Les Rías Baixas a Pontevedra tenen 300 km de sinuosa costa, penínsules i illes formen la geografia de la zona. Una regió on, no podia ser menys, té una estreta relació amb el mar. Aquesta relació marcarà una gastronomia on el peix i el marisc són els aliments més apreciats.
Vigo, tot i no ser la capital de la província és la ciutat més poblada de Galícia, amb un dels ports més importants d'Espanya. En el parc de O Castro s'han trobat vestigis castrenys del s. II aC, per aquest motiu s'han instal·lat reproduccions dels castres (les construccions típiques d'aquesta cultura) en un dels vessants del parc.
El seu centre històric s'ha recuperat força, hi vam estar el 2006 i el que aleshores tenia moltes zones degradades, ara s'han recuperat on l'oci i la vida cultural han ocupat el seu lloc. Els voltants de la Praza da Constitución formen part del Casco Vello de la ciutat. Aquesta plaça, on es troba l'antic ajuntament i ara acull la Casa Galega da Cultura, és el centre neuràlgic del barri, amb moltes terrasses on prendre alguna cosa. Des del Casco Vello podeu pujar al Castell de San Sebastián, ja no queda cap castell, però des del seu baluard convertit en jardí es poden tenir bones vistes de la ciutat i del port.
L'antic barri mariner de Bouzas és un bon indret on anar a menjar. Té una variada i àmplia oferta gastronòmica. Nosaltres soparem al A Gavela (Rúa Eduardo Cabello, 17). Bones racions de pop, calamarsons, peix fregit o "zorza" (carn de porc adobada amb espècies) són el nostre sopar de comiat de la ciutat.
Com que ja coneixem la ciutat d'altres visites, simplement la utilitzem com a camp base per anar a l'illa d'Ons, un arxipèlag que forma part del Parque Nacional das Illas Atlànticas. Cal tenir en compte que si voleu visitar les illes Cíes o la d'Ons, cal demanar un permís d'estada, a través de la pàgina web del parc. Si l'objectiu és anar a les Cíes, haureu de demanar-ho amb força antelació, sobretot a l'estiu. Un cop demanat el permís caldrà comprar els bitllets amb alguna de les navilieres autoritzades.
Les illes Ons formades per l'illa del mateix nom, la petita Onza o Onceta i un conjunt de petits illots, són l'únic arxipèlag habitat del parc. Les Ons gaudeixen d'un clima menys plujós que el de la terra ferma, però amb força vent, un clima que ha marcat l'erosionada costa amb un munt de penya-segats. Hi anirem amb la companyia Nabia, que cobreix els trajectes des de Vigo durant els mesos de juliol i agost.
En el fullet explicatiu que rebreu un cop feta la tramitació del permís, trobareu una explicació detallada de les quatre rutes circulars que es poden fer a l'illa, així com les recomanacions i normatives de visita. Les rutes són fàcils, la més llarga és de 8 km, i estan connectades entre si, així que les podeu combinar com vulgueu. Val la pena pujar fins al far, o anar cap al sud fins al mirador de Fedorentos, amb bones vistes a la illeta d'Onza i a les Cíes. I després continuar cap al O Buraco do Inferno, una cova marina (furna) amb forma de pou on s'escolta rugir el mar des de les entranyes de la terra, segons l'antiga llegenda aquest rugir, semblant als crits i gemecs, era el de les ànimes en pena que s'enduia el diable cap a l'infern.
Si el que preferiu és un dia de platja, n'hi ha 3 a l'illa. Les de Canexol i Area dos Cans al sud i l'extensa platja de Melide, al nord i de tradició nudista (amb forta presència de tèxtil). Banyar-se ja serà una altra cosa, l'aigua està gelada, res a veure amb les "fredes" aigües de la Costa Brava. Al barri de Curro on es concentra la població de l'illa, trobareu els serveis de restauració, com per exemple el restaurant Casa Acuña, on diuen que el pop és dels millors de Galícia. Nosaltres optem per emportar-nos l'entrepà i dinar a la platja de Melide. Això sí, recordeu que no es poden deixar les deixalles a l'illa, és un entorn protegit i per tant cal tenir-ne cura. Malauradament, hem vist molts papers i tovalloletes de WC abandonades a l'illa... si us plau, siguem cívics!
Continuant cap al nord de les Rías Baixas i des de Vigo, entrem a la península de O Morrazo. La població de Cangas és un dels quatre municipis de la península. Com no podia ser menys, el poble és de tradició marinera i amb una arquitectura on destaca el treball dels pedrers, en l'ornamentació de les cases amb "patín", unes escales exteriors que donen accés a la planta superior.
L'antiga capella de l'hospital (del 1711) situada al cantó del passeig marítim, ara és un centre d'exposicions. Aquí ens trobem una mostra fotogràfica del "O Reloxo" de l'associació cultural A Cepa. El rellotge al qual es dedica l'exposició és una estació meteorològica instal·lada el 1908, per permetre als treballadors de la mar saber les previsions del temps. Aquesta estació, passats els anys, va quedar en desús i es va retirar. Per iniciativa dels veïns i veïnes de Cangas, el 1991 es va recuperar el rellotge. Les fotografies mostren el treball cooperatiu per recuperar aquest patrimoni cultural. Tot això, ens ho indica una dona de l'associació a qui agraïm l'explicació, d'altra banda hauríem passat per alt aquesta estació i la magnífica història i iniciativa local.
Tot seguit ens dirigim al cap Home, una de les puntes de la península que mira les illes Cíes. Pinedes exuberants que arriben fins al mar, platges verges i fars fotogènics, com els de la Punta Robaleira, pintat de vermell i d'un sol pis, o el del Cabo Home, alt i prim de tres pisos pintat de blanc amb les portes i finestres remarcades de blau. Aquest és un dels fars més alts de Galícia ubicat a la punta de terra més pròxima a les illes Cíes.
Abans d'arribar a la capital, Pontevedra, fem una última parada a la bonica població costanera de Combarro. Un conjunt històric del s. XVIII molt ben conservat amb cases construïdes en granit d'arquitectura tradicional gallega i els curiosos hórreos, cambres elevades de pedra sobre uns pilars, de planta rectangular que serveixen per a preservar les collites de la humitat i dels rosegadors. Però aquí, aquests hórreos tenen la singularitat que estan edificats quasi sobre el mar, i serveixen per assecar el peix. Quan puja la marea, sembla que aquestes construccions flotin sobre l'aigua.
Pontevedra, capital de província, està travessada pel riu Lérez i conserva un bonic centre històric medieval d'arquitectura típica gallega. A més, la ciutat va atraure a finals del s. XIX i principis del XX a intel·lectuals com el polític i escriptor Alfonso Daniel Rodríguez Castelao (un dels pares del nacionalisme gallec) o l'escriptor Ramón María del Valle-Inclán.
Però també té un punt a favor pel que fa al turisme en autocaravana, una nova zona d'aparcament amb buidatge d'aigües grises i negres i recàrrega d'aigua, on pots estar 72 hores. Està situada al passeig fluvial a l'Av. de Buenos Aires. No trobem lloc, però en el mateix carrer riu amunt hi ha possibilitat de pernoctar-hi. Una zona molt tranquil·la amb vistes al riu Lérez.
El Casco Vello de Pontevedra és quasi pels vianants, així que permet un passeig relaxat entre places i edificis medievals. A la petita plaça de la Peregrina trobem l'església del mateix nom, patrona de la ciutat, de façana barroca i amb una particularitat arquitectònica. La seva planta té forma de petxina de vieira, símbol dels pelegrins que fan el Camí de Sant Jaume. De fet, per aquest punt passa el camí portuguès.
A pocs metres de la Praza da Peregrina, tenim dues places més, la da Ferrería amb porxades en un dels seus flancs i el convent de San Francisco, amb un temple gòtic i una magnífica rosassa. També hi ha una font del s. XVI al cantó de l'entrada del convent. La plaça sempre està molt animada i és un dels centres de reunió de la població. I tot seguit la petita i coqueta Praza da Estrela, on hi ha la Casa de las Caras, un antic edifici blasonat amb medallons esculpits amb rostres.
Continuant per la Rúa Figueroa s'arriba a la fotogènica Praza da Leña, on antigament es venia la llenya. Envoltada de cases baixes de pedra amb finestrals de fusta i al mig, entre les terrasses dels restaurants un cruceiro, una creu alta tallada en pedra que originalment es col·locava en l'encreuament dels camins per protegir-se del diable. En aquesta animada plaça soparem, al Bar Rianxo. Un matrimoni molt amable porta aquest bar, amb bones racions de gastronomia gallega (musclos, pop, peix fregit, empanada de xoubas, vieires...) i sense oblidar el vi blanc Albariño, que marida perfectament amb el marisc. I per acabar, les úniques postres, formatge amb codony, no cal res més. Boníssim!! 😋😋
A la Praza da Pedreira hi ha el Pazo de Mugartegui, construït a principis del s. XVIII per al comte de Fefiñáns, José Manuel Valladares y Figueroa. Els escuts de la família i un rellotge de sol es troben sobre els arcs i grans finestrals de la façana. Acull exposicions temporals i a més, és la seu del Consell Regulador del Vi DO Rías Baixas.
Si abans hem dit que Pontevedra va acollir intel·lectuals com Valle-Inclán, a la Rúa Sarmiento trobem una escultura de l'autor de Luces de bohemia. I també a la Rúa da Princesa on hi ha la casa on va viure l'escriptor. Boníssim l'enginy de col·locar a la façana del davant un graffiti amb la inscripció "Aquí vivió el vecino de Valle-Inclán". Al cantó, i situat en el Pazo de los Condes de Maceda d'estil renaixentista del s. XVI, el Parador Nacional envoltat de jardins.
No podeu marxar del centre de Pontevedra sense visitar la Praza do Teucro, una de les més senyorials de la ciutat envoltada de pazos, el del comte de San Román, el de Gago, el de Montenegro, i els d'Aranda i Guimarei. El nom de la plaça ve de l'arquer grec, que després de la guerra de Troia va viatjar a l'oest i fundà la ciutat de Pontevedra.
El casc antic de Cambados és la meca del vi Albariño, no envà va ser Ciutat Europea del Vi 2017. Un munt de cases senyorials i pazos amaguen bodegues d'aquest preuat vi. La Praza de Fefiñáns, al centre de la població es troba l'imponent Pazo de Fefiñáns, dels segles XVI i XVII. Amb una torre amb merlets, balcons ricament ornamentats i un pont de pedra que uneix els edificis de la finca, acull les bodegues Fefiñanes, de fama mundial pels seus albariños.
Segurament que la població té el nombre més gran de pazos per kilòmetre quadrat. A l'Oficina de Turisme us poden donar un mapa amb la localització dels monuments. El de Moltó i Ulloa (s. XV), els de Fajardo, A Capitana i Bazán, aquest últim acull el Parador Nacional són alguns dels pazos que es poden veure. També val la pena pujar fins a la derruïda església de Santa Mariña Dozo, del s. XV, envoltada de tombes, on hi ha enterrada una de les dones de Valle-Inclán i la del seu fill.
L'última visita a les Rías Baixas serà a l'illa d'Arousa. Connectada per un pont de 2 km de llarg i de 7 km², aquesta reserva natural té diverses platges amb els pins que toquen l'aigua, el parc natural de Carreirón en un dels seus extrems. També val la pena anar fins al far de Punta Cabalo, on un sender ressegueix la costa fins a la població de Porto do Xufre. Des del far podreu veure diverses bateas on es crien els musclos. Tota l'illa rep molts visitants a l'estiu, així que valdrà la pena arribar-hi d'hora per trobar aparcament.
