom original és Praia Augas Santas, és coneguda popularment pel seu nom catedralici per les seves roques de pissarra erosionades en forma de voltes o contraforts de les catedrals. Aquests arcs arriben als 30 m d'altura creant un paisatge encisador. El mar i el vent són els responsables d'aquesta transformació, deixant una platja colpidora que tot i ser apte per al bany cal tenir en compte la fredor i potència de l'aigua.
Per cert, els pàrquings habilitats prop de la platja són aptes per pernoctar amb l'autocaravana, i així ho hem fet, gaudint de la posta de sol al cantó del mar.
Ribadeo serà l'últim poble que visitarem de Galícia abans d'entrar a Astúries. La Ría de Ribadeo separa les dues comunitats, i del poble destaca el seu passat rellevant com a port destacat del cantàbric. A l'oficina de turisme situada a la Praza de España us facilitaran un mapa amb les rutes dedicades al Ribadeo Il·lustrat i al Ribadeo Indià.
Durant el S. XVIII, el període de la Il·lustració, el port de Ribadeo aconsegueix una posició de primer nivell en el Cantàbric, causa i efecte de l'establiment d'importants comerciants que edifiquen habitatges i pazos d'arquitectura singular. Com per exemple el Pazo de Ibáñez (s. XVIII) d'estil neoclàssic fou propietat de Raimundo Ibáñez, marquès de Sargadelos. Ibáñez fou un dels principals impulsors del port comercial de la ciutat. Avui en dia, la casa és la seu de l'ajuntament.
A finals del s. XIX i principis del XX alguns comerciants de la localitat van emigrar per provar fortuna a Amèrica. El negoci va ser un èxit i en tornar van demostrar la seva riquesa en les cases que s'edificaven. Aquests són coneguts amb el nom d'indians. D'aquesta ruta indiana, destaca la Torre dos Moreno (1915) d'estil eclèctic amb influències modernistes a la Praza de España. El seu estat és decrèpit, però a l'oficina de turisme ens informen que està prevista la seva restauració per una empresa privada, esperem que així sigui, perquè l'estat de conservació és lamentable. El barri de San Roque al carrer del mateix nom, hi ha diverses cases d'indians (Casa de A Axudantía; habitatge de Doña Esperanza Leiras; Casa de los Andes; Casa de la Calzada...). La Casa do Óptico (actual seu de l'Escola Oficial d'Idiomes) és un altre bon exemple d'arquitectura indiana, amb el seu mirador a la teulada "gurugú". Construïda a principis del s. XX encara conserva l'acàcia plantada fa un segle al seu jardí o la palmera, arbre característic en els jardins indians, per influències del Carib.
Per completar la visita val molt la pena fer la ruta que segueix la ria fins a l'illa de Pancha, on hi ha dos fars. Un més antic de planta quadrada és del s. XIX (ara allotjament turístic) i la torre cilíndrica de 12 m d'altura del 1980. Pel camí es passa per les restes del castell de San Damián (s. XVII) i el O Cargadoiro, una estructura metàl·lica i ara mirador, que a principis del s. XX s'utilitzava per carregar als vaixells les mercaderies que provenien de les mines de ferro de Vilaoudrid (a A Pontenova).
A l'APP Park4night trobem un descampat de terra sense serveis on està permès pernoctar. Molt tranquil i ubicat molt a prop del centre. I just al cantó, la pizzeria Galipizza (Av. de Galicia, 27). Una cadena de pizzeries gallegues amb bona qualitat-preu que incorpora productes gallecs en les seves receptes. Ara bé, han de controlar els temps d'espera i evitar saturar la cuina... vam esperar molt que ens portessin el menjar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada